dijous, 27 de novembre del 2014

Forns versus Miquel


Fe d'errades per a esmenar una patinada numèrica. En cas de sortir, Marc Martínez ho deixaria el 2019 i no el 2016. Vaja, ho deixaria el mateix any que, en cas de tornar a sortir, Lluís Marcé també assegura que ho deixarà. La secció ho haurà deixat abans. Molt abans. Moltíssim abans...

Dimarts, 18 de novembre. Vespre.
Al Prado, l'assemblea de Convergència i Unió ratificà l'elecció del candidat a les municipals de l'any que ve. Com que l'època de les multituds a les agrupacions locals -si mai ha existit- ja és història passada, em comenta un veterà que de les prop de la cinquantena de persones presents, una vintena -les habilitades per a fer-ho d'acord amb els estatuts- donaren suport inequívoc a Miquel Forns. Per tercera vegada, doncs, l'actual alcalde serà el candidat de la federació nacionalista en un context local i nacional radicalment diferent al del 2007, quan es presentà per primer cop. I avui, més enllà de les indiscutibles consecucions que el govern i el seu cap puguin fer valer a l'hora de tornar a demanar la confiança dels sitgetans, probablement, des del punt de vista de la percepció pública de la persona, un dels principals rivals de l'alcalde que torna a ser alcaldable sigui, paradoxalment, aquell militant de base que fou proclamat alcaldable ara fa set anys. El Miquel Forns d'avui s'enfronta a la imatge un punt idealitzada del jove il·lusionat del carrer Sant Pau que volia ser alcalde, i que enfilà, mentre evocava els seus orígens familiars i aficions personals en un discurs d’investidura emocionat, la història metafòrica del ciclista que no podia deixar mai de pedalar per a superar els obstacles d'una crisi i de l'herència enverinada amb un deute desquiciant i intolerable que deixà el seu antecessor. Forns arribà al càrrec amb l’aura -guanyada a pols- de persona propera, dialogant i coneixedora de la realitat social i cultural sitgetana des de la base. Una consolidada imatge d’home bo i confiable que en ocasions aprofitaren els seus detractors per a qüestionar o desqualificar barroerament les capacitats que podria tenir per a exercir l’autoritat que el càrrec exigeix. Estava per veure si Forns podria deixar enrere la imatge naïf d’alcalde del carrer Sant Pau, per a projectar-ne una de nova. I el cert és que ho ha aconseguit sense perdre bona part de les virtuts amb les quals hi va arribar, tot i que en aquest camí s’han perdut companys de viatge. Tant és així que, fins i tot dins de la pròpia Convergència -i per causes diverses, personals i intransferibles- més d’un ha observat un distanciament emocional respecte l'esperit original que movia l'ànima de l'home que volia ser alcalde quan encara no ho era. Una deriva qui sap si condicionada per les càrregues inherents al càrrec, i a la vegada per la inevitable influència del pom de dalt, del qual molt sovint se n’ha parlat més que del propi alcalde, i que ha jugat tant la carta de la protecció del personatge que ha acabat per aïllar-lo de la imperfecció socialitzadora, de l'empatia que havia conreat essent, simplement, un ciutadà ras de professió bibliotecari i apassionat pel folklore i l'associacionisme.

El principal rival del Miquel Forns alcaldable és el record de quan era, simplement, ciutadà.

Tots els governants precisen d'un pom de dalt. I el pom de dalt s'enfronta perpètuament al repte d'equilibrar la difícil balança entre la necessitat d'administrar les converses que han d'arribar a la taula de l'alcalde, i la de permetre la permeabilitat amb la ciutadania. Fou precisament Forns qui va reconèixer durant la primera audiència pública al Miramar ser víctima de la síndrome del despatx, comprometent-se a sortir més al carrer. Una fita assolida a mitges.

Més enllà dels condicionants del càrrec, el repte és retrobar un tarannà que alguns enyoren.

Assumint que mai –repeteixo mai- es pot contentar tothom, per molt que el joc polític acostumi a publicitar als candidats des de l’objectiu d'intentar-ho, no hi ha hagut alcalde a qui el pas pel càrrec no hagi canviat. Condició humana obliga. L’exercici de l’administració del poder marca a qui el protagonitza i al seu cercle familiar i d’amistats més proper. D'aquí que seria de ximples prendre's al peu de la lletra la clàssica declaració d'intencions que s’acostuma a escoltar als inicis dels mandats, relacionada amb el deure de no perdre el nord del caràcter, mentre s’assumeixen decisions –i l’actual legislatura n’ha estat una bona mostra- que imposen fer de dolent, un registre ingrat i desagraït per naturalesa. Per tant, Miquel Forns viu el que varen viure els qui el precediren, amb la diferència que en el seu cas la positiva imatge conreada pels anys de participació en l'àmbit de l'activisme social ha resultat difícil d'encaixar amb les conseqüències a voltes desagradables que de vegades comporta l'exercici de les comeses del càrrec públic. A sis mesos de les eleccions, l’home que segueix sense tenir competidor en l’oratòria –clara, ordenada i entenedora- té el repte de conciliar el paper d’alcalde amb la labor de reconduir la sensació que molts tenen d’haver perdut en Miquel, malgrat que d’altres defensin amb fermesa que, en petit comitè, és el mateix de sempre.

Els Grecos ja son al Cau Ferrat. Ara només falta que hi entri la ministra.

Dimarts, 25 de novembre.
És de nit i una pau malauradament cada cop menys usual amara el Racó de la Calma. Des de Málaga arriba el camió que porta Les llàgrimes de Sant Pere entre d'altres peces del Cau Ferrat. En aquest Nadal avançat tot el que va marxar fa cinc anys està tornant a casa. A punt per a descobrir-se davant nostre. Només cal que una conjunció planetària posi en línia una ministra, un president de la Generalitat, un president de la Diputació i un alcalde. I no es pensin tampoc que sigui tasca fàcil.