Eco de Sitges, 17 d'agost
Volem Festa
Major
La secció atura màquines, i deixa per a quan pugi l'IVA -i ens vingui el
fred de cop- la continguda VISA de l'alcalde, o la petició que la fiscalia de
delictes urbanístics ha fet a l'Ajuntament per a que li faciliti l'expedient
complert del projecte de l'hotel de l'Avinguda Sofia, que inclou la modificació
del POUM aprovada per ple en el seu dia. A veure si al final els balcons seran
la xocolata del lloro... També passaré per alt els top mantes impenitents, i les hipotètiques sancions als clients
basades en l’aplicació de la mateixa ordenança que penava amb multes de 750€
l’ocupació dels parterres del passeig. Potser mai sabrem si és problema d’haver
aprovat una norma inaplicable, o d’incapacitat a l’hora d’aplicar-la. Tampoc em
referiré a la polseguera dels escandalosos bufadors dels escombriaires, que ja
eren escandalosos en època de Josep Orriols i, obviament, ho continuen essent
avui, o al Sitges violentat per l'incivisme sense control, o sense control
aparent, que malda per a projectar una imatge exterior de qualitat mentre no
fem net de brutícia i molts vilatans posen a prova la seva capacitat d'aguantar
escandaleres diverses. Fins i tot no parlaré de la misteriosa desaparició de la
vida pública de la imatge dels policies amb Segway.
Ja es veia a venir que allò no acabaria bé... I el que em deixo volgudament
perquè voldria encaixar quatre línies per a referir-me a la insuperable
malvasia, envellida des del 2002, amb la qual l'hospital celebra el centenari de l'edifici patrimonial de Josep
Font i Gumà, i que fou presentada Diumenge passat en un bonic i emotiu acte on,
des del punt de vista protocolari, només hi vaig trobar a faltar als
ex-administradors i a una representació de la comunitat de monges
concepcionistes. A canvi, l'enòleg Josep Pascual, mantenidor curós del descans en bóta del que avui podem tastar i
dels productes de la casa en general, no deixà de referir-se, en un gest molt
noble, al paper indiscutible d'Antoni Almirall durant bona part de la història
del llegat de Llopis i Bofill. Ell, des d'una vellesa admirablement portada,
assistí feliç, acompanyat de néta i besnéta, al bateig de quelcom únic des de
tots els punts de vista. Presentada en una suggerent ampolla de mig litre, dins
del magnífic embolcall que ideà Gonçal Sobrer a inicis dels noranta, la
malvasia del centenari honora una Festa Major, un Nadal, o qualsevol moment
irrepetible. Evocant la magdalena de Proust, he fet el pecat mortal de sucar-hi
galetes com quan era petit i l’experiència no té preu. L’ampolla si: 25€. S'ho
val.
Escric el matí de la Mare de Déu d'agost. El vent ha ajudat a que el
repic de campanes de la vigília hagi sonat potent, vibrant, intens. Celestial,
vaja. Som afortunats de poder viure en un poble on les campanes encara canten
amb ànima humana i no mecànica. Els veïns i comerciants del carrer Jesús i del
Cap de la Vila s'han empescat la feliç i bonica iniciativa de penjar grans
ensenyes de Sitges amb un resultat que és probable que en el futur s'encomani a
d'altres vies del rovell de l'ou. Fa goig, té un punt italianitzant, i el lema
que l’acompanya és encertadíssim: Bona
Festa Major, amb alegria i pau. Serviria allò de un poble, una bandera per a definir aquest esperit de sitgetanisme
transversal, honest i sense pretensions ni socarelisme
impostat, amb el que tothom s'hi identifica. Per la seva banda, i davant de
la impossibilitat de relacionar-los tots, val la pena destacar l'eclosió de gadgets i merchandising festamajorenc que
omple les paradetes de les colles i els aparadors de les botigues aquests dies
de vigília, fets en la seva majoria amb exquisit gust i grans dosis de
creativitat. Entre preparatiu i preparatiu, i travessades les polèmiques
pressupostàries, acabem de viure el primer bany de masses de la Festa Major,
que no és altre que la presentació del programa i dels cartells. S'ho creguin o
no, un dels moments de l'any més compromesos per a la secció és, precisament,
el de la crítica d'aquests dos elements que han agafat una volada
inquestionable. Em sortiria una extensa llista de situacions tenses, i
anècdotes viscudes, sorgides d'haver expressat el que pensava, quan, ben mirat,
m'ho hagués pogut i m'ho podria estalviar perquè mai ningú m'ha obligat a
fer-ho. Sigui com sigui, ara ja és massa tard. D'un temps ençà, la posada de
llarg del programa ve envoltada d'un cerimonial i d'una trascendència
impossible d'imaginar fa dues dècades, quan la publicació arribava a la
centraleta de l'Ajuntament com ho feien els llistins telefònics a les cases, i
era recollida sense massa soroll. Avui, l'acte respira la pompa i la solemnitat dels grans
esdeveniments protocolaris on desembarquen autoritats i convidats, i els
artistes prenen un protagonisme ben allunyat de la discreció que acompanya la
creativitat quotidiana. En qualsevol cas, mai no fa mal passejar-se per
l'enlluernador saló d'or de Maricel, i menys ara que el diàleg amb l'entorn és
impossible, fins que l'obra de la seu no finalitzi.
El programa s'ha imprès a Leon. Fet anecdòtic perquè es podia haver
imprès a Indoxina. Ho apunto només perquè servidor, que recorda les primeres
experiències traumàtiques vingudes de terres castellanes -que es justificaven esforçadament
des de la gratuïtat de la feina feta- saluda amb bons ulls el producte final,
concebut a Sitges partir d'una combinació d'eficaços talents de casa, Viki
Gallardo i Edu Sentís en el disseny i Joan Duran en la coordinació, que ja
havien treballat conjuntament abans. En conseqüència, estem davant d'un
producte molt cuidat pel que fa als continguts -didàctics, rigorosos, amb un
punt de lirisme i carregats de reflexions que no haurien d'esbravar-se passada
Santa Tecla- i impecable en forma i presentació, des de la composició de les
pàgines i el plus de qualitat que dona el gramatge de les cobertes, a l'utilització
del color i els textos. L'únic però, i és un però petit, tindria relació amb el
tamany d'algunes fotografies, que, donada la seva qualitat, hauria pogut esplaiar-se
de manera més generosa per determinades pàgines. Els cartells han generat
opinions menys unànims. No és el meu cas. Hi ha un punt de gosadia que
aplaudeixo, i una vindicació del vessant estètic de la tipografia –eternament
arraconada i injustament menystinguda- que comparteixo de cap a peus. Son un
exercici d’abstracció net, lluminós, ordenat, elegant i diferent. Respiro….
Res, que no pugui evitar-se des de la capacitat humana, impedirà que, a
les dotze del migdia del 23 d'agost, tornin a sonar les gralles. Res no
impedirà que a les dues del migdia dringuin de nou les campanes, esclatin els
morterets i es ballin les nostres sardanes de capçalera. Res no impedirà que la
maquinària de la Festa Major es torni a posar en marxa al llarg de les
inefables, populars, vitals, adrenalíniques i tòpiques 36 hores de pell de
gallina. Les grans diades arriben amb crisi o sense, i ens demanen la mateixa
atenció de sempre, més enllà de la circumstància que ens envolta. Nosaltres no seriem
gran cosa sense la festa, i la festa tampoc no seria gran cosa si no hi hagués
ningú que la celebrés amb l'ànima oberta, franca, positiva i vital, acompanyant
-a la manera de cadascú- al patró Sant Bartomeu. Com era la frase? Una
celebració no és gran pels diners que mou, sinó pel sentiment col.lectiu que
genera. A Sitges li espera una tardor molt difícil. No cal ser endeví per a
constatar-ho i per evidenciar que, l’endemà del 23 i del 24 d'agost, la vida
real tornarà a fer-se present sense maquillatge. En qualsevol cas, ara som a
punt d'obrir el periode on fem presents als absents per a que ens acompanyin en
algun moment o altre, i on els que quedem acostumem a desitjar-nos el millor. I
a això no hi podem renunciar de cap manera. Benvingut Nadal d'estiu. Bona Festa
Major a tothom, i, en especial, als qui enguany, pel que sigui, la viuran des
d'un vessant emocional diferent.
