Eco de Sitges, 3 d'agost
Stand by
“El que nosaltres
demanem, és que l’alcalde i la regidora deixin treballar a la justícia
independentment, i que, mentrestant, ens deixin obrir. Que retirin els
precintes.
Fem un
futurible?
Vinga
Ens imaginem
que l’hotel es pot obrir sense precinte, sense treure les baranes, amb els
balcons tal com estan, etc etc. L’hotel obre, i arriba el moment en el qual la
justícia diu: ‘aquests balcons han d’anar a terra’
Doncs ho tirarem
a terra. Així de clar. Nosaltres farem el que digui la justícia. Si s’han de
tirar a terra els tirarem a terra, però nosaltres estem convençuts, i els
advocats ens han dit, que això és totalment legal”
Fabián Sánchez, 24 de juliol
Amigues i amics, ho havia deixat en la hipòtesi que l'alcalde arribi a
viure la síndrome de la solitud del qui
mana i avui potser serà bo tirar de l'enciclopèdia d'aforismes atemporals.
Más vale un mal arreglo que un buen pleito, acostumen a dir els advocats a
l'hora de palesar la importància del concepte de la mediació. Assumint, com ja
he dit en moltes ocasions, que els Sants son al cel i a la terra ha quedat el
que ha quedat, vet aquí un conflicte encallat que, hores d'ara, només sembla
poder desencallar una resolució judicial que arribarà quan arribi. Vagi per
endavant que no hi ha res pitjor que una obra polèmica viscuda a cavall de dues
legislatures, amb diferents responsables polítics al capdavant de la gestió
pública. Bàsicament perquè, més enllà de la legalitat que ha de prevaldre, s'hi
afegeix aquell component de punt d'honor que
obliga als d'abans i als d'ara a no baixar del burro de les raons o
plantejaments polítics de torn, per mor de no ser questionats en les seves
decisions. Si la sentència final de l'Avenida
Sofia Hotel & Spa és favorable a l'Ajuntament -que defensa, almenys ara
més que abans, la il.legalitat dels inefables balcons- la propietat estarà
obligada a enderrocar-los. Si és favorable als amos de l'hotel, impulsors dels
diferents processos oberts, la casa gran haurà d'arremangar-se de valent per
aconseguir els fons necessaris que puguin satisfer tots els danys i perjudicis
que s'exigeixin per la part contrària. Vaja, que en el cas que la institució no se'n surti, podem acabar pagant
entre tots la suposada inoperància dels qui en el seu dia havien de vetllar per
a que aquest procés es desenvolupés des de l'ortodòxia. La regidora Redondo
certifica que l'establiment no ha sol.licitat llicència d'obertura, i els
germans Sánchez argumenten que no la poden sol.licitar sense finalitzar l'obra,
i que, per a fer-ho, necessiten utilitzar els balcons, i que, per a
utilitzar-los, els caldria trencar el precinte, i que si trenquen el precinte
s'exposen a un palangre..... Tot plegat un pas de comèdia en el qual s'hi
barregen converses feridores, percepcions negatives, i tàctiques de defensa i
atac on cadascú exposa la seva veritat dins d'un marc on se suposa que hi ha la
veritat de debò que haurà d'escatir el jutge. És lògic interpelar-se sobre
quant de temps pot estar aquest procés en marxa i, en conseqüència, l'hotel
sense obrir. Des del pragmatisme, fent abstracció de tots aquells referents que
puguin utilitzar-se per a comparar processos no sempre comparables, i tenint en
compte l'actual context econòmic i social extraordinàriament difícil, seria
possible una solució com la que planteja el paràgraf de la capçalera d'avui? Si
ho fos, potser seria bo aprofitar la cojuntura, sense que això exoneri ningú de
la responsabilitat que la justícia estableixi en el futur. Si no ho fos, que
cadascú aguanti el pal que li correspongui….
Divendres, 27 de juliol
Bones notícies. Primera. L'Ajuntament està pagant una segona tongada de
factures, que han inflat més el deute es clar. No s'enganyin, fins que no hi
hagi algú que faci una truita sense trencar ous, no els servirà de res als qui
arrufen el nas davant de la decisió mentre plantegen l'oximoron contradictori
del em-sembla-bé-però-em-queixo. Segona.
Després d'una maratoniana reunió, la direcció i els treballadors de CESPA han
fet les paus, i, a compte d'un sacrifici salarial dels segons, la primera es
compromet a mantenir la plantilla en 74 treballadors, sempre i quan no hi hagi
un daltabaix dels grossos. Bernardo Sanchez, representant sindical, es tensa
quan se li pregunta sobre si hi ha hagut una vaga encoberta els darrers dies, i
ho nega de forma categòrica, reblant la declaració amb un "se creen que somos máquinas. Esto no está firmado y ya me estoy
mosqueando". A partir d'aquí, creuem els dits i, posats a visitar a la
Mare de tots, que el Vinyet ens dongui paciència per a superar el mal moment,
exigència per a fiscalitzar-lo, i fortuna per a pagar-lo. Tornarà el volem Sitges net?
Diumenge, 29 de juliol
Estant en total desacord amb
les imposicions d'Ajuntament i Comissió, l'Escola de Grallers de Sitges sortirà
a tocar per la Festa Major. Per Sitges i pels
Sitgetans. M'agafo a aquesta part final de la piulada a twitter que publicà l'entitat
perquè té un petit aire d'emfàtica i èpico-patriòtica. No reproduiré l'atzarosa història de la negociació
comissió-Ajuntament-Escola de Grallers, ni tan sols em referiré a l'assumpte
dels diners que ha monopolitzat, tristament, les converses d'enguany, perquè
prefereixo exposar una reflexió final, a partir del que m'han explicat. Les
noves generacions ja no recorden l'episodi del boicot del 1984, i qui sap si
tampoc els fa falta o esdevé fonamental a l'hora de vincular-lo amb la realitat
immediata. Me n'estaré, tot i que el que ve a continuació podria extrapolar-se
a ambdós casos. Ni als músics els servirà de massa amenaçar amb no sortir,
perquè la condició de graller -a la qual s'hi accedeix lliurement com a la de
ballador- imposa un compromís amb la festa que depassa la naturalesa econòmica,
ni tampoc la comissió ha de caure en la temptació d'utilitzar aquests mateixos
valors intangibles per a forçar una estratègia que pot acabar, ras i curt,
menystenint una tasca que no seria just quantificar des del zero absolut, perquè
ningú no neix ensenyat i perquè cal tenir consideració vers qui es passa l'any
fent docència grallera de franc des de l'endemà de Santa Tecla, sigui qui sigui
i on sigui.
Dilluns, 30 de juliol
Ho vaig dir el 2010. Bacardí va fer amb el mercat vell allò que Sitges
va ser incapaç de posar en marxa des que cessà l’activitat i es traslladà al
nou: pensar en un projecte seriós i desenvolupar-lo. Així de simple. Per tant,
qualsevol exhortació pública a la recuperació d’un edifici del poble pel mateix
poble que el va cedir, passa per un plantejament a l’alçada de les
circumstàncies. Si la vila hagués apostat per un museu etnogràfic, per exemple, ara no estariem
parlant d’aquest assumpte... Malgrat
tot, la moció de la CUP cavalca sobre una punyent evidència indiscutible.
Bacardí, que no és l’Auxili social precisament, gaudeix de l’ús d’un loft
patrimonial de 376m2 per, segons s'afirma, 851€ mensuals, aplicats tots els
descomptes i bonificacions a la tarifa original del contracte. A 7€ l’entrada,
doncs, només calen 130 visitants per a pagar el lloguer. Per tant, fins que
Sitges no s’espavili l’únic que pot plantejar-se és una revisió, a l’alça per
descomptat, d’aquest lloguer miserable.