Eco de Sitges, 27 de juliol
La distància
“Al voltant d’aquest any de govern, jo he tingut la
sensació personal, ho confesso i ho dic sincerament, que he estat més estona al
despatx que al carrer. I això és una questió que potser venia donada per la
necessitat de posar ordre a l’Ajuntament, a nivell sobretot organitzatiu i
financer, però que en aquest moment s’ha d’invertir.”
Miquel
Forns, 23 de juliol
Divendres, 20 de juliol
Al Meliá un espectacle carregat de magnífiques i edificants bones
voluntats, però llastat per una durada excessiva i algunes actuacions evitables,
va respondre a l'objectiu final que, per
altra banda, justificà amb escreix tots els excessos. En el seu vint-i-cinquè
aniversari, l’Ave Maria congregà una marea de complicitat col.lectiva i
solidària, que ben pocs aconseguirien aplegar avui. I aquest fet ha de ser
suficient per a arraconar qualsevol altra consideració. Sens dubte, romandrà en
la memòria de molts l'extraordinària actuació dels residents acompanyats del
cos de voluntaris de la fundació. Es visibilitzà el poder de l'ànima humana
quan és incentivada des de l'experiència i la sensibilitat. Una injecció de
felicitat que posà a les gairebé 600 persones dempeus, entusiasmades davant la
coreografia dels nois i noies. Una setmana després, des de la impotència de
contemplar com crema l'Empordà per la negligent actitud de l'home, o des del
neguit del rescat que penja d'un fil, o des de la indignació produïda pels
banquers que s'espolsen les puces de la responsabilitat, de nou el destí sembla
dirigir-nos a alimentar la frustració col.lectiva. A tots aquells que,
carregats de raó, pensen que vivim en un país de pandereta a punt de ser
intervingut perquè -per acció o per omissió- no hem sabut mesurar-nos ni ser
prou crítics amb la fiscalització del sistema, val la pena contrapesar-los
l'argument amb l'exemple de molta gent que s'esforça dia a dia per a que molts
d'altres visquin amb la dignitat que els éssers humans mereixen. Ja és tot prou
injust com per a que ens costi de veure que, enmig del drama general i de les
decisions dels qui els toca la responsabilitat d'administrar-lo des dels llocs
on es prenen decisions, hi ha persones que, sense fer soroll, estan donant dia
a dia una lliçó de com s'ha de viure.
Dissabte, 21 de juliol
Just quan s'estava a punt de contractar els serveis dels tres tenors, que tan bon paper exerciren
durant l'enterrament del malaurat Carles Torras el passat dimecres de cendra,
em truca el senyor P per a dir-me que en una taula de restaurant, s’ha reunit
amb el senyor I, i que, cara a cara, han arribat a un acord de mínims que servidor
celebra, sobretot perquè abans d’haver pogut reconduir una situació embolicada
amb diversos fronts oberts, el senyor P ha passat un petit calvari innecessari
i, sobretot, absolutament immerescut. Si ningú ho esguerra i es deixa
l’assumpte en pau, tindrem un bon Castelldefoc i ja en parlarem quan sigui
l’hora. De moment me n'alegro. Molt. El futur dirà que passarà. Mentrestant, el
present obliga a ser curós amb una història personal plena d'èxits professionals
i de dedicació vers Sitges.
Dilluns, 23 de juliol
He tingut la sort de viure de prop la part final del procés de creació
del darrer CD de Retrio, que ha anat a velocitat d'agenda de músic en actiu. O
sia, de vertígen, sense massa oportunitat de païr-ho. N'ha sortit una obra de
referència per molts motius, entre els quals hi ha el d'atrevir-se a versionar
composicions tradicionals que no sempre es deixen, tot mantenint el seu esperit
popular sense caure en l'esnobisme propi dels artistes que volen fer-se veure.
Una deconstrucció amb classe. L'Òscar,
en Joan i en Pinyu son tres grans músics, i "La
processó de Sant Bartomeu" un gran disc només superat per la
interpretació en directe que oferiren al saló teatre del Retiro, encara més
vital, més deixada anar, més emotiva. Ha costat arribar fins aquí. La defensa
de l'esperit i del valor intrínsec de l'obra va propiciar dues negatives
inicials, a sengles propostes que contemplaven interpretar les peces durant el
vermut de Sant Llí, a la manera d'un fil
musical, o durant un dels cafès-concerts de Festa Major. En el fons, només
es tractava de trobar l'entorn adequat, que propiciés la concentració en el
missatge sense interferències. I així fou com, amb el concurs d'algunes
col.laboracions indispensables, el trio arribà a l'escenari de la lira. El de
Retrio seria un concert perfecte per si mai recuperem el Racó de la Calma, en
calma és clar, no com ara. De vegades, tinc la sensació que Sitges té una bena
als ulls quan es tracta de donar veritable suport a les iniciatives pròpies de
categoria indiscutible com aquesta.
Dimarts, 24 de juliol
El 30 de setembre és la data límit per a que les dependències municipals
marxin del Sitges Reference. Superat
el periode de carència, l'Ajuntament no pot assumir l'enorme càrrega financera
que pesa sobre l'edifici. Deu ja 300.000 euros en pagaments , i el gec va
creixent...., i això sense comptar si caldrà o no compensar a l'altre soci per
haver marxat. Han passat dos anys des que es decidí el trasllat del personal a
l'immoble de les Pruelles, fins i tot del que treballava a vint-i-cinc metres
de distància sobre el carrossòdrom, i ara la casa gran s'enfronta a un nou
èxode, a la diàspora del 2012, a la fugida d'Egipte, a un nou trencaclosques
que caldrà construir.... Lluny d'aquest maldecap, la primera audiència pública
de l'alcalde Forns acompanyat d'alguns dels regidors de l'equip de govern, en
tractà d'altres no menys importants. I no hi ha alcalde, del passat, del
present o del que vingui, que no s'hagi enfrontat a les conseqüències de la
gestió de la neteja i de la seguretat de la vila. Son dos clàssics de les
trobades, audiències, jornades de balanç o com en vulguin dir. I dilluns no fou
l'excepció. A les portes d'una cada cop més possible vaga de Cespa el cap de
setmana del Vinyet i el següent, tothom, inclòs el propi alcalde, es va retre a
l'evidència d'un poble brut, que utilitza bona part de la taxa d'escombraries
per a pagar el deute amb l'empresa concessionària, i que, a la vegada, ha de
lluitar contra actes d'incivisme i petita delinqüència enmig d'una imatge
bastant erosionada de la policia local, que s'intentà contrapesar amb dades.
Faig un incís. Si ja és prou decebedor contemplar la corrúa de top manta
encatifant el carrer Parellades, els ben asseguro que fa mal al cor veure com
la porta de la casa de Glòria Pulido, una de les grans professores que hem
tingut mai, resta bloquejada per mor de la venda ambulant pelplantada davant
mateix. Torno a l'audiència. L'alcalde es defensà bé, sense esquivar les males
notícies i aconseguint empatitzar amb una ciutadania comprensiva, resignada i emprenyada
segons el cas. Val a dir que les circumstàncies no li ho posaren especialment complicat,
ja que ningú es pronuncià sobre temes que han aixecat polseguera, com el Rusc o
les llars d'infants. La capçalera d'avui forma part de la resposta del batlle a
un ciutadà que li reclamava una major presència al carrer. Un dels paranys al
qual s'enfronten els qui manen, siguin alcaldes, presidents, estadistes -si en
queden- i en general els càrrecs amb responsabilitat pública, és distanciar-se
de la vida real. Molts han acabat
enclaustrats i aillats dins de la teranyina d'un sistema que els atrapa si no
vigilen. Davant de la confessió explícita de l'alcalde de canviar la dinàmica
cal preguntar-se si ja té previst deixar una bona cobertura al despatx quan no
hi sigui. Ell dirà que si, el temps s'encarregarà de corroborar-ho.
