Un milió per a una idea

Li correspon al polític tenir sensibilitat vers el pols del carrer, i actuar en conseqüència. Una virtut que posa a prova la capacitat dels càrrecs públics per aconseguir garbellar entre aquelles demandes justes i enraonades que cerquen el bé comú o la resolució de greuges comparatius justificables, i les que responen a interessos menys edificants disfressats amb cel·lofana, o a les inefables vel·leïtats de governants sense distinció de jerarquia, delerosos de deixar empremta històrica. I no és fàcil posar en equilibri aquesta balança. Ni quan hi ha diners ni quan no n'hi ha. En aquest sentit, l'època del totxo deixà una gran lliçó de futur, exemplificada en el rosari d'estructures a mig fer, o fetes i perpètuament buides, o que pateixen enormes dificultats per a sobreviure a uns costos d'explotació superiors a qualsevol previsió de crisi. Avui, molts municipis encara contemplen amb desencís la impossibilitat de mantenir un munt d'equipaments que, sovint amb l'acrític vist i plau d'una ciutadania enlluernada, es posaren en marxa en època de les vaques grasses, i duraren el que durà la foguerada inicial. Governants de totes les tendències pujaren al cavall del diner fàcil i impulsaren poliesportius, teatres o qualsevol altre proposta ambiciosa agafant-se a aquell argument tan fàcil com pervers consistent en satisfer una suposada -i sovint mai quantificada de manera real- petició del poble. La llei de la oferta i la demanda sempre és complicada en política, des del programa electoral fins a la capacitat d'executar les promeses la cançoneta del perquè la gent ho demana pot servir per a justificar moltes propostes que més que demanades necessiten ser venudes a la ciutadania pel candidat de torn.

El pressupost participatiu és un petit exercici de democràcia genuïna. El problema és que un milió d’euros resoldria alguns assumptes pendents encara.

Assumint les conseqüències d'una època on el diner va forçar decisions no sempre coherents voldria creure que darrera la proposta del pressupost participatiu hi ha una definitiva clau de volta. Un petit canvi de paradigma que ajudarà als polítics a obrir més els ulls, i a la ciutadania a mostrar-se encara més pendent de la gestió de les qüestions que la preocupen i interessen, perquè assumeix un estadi de responsabilitat superior en els afers municipals. En essència, en l'esperit, el que es va presentar el passat dimecres és esperançador, intemporal i prou allunyat d'ideologies com per a assegurar que, en el futur, mani qui mani segur que ho tindrà en compte més enllà de les estratègies electorals. Un exercici de genuïna democràcia on es parteix de zero i seran els vilatans qui presentin i, posteriorment, escullin d'entre les propostes que ells mateixos hauran presentat. L'administració, doncs, només juga el paper de vetlladora i assessora d'un procés que ja té precedents en altres indrets del mon i del país, però que és nou a casa nostra i, per tant, susceptible de ser millorat a partir de l'experiència. La metodologia sembla senzilla, i ja s'ha explicat abastament en aquestes pàgines. D'entrada, fins al 24 d'octubre és oberta la possibilitat de presentar, a títol individual o en nom d'una entitat, projectes que impliquin quelcom que beneficiï a la col·lectivitat. O sia que la pregunta pot evocar a aquelles que formulaven les hostesses de l'uno, dos, tres. Provem-ho. Per la motivadora i generosa xifra d'un milió d'euros, diguin coses que poden ser bones per a Sitges, com, per exemple, la recuperació del Patronat com a indret de formació i lleure. I a partir d'aquí afegeixin el que vulguin: que si un despatx expenedor de receptes per a la gent gran al casc antic, que si la represa del projecte de mercat vell per a convertir-lo en museu etnogràfic, que si una plataforma davant del mar per a llençar el castell de foc i no haver de posar pirotècnia a les escales de la Punta, que se jo... Vostès mateixos poden omplir aquest calaix amb tot allò que no formi part de les obligacions de l'Ajuntament -les compleixi o no del tot-. No hi caben, per tant, les actuacions englobables en despeses de manteniment o serveis ja existents. Durant el mes de novembre, una comissió de coordinació s'encarregarà d'analitzar i valorar les idees presentades que s'adeqüin a les bases, per a que, finalment, siguin votades i en surti, o surtin, les millors.

He pensat en que pagaria la pena que Sitges recuperés el Patronat. 

On pot estar el principal enemic dels pressupostos participatius? Possiblement, en la quantitat que, d'entrada, ja s'assegura que es disposarà i que ha estat possible gràcies, bàsicament, a que  el llindar de deute de l'Ajuntament és menor del fatídic 110% i, per tant, la llei ja permet a la casa gran decidir sobre el destí dels diners de la caixa de tots. Aquest milió d'euros topa molt de cara amb la realitat quotidiana. Sense necessitat de posar en marxa el pressupost participatiu, molts es pregunten si una quantitat tan generosa ja podria tenir destí sense pensar massa ni demanar idees a la ciutadania, perquè sobre la taula hi ha prou assumptes pendents. Es podria dedicar part del milió a resoldre la problemàtica de les escales mecàniques i els ascensors del pas sota la via a perpetuïtat?, o a evitar que la celebració de la Festa Major i de la Santa Tecla de l'any que ve es visqui entre tantes angoixes de pressupost? O, sense anar més lluny, a rebaixar la pressió fiscal? o a començar el centre d'interpretació de la festa amb un calendari fixat? o a solucionar el malson dels veïns del mercat amb la desquiciant alarma que ningú no atura quan es dispara per qualsevol motiu a les tantes de la nit? o a millorar la neteja viària? o els serveis socials?