Eco de Sitges, 31 d'agost
Assumpte
d’estat
I el dilluns, 20 d’agost, al minut 40 dels 42 llargs que té el pregó, el
pregoner va dir el que va dir i, dient-ho, passà a la petita història de
l'acte, per haver estat el primer en expressar, emmarcat dins d’un seguit
d’imatges metafòriques, el desig lliure i personal d’una Catalunya independent,
amb el qual s’hi identificaren una part dels presents, vagin a saber quants
perquè no els vaig comptar. I punt. Lluny de considerar-lo un militant agitador
de masses, en Miquel Marzal -que vestit amb aquell sobri trajo fosc
podria haver passat per un seminarista de pel.lícula religiosa- és una de les
persones d’actitud i de verb més pacífic que hom pot tirar-se a la cara, a qui
les vivències personals i el bagatge intel.lectual nascut de la passió per a la
recerca, li permeten parlar de la nostra festa gran amb aquella autoritat només
limitada per una modèstia a prova de temptacions vanitoses. En conseqüència,
intentar reduir el missatge final del pregó a una mera intencionalitat
polititzadora és menystenir, des de la sempre perillosa visió maniquea de
l’existència, les capacitats d’un pregoner que, en els 38 minuts i escaig de la
resta de discurs, exposà de forma brillant, coherent, ordenada i emotiva, un
bon grapat de reflexions de calat infinitament més destacables, a partir de
quatre valors nuclears que recupero, i que poden extrapolar-se a multitud
d’aspectes de la nostra existència: responsabilitat, sitgetanisme, civisme i
sensibilitat. S’imposa una relectura pausada.
Dijous, 23 d’agost. La vigília. Migdia
Més enllà de les discutides habituals sobre qui
alenteix les cercaviles, o on haurien d'estar els punts d'aigua i els membres
de la comissió per a controlar els punts més calents del recorregut, o sobre el
perquè es permeten segons quines llicències musicals a l'hora d'acompanyar els
balls tradicionals, o quina deu ser la raó per la qual les flors de la matinal
son esperades com el pa durant el raccionament, o si cal pensar que és veritat
que en Gari tenia la mà trencada a l'hora de gestionar la maquinària sempre
imprescindible de les infraestructures, en el fons la Festa Major, com cada
any, ha estat bona o dolenta per a cadascú, d'acord a com li hagi anat a la
fira. Tot i haver de fer els ulls grossos davant de determinades situacions
cronificades, el balanç global no pot oblidar d'on veniem fa mesos. En aquest
sentit, podem donar gràcies perquè els mobles s'han salvat amb dignitat. Això no exclou, però, que l'entrada de
grallers no respongui a la exhortació al silenci festiu que féu el pregoner
adreçant-se als joves. Costarà, i potser és igual perquè la preocupació ve de
fora, i no de dins. L'entrada de grallers del segle XXI defineix el model de
vida d'una generació que ha nascut amb la samarreta i el barret de palla com a
referents de sempre, i que la sent des de la vitalitat arrauxada, de la qual en
son partíceps indispensables les xarxes socials.
A les dues, la cobla toca, de franc, les sardanes de referència que
tocava cobrant l'any passat. I no es nota. Que ningú no s'acostumi. La questió musical caldrà reconsiderar-se, com
l'arribada dels gegants al Cap de la Vila per a participar, suposadament, de la
ballada sardanista. Si s'afina la jugada de cara l'any que ve, la foto de grup
promet ser sensacional. Si es deixa que la indecisió domini el moment, no val
la pena parlar-ne perquè tothom ha de saber on posar-se abans d'arribar. Em
quedo amb un vers de la Jove, en Pintxo i en Panxo, que descrivia aquell
moment de gran tensió des d’una punyent ironia críptica, i amb la
declamació del rapsoda habitual. Un diable de l’ABPS que no llegeix, interpreta.
Nit
Recollit Sant Bartomeu de la noble arquitectura de Can Llopis, una
conjectura de futur. El 23 d'agost del 2013 en algun moment algú farà la
brometa de la puntualitat del castell de foc. El retard serà el que recordarem
del d'enguany, per bé que la iniciativa del castelldefocs
en calma ha tingut un notable i meritori èxit. Com si les peces d’un
trencaclosques s’haguéssin conjurat per a no encaixar, la nit començà alterada
entre la incompareixença del personal de l’empresa de seguretat contractada, la
coincidència amb el canvi de torn de la policia, l’incivisme de molta gent als
espigons i la imprevista precisió del rellotge temporitzador que controla la
il.luminació de la façana de la Parròquia, una ànima electrònica insensible a
la impuntualitat de quart d’hora amb la qual començà l’espectacle. A dos quarts
de dotze la plaça de l’Ajuntament va viure un pas de comèdia. Mentre el cel espategava,
a la terra un conegut lampista de la brigada maldava per obrir la tanca del
monument al doctor Robert per a accedir a l’armari de l’enllumenat públic. Trata
de abrirla! Trata de abrirla! l’esperonava la concurrència amb ganes de
gresca. S’hi afegiren els urbanos a la feixuga tasca. Saca la
pistola! Saca la pistola! Mare de Déu quin moment. Al final, no cal ni
dir-ho, s’arribà a l’interruptor, abans de la traca final del castell de foc de
les retallades i de la fluida baixada de les escales. En canvi, el record de la
matinada en serà un altre. Estem aquí per a vigilar la matinal, li
digueren a Siscu Rossell les dues parelles de la policia local a la plaça de la
Indústria, tot ensorrant-li la moral, quan, a les 6 del matí, s’acostà a
demanar-los ajuda després que els brètols li rebentessin la porta de vidre del
seu establiment i la de casa seva, durant la batalla campal del primer de maig
i voltants, que va fer por segons la majoria de testimonis. Incomprensible.
Divendres, 24 d’agost. Matí.
Es vantava mossèn Pausas de posar en pràctica l’aforisme eclesiàstic: temps
de melons no és temps de sermons. Monsenyor Francesc Pardo no el deu
compartir. Tot allò que va haver d’escapçar del text de l’ofrena la colla del
Drac no li va caler escapçar-ho al bisbe, que predicà segons els cànons de
l’ortodòxia de la cúria, amb alguna concessió a la vivència popular de quan
venia a Sitges acompanyat pels seus amics de seminari. La Fera Foguera entrà a
la Parròquia senyorívolament, sota el paraigues eixordador d’un toc de timbals
infernal que ressonà acompassat i amb potència. A l’altar hi quedà, entre
d’altres ofrenes, la reliquia d’un tros de l’antiga pell….
Benvinguda la sortida d'ofici que deixa un racó per als veterans. És el seu moment. El cas és
que encara desconec què cal fer quan s’escolta un himne. Es pot cantar, es pot
callar, o taral.lejar-lo com aquell que vol fer veure que se’l sap. Es pot
aixecar el puny, posar la mà al pit, plorar d’emoció, fer cara de pòquer fins
que passa el moment, o, simplement, experimentar una vivència interior,
personal i sincera sense que ningú se n’adoni. És evident que Els segadors no
ha arribat a la sortida d’ofici per ingenua casualitat, i que, per bé i per
mal, Sitges no és Vilafranca. Cada terra
fa sa guerra i cada guerra ha d'ésser respectada. Com qualsevol himne
d’arreu del mon, l'oficialment declarat nacional de Catalunya simbolitza
l’expressió d’un sentiment col.lectiu de tamany indeterminat, i va néixer per a
ésser interpretat en dates assenyalades. I la Festa Major és una d'elles sense
discussió. Servidor, que prové de l’època en la qual la banda militar del
regiment Jaen 25 desembarcava a
Sitges amb una maquíssima versió de La Santa Espina que entusiasmava al
personal, pensa que als càrrecs electes els corresponen obligacions amb les
quals han de conviure els agradi o no, i més si es tracta del resultat
de decisions preses en el si del govern del que formen part. Aquesta és la
diferència fonamental respecte els ciutadans que representen, que poden xiular,
cridar o aplaudir des de la pròpia llibertat individual, sense haver de respondre
a les exigències de la condició atorgada per les urnes.
Per la resta, que és el veritablement important, ha estat una gran Festa
Major.
