La interventora i el senyor Grau

Dilluns, 27 d'octubre

Malgrat que s'intuís des del dijous anterior, el govern, a través de l'alcalde, no va donar una resposta massa convincent, per esquifida i poc concreta, a la retirada de l’aprovació inicial del pressupost de l'ordre del dia del ple. L’informe suspensiu que motivà la decisió, signat per la nova interventora, planteja una metòdica anàlisi de la gestió dels recursos humans a la corporació que, de facto, convida a entrar en el túnel del temps per a cercar els orígens d'algunes pràctiques cronificades, com a mínim normativament qüestionables ara i aquí segons la funcionària. El manual d'estratègia política indica que qui mana ha de saber passar amb discreció per les errades pròpies, relativitzant-les fins on es pugui, i que qui vol manar ha de saber aprofitar les alienes. D'aquí que Ricard Vicente hagi fet públic a través dels mitjans i del seu bloc personal un escrit de prosòdia contundent on, a més de posar en evidència les importants deficiències que assenyalà la interventora, utilitza uns qualificatius que, de no vigilar en la mesura, en el futur li poden caure al damunt si arriba a l’alcaldia. Frases ampuloses del tipus: El darrer ple municipal fa patent la irresponsabilitat i incompetència de Forns i el seu equip, o Mai en la història d’aquest ajuntament s’havia arribat a una situació de descontrol i desgovern com la d’aquest ple! formen part d'aquell glossari de recursos formals de tarannà pre-electoral que servidor els assegura que podrien aplicar-se a un bon grapat de plens de la història d'aquest Ajuntament i en totes les legislatures. Mai diguis mai. Amb tot, Vicente ha fet el que li corresponia haver fet al govern: publicar, o explicar detalladament, les raons finals del perquè no es va poder aprovar el pressupost durant el ple dels pressupostos, quelcom que la ciutadania té dret a saber, i més quan es fa valer el mot transparència. Per la resta, l’aprovació de les ordenances fiscals –la mare de tots els pressupostos- es va moure entre els retrets de l’oposició a la celeritat del govern en amortitzar el deute municipal més enllà del que li exigeix el pla d’ajust -sense tenir prou en compte l’impacte social que suposa l’esforç per aconseguir-ho- i la defensa que féu el propi govern de la seva administració de la caixa comuna en el sentit que ha estat precisament aquest esforç col·lectiu el que ha permès haver assolit la prioritat de situar l’endeutament de la institució per sota del fatídic 110%, amb l’objectiu de poder recuperar el control dels comptes i d’obtenir nous recursos de finançament que permetin posar en marxa projectes d’inversió pública. Una balança difícil d’equilibrar, on hi juga un paper fonamental el coeficient multiplicador del rebut de l’IBI –la mare en aquest cas de tots els rebuts- l’únic element de la factura que l’Ajuntament pot tocar per a contrapesar la clatellada en la mesura del possible. Ha baixat del 0,980 al 0,930 qui sap si suficient per a contenir el progressiu augment anual de la base imposable que marca l’estat.

El senyor Grau va parlar un quart d'hora. I l'speech es convertí en el més recordat del ple.

L'endemà del ple, però, l'atenció d'una majoria se centrà en la intervenció que des de la platea del públic va fer el senyor Grau, el veí que es presentà definint-se amb un explícita declaració d'intencions: "jo em represento a mí mateix. Soc fill de Sitges i em represento a mi mateix." I el cas és que, després d'un speech de quart d'hora exacte, on se salvaren la reforma dels museus, el pont Domènech, les platges i les noves marquesines dels busos, i es ficà a la picota la neteja, el caos circulatori, la suspensió del servei farmacèutic d'urgències, l'incivisme, les obres pendents de l'escola Agnès de Sitges, l'estat del paviment del passeig, el top manta, les terrasses, o l'ús dels acrònims anglesos per a publicitar la vila, l'audiència esclatà en aplaudiments. Grau reblà la seva intervenció amb una frase lapidària: "Amb el resultat d'allò que heu fet al poble, no em tornaria a presentar." Amb matisos, el ple va viure un petit bany.... de realitat.

A la 'taula per la qualitat i el civisme' es palesaren les limitacions de l'administració.

Dijous, 30 d'octubre

He tingut temps de poder escoltar l’enregistrament furtiu de la primera reunió de la Taula per la qualitat i el civisme, convocada per l’Ajuntament amb representants veïnals i del sector del comerç, l’hostaleria i el lleure. La plataforma Salvem Sitges el va penjar al seu bloc fins que s’ha imposat la raó i ha calgut despenjar-lo. Les dues hores llargues de reunió es poden resumir en dos titulars. Primer: tothom té clar que l'assumpte és de solució molt complexa. Segon: la complexitat no pot esdevenir excusa per a no resoldre'l.

Aniré a votar. No crec que faci mal a ningú. Diria que a cop de prohibició hi ha persones que han fet més mal.

Dimarts, 4 de novembre

En l’actual context de corrupció política en progressió imparable, les espifiades quotidianes son ben poca cosa davant del que han fet alguns representants públics escollits democràticament, i amb major responsabilitat davant de la ciutadania de la que pugui tenir la majoria del poble ras. Arribats a aquest punt, doncs, sembla lògic que no em senti especialment culpable pel fet d'anar a votar diumenge, malgrat la suspensió. Vull dir que no crec que faci mal a ningú. Probablement han acabat fent més mal a la societat tots aquells que, des d'una posició capaç de depurar tanta podridura, no han exercit amb prou força la mateixa autoritat que ara branden davant d'un 9 de novembre escapçat per totes bandes, i només homologable des del termòmetre dels valors intangibles. Una pena. Aniré a votar amb el convenciment que això, si s’arregla, només ho poden arreglar de debò unes eleccions.