Eco de Sitges, 21 de juny
Voler i doler... quan no hi ha diner
"Sitges: marassa pels de
fora, madrastra pels de dins"
Oriol
Nebleza Raventós
8 de juny
8 de juny
He donat voltes a aquesta frase, penjada a Facebook i rescatada de pressa i corrents abans no fos engolida i
oblidada per la compulsiva activitat de la xarxa social per excel.lència. És
irònica i brillant. Sintètica. Abstracta. Lapidària i definitòria d'unes
sensacions que no son noves, però que tornen cada cop que la vila s'enfronta a
les primeres multituds del fort de la temporada amb un cert esperit
contradictori atiat per les circumstàncies. Enrere queden les èpoques glorioses
del Playa de oro i els souvenirs cañí per a posar sobre els televisors o
penjar les claus al rebedor. Avui, aquest Sitges d'establiments reconvertits
per uns dies a la causa del Pride
-alguns per convicció, d'altres per interès-, que permet sense despentinar-se un
inusual i petit castelldefoc a la mitjanit d'un dia feiner, o que es debat
sobre si -darrera de la festa i del bon rotllo general- a la gaypride es podien veure algunes estampes
en horari d'antiga rúa infantil que molts demanarien mesurar en un altre
context, viu, sovint, a cavall entre allò que necessita i allò que voldria. Enmig
de la perversa dualitat entre el que s'està disposat a acceptar o a rebutjar
per mor dels legítims beneficis econòmics o del retorn en imatge promocional. Així
vivim. Temptejant els límits entre el benefici privat i el col.lectiu. Entre la
llibertat absoluta que permet l'espai privat i el respecte a la convivència col.lectiva
i a les sensibilitats particulars que exigeix l'espai públic. Entre la pressió
de les multituds atretes per la imatge d'un poble en estat d'oci i promoció
perpètua, i l'obligació de ser condescendents -resignadament condescendents de
vegades- amb les inevitables càrregues que això comporta. És el nostre destí, la
balança sobre la qual intentem mantenir un equilibri impossible però desitjable,
entre la tolerància i la intolerància. La línia molt fina i indelimitable per
la seva condició de subjectiva, que es dibuixa sobre una evidència: agradi o
no, no es poden satisfer els drets de tothom, sense perjudicar els d'algú. I encara
menys els desitjos, els gustos o l'ètica de cadascú. La secció constata, en
qualsevol cas, un sentiment de greuge comparatiu per part dels qui creuen que Sitges
mostra més laxitud amb les activitats destinades a la promoció del nostre
aparador, que no pas amb les que neixen des de la nostra rebotiga.....
I donem les gràcies a la barana Westminster
que, almenys en l'àrea on ja ha estat col.locada, ha aconseguit foragitar amb
subtilesa i elegància part dels incívics que envolten el Greco. Ara queda acabar d'encerclar el perímetre enjardinat del
monument i creuar els dits mentre es desitja que la solució funcioni, atès el fracàs
de l'inefable rètol dels 750€.
Dimarts, 11 de juny
"La ética tiene que estar
por encima de lo material", afirma des de la convicció l'eminent cardióleg Valentí Fuster, director
general del centre cardiovascular Mount Sinai de Nova York. Bona frase pels
temps que corren. I difícil d'aplicar. A les meves mans, i agraeixo l'obsequi, El círculo de la motivación, el llibre
que el metge ha escrit amb la col.laboració de la excel.lent periodista
sitgetana Emma Reverter, i on s'hi exposen un munt de reflexions molt
interessants, nascudes de l'indiscutible experiència professional i personal
del protagonista, i emmarcades en aquell positivisme de manual
d'autoajuda tan propi de la cultura nordamericana, que el doctor compensa amb
la recreació de moments difícils que li exigiren posar els peus a terra,
reflexionar i avançar. Hom acaba convençut de la necessitat de discursos així,
que, obertament, reneguen de les concepcions de la vida basades en la superficial,
hedonista i enlluernadora ambició per l'èxit professional i el reconeixement
social, sense comptar amb el valor dels intangibles emocionals. Condensa el
sentit final de l'obra una frase de l'arquebisbe de Rochester Fulton Sheen, que
Valentí Fuster es fa seva: "Si no
vivim com pensem, aviat començarem a pensar en com vivim".
Dissabte, 15 de juny. Matí
Un trio d'exposicions que paga la pena. Al Miramar les dues primeres. A
la planta baixa l'antològica dels quatre germans Albors, comissariada per Beli
Artigas, ara en plena tasca de recopilació de Serranos. La multitud que s'aplegà al vestíbul durant la cerimònia
inaugural demostra que la nissaga és a parts iguals apreciada en el vessant
artístic i estimada per el vincle sitgetà de les seves obres. Des de les
fotografies d'en Jesús, a la descoberta d'un grapat de sensacionals pintures
d'en Jordi, passant per l'esperit més cartesià de l'Agustí i l'optimista
vitalitat d'en Lluís, el conjunt demana una visita pausada, durant la qual el
visitant tindrà l'ocasió de desempolsegar un munt de records bonics. I al pis
de dalt, al costat d'altres troballes destacables, llueix en una vitrina ad hoc la mandíbula de Neandertal de la
cova del gegant, que mossèn Santiago Casanova va descobrir fa 60 anys, i que la
resta de mortals començàrem a valorar arran de la visita a l'arxiu històric
dels arqueòlegs Joan Daura i Montserrat Sanz. I els estudis certifiquen que la
peça té 52.300 anys, i una vàlua incalculable per la seva singularitat. Aquell
individu va viure en un indret no engolit pel mar, envoltat d'un prat
d'extensió quilomètrica, on hi campaven hienes i cavalls salvatges... Molt
abans que Altamira, molt abans que gairebé tot. Molt abans que Sitges es digués
Sitges.... Valgui el que s'ha aconseguit i s'està aconseguint saber, per tot allò
que no arribarà a saber-se mai.
I la infatigable i amabilíssima amfitriona Àngels Pí ha aconseguit
portar a casa seva al Fortuny de petit format. Fins al 5 de juliol la galeria
Àgora 3 presenta Homenatge a Fortuny, una mostra que recull part de les obres
exposades a Valladolid a començaments del 2013, i que ja s'havien exposat a
casa nostra el 2004, corresponents a la col.lecció de la vídua de l'artista
Cecília de Madrazo. Al costat de la colossal batalla de Tetuán, motiu d'una important iniciativa al MNAC, el Carnaval al Corso de Roma té una mida
infinitesimal. Una filigrana en tamany postal, ampulosament emmarcada, i
acompanyada d'una bona col.lecció d'esbossos preparatoris de l'autor de La Vicaria. Joies en miniatura....
Tarda
A Marganell, el petit poblet de 400 habitants als peus de Montserrat
d'on surt bona part del mató que es ven al monestir, la Unió Esportiva Sitges va
aconseguir capgirar un marcador advers i guanyar la promoció d'ascens a segona
catalana. Al capdavant de l'equip Manel
Rodriguez, l'home a qui el destí, d'una manera cíclica, ha col.locat a la
banqueta del Sitges en èpoques de crisi. Un supervivent amb la motxilla plena
d'experiències que, ara, també han servit per a conduir un equip que ha
destacat pel seu joc, segons diuen els que hi entenen. Durant la propera
temporada, a Manel el fiscalitzaran en una plaça complicada. I Jordi Serra
tampoc no ho tindrà fàcil. L'esperit del seu pare l'observarà cada quinze dies
des de l'altre costat de les graderies d'Aiguadolç com si el temps no hagués
passat..... Sort als dos.
Bona revetlla!
