Eco de Sitges, 16 d'agost
Un
parèntesi. És Festa Major.
"..... i un senyor una mica
gran, m'ho deia amb tristesa:
- si mossèn, però això
s'acaba....
- però perquè s'acaba?... Hi ha
gent jove que hi està intervenint, que hi està actuant...
- sí, però això s'acaba. Tot va
canviant i això s'acabarà..
I jo pensava i li deia: sí, és
cert, les coses canvien, però aleshores potser s'hauria de trobar la manera que
aquests valors autèntics i populars no es féssin enrera davant d'un mon que
canvia....."
Mn. Joaquim Comas
Ofici de la Festa Major, 1974
Recorden mossèn Joaquim Comas? Darrera una aparença flemàtica i poc
donada a les manifestacions expansives, s’amagava un home de caràcter
inoxidable que, en alguna ocasió, topà frontalment amb la voluntat dels
feligresos. Prou que recordava, l’enyorada Toni Pañella, el disgust que va
viure durant aquella Santa Tecla en la qual mossèn Joaquim la deixà sola per
mor d’un canvi de recorregut que va ennuegar al rector, incapaç de renunciar a
un criteri de pedra picada passés el que passés... D’això ja fa tres dècades
llargues i enguany, per primer cop a la història, les senyores sortiran a la
processó del Sant. L’església, entestada en negar-los un paper més transcendent
dins del ritual litúrgic, s’adona que, almenys a Sitges, les dones guanyen per
golejada pel que fa a l’assistència a les processons, fins al punt que si tot
plegat hagués de dependre dels homes malament rai. Li poden dir devoció, li
poden dir compromís, li poden dir el que vulguin, però seran elles, i només
elles, les qui salvin el quòrum del seguici de la diada, per ser complidores de mena. I torno al text
inicial. Probablement, per als més ortodoxos, o per als qui no han pogut païr-ne
determinades evolucions, o involucions, la Festa Major estigui acabada. O, si
més no, ha acabat una determinada manera de
viure-la amb la qual hi estaven molt més identificats i que, encara avui,
defensen amb la vehemència del qui creu que hem perdut alguns llençols bàsics
per a entendre'n l'essència. Malgrat tot, ningú no podrà dubtar que, interpretant
les paraules que encapçalen la crònica d’aquesta setmana, la celebració més
gran i sentida que té el calendari sitgetà no ha seguit, ni de lluny, la
pessimista previsió exposada al rector fa quaranta anys per un veí d’aleshores.
M’agrada pensar que, llevat d’alguns moments de mimetisme sanferminero, i dels condicionants inevitables que imposen els
esdeveniments multitudinaris, la Festa Major d’avui és, en la majoria d’ocasions,
incomparablement millor que la de quan era petit. D’acord. Tot és més gran. Tot
és més lent. Tot és més agobiant de vegades però seria d’il.lusos negar una
realitat indiscutible. En general, els i les que pugen la viuen amb aquesta
potencia arrauxada, compulsiva, adrenalínica i sovint indomable. És un senyal
d’identitat generacional del qual, molt sovint, només en veiem la part negativa
–que hi és- sense pensar massa en que molts dels nens i les nenes que surten
per Santa Tecla no poden quedar exclosos, quan sigui la seva hora, de
participar en la festa que han après a estimar des de petits. Jordi Cubillos ha
apuntat aquesta setmana vers una de les nostres paradoxes del present. Per
Santa Tecla Sitges rega i alimenta moltes vocacions que frustra en el moment
que no pot vehicular-les per Sant Bartomeu, obrint així la porta als qui, necessitats
de vivència, practiquen una mena de festa
paral.lela de regles indeterminades i no sempre conciliables amb la
tradició de tota la vida… La pedrera
dels petits, de la qual cada any ens enorgullim, encara no ha aconseguit desplegar
el veritable sentit de la seva existència, i qui sap si determinats aspectes
obertament qüestionats de la Festa Major d’avui tenen una relació, més o menys
directa, en no haver pogut, o sabut, parar prou l’orella als desitjos dels qui
pugen i obrar en conseqüència.
A diferència del 2012, on la rebaixa de pressupost fou inversament
proporcional a la polseguera del debat sobre les remuneracions dels músics,
enguany la partida pressupostària festamajorenca ha tornat a minvar sense
conseqüències ni alteracions greus. Vaja que el debat ha quedat relegat a aquelles
coses de sempre, que no van més enllà de la tertúlia de carrer: renovacions que
no arriben, baixada de les escales eterna, greuges comparatius entre colles i
tibantors diverses que venen i van, per a que no sigui dit que no hi ha sal en
aquesta amanida. La comissió encapçalada per Rafel Font ha hagut d’administrar
les engrunes d’un pastís procurant no prendre mal perquè no hi ha coixins per a
esmorteir les errades. Tot sembla jugar-se a la carta de l'esforçat voluntarisme,
on el paper de les colles ha estat fonamental. Per Corpus molts serrells del
foc estaven per a resoldre i, amb matisos i renúncies, l'esforç col.lectiu ha permès
salvar els mobles una altra vegada. I també ha estat una bona notícia saber que
Isidre Panyella torna a recuperar un paper actiu en el disseny del nostre
castelldefoc. Evidentment, en el context que correspon a un nou període
professional i vital, però satisfà que s'hagi reconduït una injusta situació
que no agradava ningú.
La secció felicita als qui han fet possible un programa rodó. Impecable
en la forma i en el fons. Ho sé. No hi ha les fotos de rigor dels balls. Ja hi
seran l’any que ve. Se li perdona la llicència a Joan Duran, coordinador del
projecte, davant d’un contingut brillant s’agafi per on s’agafi. Amb ofici i
sensibilitat contrastades, Viki Gallardo i Edu Sentís han sabut dissenyar sobre
el paper un paisatge net i sense ofecs, on les maquíssimes fotografies de Joan
Valera llueixen acompanyades d’encertada tipografia en estètica i tamany, dins
d’un format que permet lluïr-se sense massa restriccions. S’hi afegeixen les
il.lustracions d’en Florenci Salesas i surt un….Bravo.
I mai la frase que encapçala el programa al costat de la fotografia de família
dels noms propis de la diada del Sant patró ha estat tan encertada en els temps
que corren. Pròpia d’un polític de raça. De pedra picada. Deia el doctor
Robert: “Perquè l’home és lliure de
pensament i cap trava ni mordassa és capaç d’aniquilar una idea, però aquesta
llibertat que no s’oposi a la concòrdia mútua”. Una declaració d’intencions
que topa amb el nostre poc edificant dia a dia, aquell que la secció retrobarà
amb reflexions afegides quan arribi setembre, perquè ara…. ara no és el temps
de la política. Ara és l’hora de la gent, i la crisi de govern a la casa gran
–no calen eufemismes- no pot enterbolir les hores que anem a viure. Bona Festa
Major a tothom, regidores, regidors i batlle inclosos, només faltaria. I també
als qui abans d’arribar a l’entrada de grallers ja hauran escoltat les gralles
cinc-centes vegades durant la inflació de concerts dels dies previs. Als
pendonistes, cordonistes i pregoner, al creador de la cubanita i al dels cartells. Als qui ho deixen enguany i als qui
arriben de nou a qualsevol ball, als qui els toca exercir un paper o
responsabilitat, per petita que sigui, en aquest enorme trencaclosques de 36
hores, convertit en ocasions en una petita i incomprensible foguera de
vanitats. Als qui creuen que està tot perdut i als qui pensen que a cada època
la gent fa la festa que li surt… de dins. Als espectadors i familiars, i, per
damunt de tots, als qui ja no hi son i als qui voldrien ser-hi i no poden
perquè la vida no els deixa. Benvingut de nou Nadal d’estiu. T’esperàvem. Et
necessitem.
