Eco de Sitges, 7 de juny
Flors, violes i plataformes
Per darrere dels gegants i per davant de les nenes i nens de la comunió
-on no hi mancaren les núvies sense promès formal i els almiralls sense
vaixell- el Drac i l’Àliga sortiren a la processó, amb les seves boques reconvertides
en primaverals jardineres curulles de flor per a servir a la representació
tradicional i genuïna de la celebració. Una estampa que no ha desagradat com
era previsible, però a la qual servidor li costa trobar l'encaix en el desenvolupament
actual del seguici del santissim sagrament. Per la resta, aquest ha tornat a
ésser un Corpus de mèrit, tenint en compte tots els condicionants. En
conseqüència, l'anàlisi ha de prioritzar l'esforç col.lectiu, des del de la
comissió proposant activitats complementàries que consolidin un programa que
dinamitzi la festa, fins als catifaires, grans i petits, als cultivadors de
bonsais, a Frederic Montornés i el seu documentadíssim pregó, i a la gent de la
Jove de Sitges. No defujo el posicionament dels qui, amb tota la raó, creuen
que el Corpus mereix un Cap de la Vila millor, però està clar que amb un mes de
marge, i en el context esmentat, els miracles tenen altres camins.
Dimecres, 29 de maig
Sobre les regles formals que han de regir el desenvolupament d'una
protesta no hi ha gran cosa escrita. Llevat dels singulars casos de
manifestacions silencioses, per se, una
protesta de grup -es destini a exposar un missatge o a aconseguir una
reivindicació o a ambdúes coses- acostuma a expressar-se des de la vehemència i
una intuïble, o contundent, visceralitat abrandada, representada a través
d'aquell llenguatge, gestos, sorolls i expressions pròpies que son conegudes
per tothom. Si no fos així, no seria una protesta tal i com la tenim tipificada.
Protestar, doncs, és un exercici tant vell com la història de la humanitat i
trobaríem un rosari d'invectives més o menys gruixudes suficients per a omplir
un diccionari de males paraules. Miquel Forns no és ni serà el primer ni
l'últim alcalde escridassat en un acte públic, es digui audiència, reunió de
barri o sessió plenària. Fins i tot els diria que en l'escridassòmetre sitgetà del darrer quart de segle, Jordi Serra i
Pere Junyent s'enduen la màxima puntuació. Probablement, això no consoli ningú,
perquè les escenes tensionades mai son edificants de veure, per bé que ajuden a
contextualitzar els escenaris inherents a l'exercici de la gestió pública quan
van maldades. I vagin a saber si alguns dels qui escridassaren al batlle
socialista aleshores, lamenten avui que s'escridassi al convergent, i viceversa.
Serra va viure la pressió popular contra el pàrquing de la Fragata, l'augment
de l'IBI o els primers projectes de regeneració de platges. Junyent s'esgotà davant
el posicionament de molts ciutadans vers la imatge de la vila massificada, arran
del procés de redacció del pla general. En un to menys cantellut, Baijet trobà
als responsables de la plataforma dels museus i al render de la façana de mar de Maricel reproduït per totes bandes, i
ara son els membres de la dels impostos i serveis justos els qui collen l'equip
de govern. Si mai algú fa un estudi sobre els col.lectius de vilatans, d'abans
i d'ara, que s'agrupen o s'agruparen per una causa reivindicativa trobarà, amb
matisos, un grapat de punts en comú entre ells. El primer és obvi. En la majoria
d'ocasions una plataforma neix de l'emprenyament ciutadà, dirigit al o als
responsables del fet o fets que l'han provocat. És difícil convèncer a un
emprenyat. En alguns casos, quan hi juguen els intangibles emocionals, és
batalla perduda. I és que les sensacions també mouen l’esperit de les
plataformes. I en un context especialment dur amb la classe política, criticada
i criticable per un grapat de motius, hi ha molts ciutadans disposats a exercir
el seu dret a la queixa, o, directament, a utilitzar als edils, d’aquí o de
fora, com a blanc de la seva frustració diària. Hi ha, no cal ni dir-ho, molta
gent emprenyada en general, i emprenyada amb els càrrecs públics o electes en
particular, més enllà d’una representativitat que ningú no els pot negar.
En base al clàssic principi d'acció-reacció, qui mana veu en qui qüestiona
la seva actuació un enemic potencial davant
del qui cal fer alguna cosa: callar, parlar o replicar bàsicament. Segons la
dimensió que prengui l'assumpte, el factor ideològic entrarà en escena. D'aquí
que sigui moneda corrent que una de les parts vengui la desvinculació partidista
com a valor, mentre que l'altra no pugui deixar de veure-hi, precisament, alguna
suposada mà oculta que mou els fils de la protesta, vinculada o vinculable amb
els contrincants a les urnes, per mor d’aquella rendibilitat electoral que no
pot menystenir-se. Els fets també juguen a favor d’aquesta hipòtesi, si tenim
en compte que més d’un representant de plataforma ha acabat a la cadira de
regidor. No hi haurà plataforma que acusi al govern de torn de manca de diàleg,
ni govern de torn que acusi a plataforma de poca voluntat de dialogar,
d’entendre i de solidaritzar-se amb la casuística amb la qual s’enfronta. Tampoc
entre governs i plataformes hi haurà coincidències a l'hora de contrastar
dades, perquè els arguments no sempre juguen en la mateixa lliga. Amb intenció
o sense, mai es coincidirà en una única veritat, perquè tampoc a ningú li
interessa reconèixer les pròpies errades ni jugar o ensenyar les mateixes
cartes. Entre la informació que costa de donar i la mal donada cavalquen, molt
sovint, les polèmiques sobre la veracitat dels continguts que el poble rep entre
la confusió, l’escepticisme i el recel. I, finalment, també molt sovint les
plataformes apleguen als veïns més beligerants i actius, que no sempre son els
nascuts a Sitges, sinó que hi ha un gruix de població arribada arran del procés
de creixement que es mostra especialment pragmàtica, exigent, i de vegades
inflexible pel que fa a problemes, neguits o queixes que molts nadius han
assumit des d’una certa resignació cristiana.
Una barreja d’aquests ingredients pot servir per a descriure el
desencontre entre la Plataforma ciutadana
per uns impostos i serveis justos, que aplega hores d’ara 22 entitats i
associacions -malgrat que se n’han desmarcat Oasi i la Llevantina per entendre
que el tarannà actual no respon a l’esperit constructiu inicial- i el govern. La
secció li retreu a la plataforma que, davant dels dubtes a l’hora d’analitzar
determinades dades sensibles, hagi tirat pel dret sense ponderar-ne les
conseqüències. Equivocar-se és humà, però una equivocació no contrastada pot
esdevenir una mentida demagògica que desacrediti al missatge i al missatger. I
se n’han dit. I al govern –que juga amb l’avantatge obvi del coneixement de
primera mà d'allò que passa i li correspon una actitud exemplaritzant- se li pot recriminar que no s’hagi explicat
amb el detall i la claredat exigibles. No fou estètic –o com a mínim
difícilment comprensible sinó s’invoca a la casualitat o a la providència- que
l’endemà de la darrera reunió amb els representants de la plataforma s’anunciés
la rebaixa de la taxa d’escombraries i de la plusvàlua pel 2014, tot justificant
que la decisió no tenia res a veure amb les negociacions mantingudes amb el
col.lectiu. I tampoc no fou encertat reblar un comunicat institucional anunciant
accions legals davant de les reiterades falsedats expressades per la plataforma,
quan, paradoxalment, se’n responia a una d’elles, referida a un parell de
remuneracions, amb una afirmació que amagava dades especialment significatives
a l’entorn de l’assumpte. Entre les mentides i les veritats racionades estratègicament
no n’escullo cap de les dues.
I acabo amb un apunt pendent de desenvolupar. La comissió jurídica
assessora no ha avalat l’estratègia de l’Ajuntament de sol.licitar la nul.litat
de l’acord de ple que aprovà el contracte de lloguer de l’edifici Sitges
Reference l’any 2010. Si res no canvia, i deixant de banda les sortides
negociades, la institució haurà de satisfer l’import que deu, quantificat en…..
