Zones frontereres

Deixo el pressupost per la setmana que ve. Dilluns es va viure una planxa en tota regla ateses les expectatives publicades, però val la pena aturar-se en el difícil equilibri entre l’amortització del deute, la pressió fiscal i la inversió pública. Segueixo. Quan se li pregunta per si veuria amb bons ulls que en algun programa electoral de les municipals del 2015 es plantegés sense embuts la segregació de Sitges, Ana Diaz, la recentment nomenada presidenta de l'Associació de veïns de la zona platja de Les Botigues, diu: "Nosaltres el que volem és un compromís, ja sigui d'aquest consistori o del consistori que sigui, de què tindrem aquests serveis bàsics resolts. I això no només de paraula, sinó per escrit. I si el consistori que sigui es compromet a donar-nos aquests serveis, nosaltres ho proposarem i ho parlarem amb l'assemblea de veïns i amb les altres set associacions de veïns, i si s'escau que la gent prefereix un canvi.... però sempre seran els veïns qui ho decidiran". Vaja, que ha arribat un moment en el qual sembla imposar-se el pragmatisme: la gent estarà amb qui li ofereixi uns serveis en correspondència amb els impostos que paguen, fins al punt que si el compromís municipal es queda a mig camí hi ha un pla B a la cartera: presentar una candidatura amb l'objectiu d'incidir d'una manera més directa en la resolució dels problemes del nucli situat a 14 quilòmetres -i un massís- del casc urbà de Sitges. És un debat nou? Gens ni mica. És crònic, recorrent, propi en el fons d'aquells territoris d'aquí i d'arreu allunyats dels centres de decisió, o situats al llindar dels límits fronterers. Fa trenta anys exactes, el setembre de 1984, l'aleshores corresponsal de La Vanguardia, Joan Sella, es feia ressò de les paraules de l'alcalde de barri, Pere Saura, que es lamentava del dèficit generalitzat de serveis que abocava als veïns a la propera Castelldefels. Mesos després, l'advocat Fric Malagelada entrevistava per a Ràdio Sitges al regidor Jordi Contreras, que li reconeixia la necessitat que l'Ajuntament havia de fer un esforç per a redreçar la situació... I afegeixo dos exemples. El 2001, i amb l'autopista a ple rendiment, el popularíssim informe Roca encarregat pel govern de la Generalitat a un grup d'experts coordinats pel polític i advocat, proposava l'annexió de Les Botigues a Castelldefels, i durant la segona legislatura de Pere Junyent, la regidora Maite López definí en més d'una ocasió el territori com a zona fronterera, pel fet que administrativament depèn de Sitges, i per proximitat i comoditat del dia a dia els seus ciutadans utilitzen bona part dels serveis del municipi del Baix Llobregat.

Algú de Les Botigues voldria ser de Castelldefels. I algú de Rocamar voldria ser de Sitges.

Dicen que la distancia es el olvido, resa la tonada inicial del clàssic bolero. Amb els anys en allò fonamental poques coses han canviat a Les Botigues, i malgrat que des de l'associació es valora molt positivament la voluntat de l'Ajuntament d'atendre les seves peticions -entre les que hi ha la inversió de més de 800.000€ que la corporació destinarà a executar les obres del túnel de Vallbona a Port Ginesta- no és menys cert que la resolució dels problemes quotidians, de la neteja a la seguretat passant pel transport públic, l'assistència sanitària o el soroll de les guinguetes, no avança. El memorial de greuges és llarg i les crítiques al regidor responsable contundents. Voldrien que el barri lluís com va lluir durant les visites de l'alcalde o el dia de la celebració del ple municipal descentralitzat. Per uns moments, la secretària, Elena Alonso, evoca el pas de la caravana berlanguiana de Bienvenido Mr Marshall per a definir el que va sentir en aquells moments, mentre reconeix haver arribat a Les Botigues perseguint una tranquil·litat i una qualitat de vida que és tan certa com aquest deute històric de difícil solució.

Però, paradoxes de la vida, a la porta de Miquel Forns també han trucat els veïns de Rocamar, una altra zona fronterera molt enfadada en aquest cas amb l'Ajuntament de Ribes. Ves per on, més d'un estaria temptat de demanar la segregació per a integrar-se a casa nostra. Mal encaixats entre la recta de la Mata, l'autòdrom i la riera, tres límits que ja existien abans no es construís la primera casa de la urbanització –que encara avui no està recepcionada- la gent de Rocamar es manifesta contra la perspectiva d’haver d’assumir el dineral que costa construir un mur de contenció per a la riera, en un estira i arronsa amb la corporació municipal on no és aliena l’agència catalana de l’aigua. Plou sobre mullat.

Creixen les veus que demanen un debat sobre el model turístic de Sitges. L’etern debat….

Dilluns, 27 d'octubre

L’única època en la qual el model turístic de Sitges no era tema recorrent de converses i debats, fou quan l'economia especulativa l'escombrà. Amb les plusvàlues enfilant-se, les llicències d'obres que sobreeixien dels despatxos d'urbanisme, els paletes que cobraven més que un metge resident, o les agències immobiliàries en progressió geomètrica, no feia falta pensar massa en res. La construcció i el negoci immobiliari facturaven allò que no podia facturar cap altra activitat. Avui, torna a escoltar-se un cant de sirena. Amb motiu del desè aniversari de l’establiment converso amb Francisco Jiménez, el director del Dolce, i es mostra taxatiu: Sitges no ha abordat amb totes les conseqüències el debat sobre el model turístic que vol. Paraules que s’afegirien a les que dies abans em deixava l’alcalde. Portem, si fa no fa, tota una vida donant voltes al mateix sense resultats concluents, mentre m’asseguren que la competència avança…