Eco de Sitges, 14 de juny
L’elefant blanc en liquidació
La comissió jurídica assessora, ja saben aquell òrgan consultiu del govern de la Generalitat que revisa d'ofici actes
administratius, reglaments o contractes de l'administració de la Generalitat i
de les administracions locals, i que vàrem conèixer arran del pronunciament
sobre l'adjudicació de la reforma de la reforma dels museus, va emetre un
extens dictamen de 28 pàgines, datat el passat 23 de maig, que conclou així: "s'informa desfavorablement sobre la
revisió d'ofici de l'acord del ple de l'Ajuntament de Sitges, de 19 d'abril del
2010, relatiu al contracte d'arrendament per a ús diferent del d'habitatge,
signat entre l'Ajuntament i 'Sitges Reference centre d'oficines, S.A' (...) i a
la signatura del contracte de 22 de juliol de 2010, que formalitza aquest
contracte". Amb la decisió dels juristes es tomba, de facto, una de les possibilitats que
tenia l'Ajuntament d'evitar pagar l'enorme quantitat de lloguer pendent de
l'edifici Sitges Reference. Abans de seguir, val la pena agafar els números
absoluts sense cataplasmes. Tal com raja. El setembre del 2012, i d'acord amb
la valoració feta per l'administrador concursal, el cost mensual de l'edifici
s'elevava a 64.847,51€ i l'Ajuntament devia aleshores en concepte de lloguer
771.058€, havent de satisfer unes quotes mensuals de 36.931€. A aquestes xifres
caldria afegir la indemnització per desistiment del contracte, estipulada amb
la meitat de cada mensualitat fins arribar a l'any 2020. O sia, prop de 70
quotes de 18.465€, mes amunt mes avall. No cal que agafin la calculadora. Surt una
xifra desorbitada que només una esforçada negociació pot salvar en part.
Despullada de context, la informació fa tremolar, si no fos perquè ens
podem agafar al consol dels ximples que és, en el fons, pensar que de totes les
solucions de futur per al Reference
no n'hi ha cap que passi per no pagar. Cap surt de franc. Ans al contrari. Gairebé
els diria que es tracta d'escollir entre pagar molt, i pagar moltíssim. D'assumir
el mal menor d'un mal major. En l'arena política -poc donada al pragmatisme i
si a la defensa de posicions monolítiques que els manuals obliguen a mantenir
fins al final- s'han trobat dues estratègies oposades, defensades amb força per
l'equip de govern i per el PSC. Els socialistes han fet valer sempre la
necessitat de recapitalitzar la societat, en base a la justificació de l'actual
funció de l'immoble i al convenciment de no voler deixar perdre un (futur) patrimoni
públic que, per altra banda, exigeix una despesa que pocs analistes definirien
com a sostenible. I el govern ha apostat, tot i la delicada posició de la casa
gran en aquest trencaclosques, per acabar amb una història que consideren del
tot inviable, assumint-ne les conseqüències, que no son poques començant per
les jurídiques…. Un petit salt mortal sense xarxa, i amb revessos judicials, que
s’ha afegit a un context kafkià. Vet aquí una societat declarada en concurs de
creditors i formada, a percentatges iguals, per la constructora Altiare -antiga
Proinosa- i Sitges Model XXI, l'empresa municipal d’un Ajuntament, el nostre,
que viu ofegat per un draconià pla d'ajust, i que deu a la societat de
referència un congo, entre lloguer,
deutes a proveïdors i el sursum corda,
per no parlar de la hipoteca faraònica que també va inclosa en el gec global. Després
d’haver-ne parlat en tantes ocasions, hom arriba a la conclusió que l’únic que
veritablement és del poble en el cas del Reference és el deute. Bé, el deute i
el terreny que ocupa l’edifici, que l’Ajuntament va donar a compte de la inversió
inicial del projecte i que, per tant, el podem considerar pagat, o perdut, o
ambdues coses.
El que està clar, doncs, és que tocarà obrir la caixa comuna per a
treure bitllets. Quants? En paral.lel a la el.laboració del dictamen de la
comissió jurídica assessora, hi ha hagut moviments de toga als despatxos. Per a
resumir-ho, perquè cal resumir, la justicia li reclama a Altiare el pagament de
540.000€ pendents de l’aportació inicial al capital de la societat, i, si tot
es posa de cara, és probable que, gràcies a la valuosa aportació dels serveis
juridics municipals, pugui acordar-se entre la corporació i
l’administració concursal, amb el vist i plau de la jutgessa -quelcom
impossible fa mesos arran de la demanda interposada vers l’Ajuntament pel propi
administrador concursal- una quantitat propera als 600.000€ per a liquidar el
concurs, xifra prou allunyada dels dos milions i mig que, entre una cosa i una
altra, se li exigien a la institució. Si les converses prosperen, en el marc
d'una quitança general que tothom haurà d'acceptar, es donarà el dol del nostre
elefant blanc per acomiadat, i l'edifici pot acabar engrossint la llista
d'actius tòxics de Bankia.
I la tresoreria municipal té 600.000 euros? Els té més ara que fa un
any, però segur que el fet de pensar en haver-los d’utilitzar tal i com estan
les coses no és plat de gust. Sense poder assegurar el final definitiu de la
història, retrobo una reflexió que ve relacionada amb tots i cadascun dels
casos que apel.len, directament, a la gestió d’allò públic. A la ciutadania se
li demana, a cop d’esforços impositius, que comprengui l’actual situació
financera que pateix l’Ajuntament, i l’òbvia necessitat de redreçar-la. En
canvi, paradoxalment, als governants cada cop els costa més respondre a les
queixes raonades d’una majoria que pot dir, en veu alta i clara, que no té cap
responsabilitat directa en casos com el del Reference, i, es lamenta, carregada
de raons, d’haver de pagar per les conseqüències d’aquella “gestión municipal que se nos antoja cuanto menos que arriesgada” com
definí la fiscalia provincial de Barcelona en el seu dia. S’imposa, doncs, una
reflexió molt profunda, que va més enllà de la militància visceral i exigeix
als polítics, del passat, del present i del futur, la màxima ortodòxia en el control
de les seves accions.
I el nou administrador de l’hospital és…. Fernando Herraiz. Sitgetà de
42 anys, actual director de planificació comercial del Banc Sabadell i
professional de trajectòria acadèmica i laboral envejable. Vaja, que al final
s’hi han posat tants esforços en la renovació dels patrons veïnals i de l’administrador
que haurà sortit una junta del patronat que, amb el currículum a la mà, potser
la voldrien a Sant Pau. Bromes apart, ara comença el repte de debò, de portes
en fora i de portes endins. Als nous –que
hauran de foguejar-se una mica en les batalletes
del micromón social del costumista Sitges quotidià- se’ls miraran amb lupa.
Als avaladors del procés també.
I acabo. Mentre molts es debaten a l'entorn de la controvèrsia,
l'oportunitat i la decisió final que es prendrà sobre la moció de la
recuperació dels topònims tradicionals de la plaça del Pou Vedre i del carrer
de la Bassa Rodona, els organitzadors de la Gay Pride viuen en una altra lliga.
La lliga de la no crisi. Així ho
afirma Lluís Enríquez, ànima de la celebració, tot emfatitzant els valors de la
convivència i la tolerància com a senyal d’identitat de la festa, sense deixar
de banda el notable impacte econòmic que genera. Queden en un segon terme els
conflictes veïnals de matinada… Enriquez es mostra sorprès –i confessa que no
hi ha hagut cap intenció- pel cert rum
rum que ha creat la contraportada del programa, que
publicita una de les activitats amb un emfàtic Viva España! sobre un fons ple d’evocacions vetllades a les caravel.les
de Colon, els toros, les flamenques, i a un rosari d'imatges pròpies de l'època
gloriosa del Spain is different que
perfumava als turistes amb Maja y Maderas de Oriente. Desenganyem-nos,
algú deu creure, i no li manca raó, que la Gay Pride també és, sobretot, una
màquina de fer diners, i, vist així, els tòpics acostumen a no fallar.
