Eco de Sitges, 17 de gener
Poder concentrat
Dilluns, 23 de desembre 2013.
Matí.
Amb els mitjans de comunicació convocats en un pim-pam, l'endemà de la rifa de Nadal l'alcalde anuncia un canvi de
cartipàs que recoloca el fins avui titular d'hisenda, Jordi Mas, al capdavant
de la nova regidoria de competitivitat, mentre
que alcaldia assumeix el control de les finances de la corporació. Si no hi ha
cap daltabaix es confirma que, en principi, no es tornaran a reestructurar les
responsabilitats dels membres de l'equip de govern fins al final del mandat. Miquel
Forns serà, per tant, el nou regidor d'hisenda de facto, encara que això hagi quedat en un segon pla davant la
corrúa d'ocupacions que a partir d'ara ompliran la cartera de Mas, qui, després
d'haver capitalitzat la reconducció de les finances municipals, i amb el pacte
pressupostari sociovergent sota el
braç, es farà càrrec d'allò que sembla que no vulgui ningú -inclòs el
trencaclosques de les terrasses- mentre intentarà fer alguna cosa per apaivagar
la sensació que tenen molts botiguers que l'Ajuntament no ha fet prou per el
sector en el que portem de legislatura. Prou que se’n lamentava Jordi Romà en
les vigílies de la campanya de Nadal d’enguany, quan es referia a la manca de
comunicació amb la casa gran, agreujada per els perpetus relleus d'interlocutor
i la presència impenitent dels top manta.
Tornant als diners, tot apunta a que el tancament del pressupost del
2013 pot situar l'endeutament per sota del llindar del 110%, xifra
transcendental per a que el municipi pugui començar a plantejar-se noves
inversions sense el bloqueig actual del crèdit. Per a arribar a aquest resultat
–que en el balanç absolut només pot qualificar-se de positiu- Mas reconeix que
ha operat la suma de tres factors bàsics: la contenció de la despesa en tota
l’estructura orgànica i organitzativa de l’Ajuntament, l’augment de la pressió
fiscal, i, finalment, el pla Montoro al qual es va poder acollir la institució
per a pagar d’immediat –a través d’una operació gens sacrificada per els bancs-
la muntanya de factures pendents. Després s’hi podria afegir la favorable
sentència de l’IAE, o la negociació amb CESPA entre d’altres assumptes que han
ajudat a quadrar la caixa a cop d’esforç particular i col.lectiu. El segon de
la llista de CiU ho deixa, doncs, amb la satisfacció de poder fer un bon balanç
de xifres, però també havent projectat una imatge de defensor implacable de la
contenció del dèficit i del pagament del deute sense deixar massa marge per al
diàleg. A la vegada, pel camí ha hagut d’enterrar algunes promeses electorals
de la campanya de la federació, com les que anunciaven la supressió de la taxa
de recollida d’escombraries, o les que prometien mesures imaginatives per a
evitar l’augment dels impostos, o un IBI reduït per l’habitatge habitual…. Al
final, la realitat torna a entestar-se a dir-nos en veu alta que no hi ha
receptes miraculoses. Si es deu més del que es té, només es pot revertir la
situació retallant despeses i augmentant ingressos. Així de simple. I de dur. I
d’injust pels qui no han estat ni partíceps ni responsables directes de les
decisions que ens han portat fins aquí. Les del passat i les del present. En
qualsevol cas, sempre hi haurà temps per a penjar una pissarra al vestíbul de
l'Ajuntament on es pugui escriure mil vegades no superarem el llindar del deute.... o no estirarem més el braç que la màniga... o alguna variant
La segona part d'aquesta operació, o si volen el segon ocell d'aquest
tret, mira al capdamunt de l'estructura. El batlle afirma que no l'arronsa
assumir la segona cartera en importància del govern, si és per a assegurar-se
que la nova regidoria de competitivitat estarà ben coberta. És una bona raó, o
com a mínim, suficientment bona per a argumentar una solució no massa ortodoxa,
malgrat que pugui donar un altre tipus de rèdit. A un any i poc més de les
municipals del 2015, Forns podrà ensenyar la cara més amable dels números. Ja no
li caldrà acompanyar al negociador d'acer inoxidable en les trobades amb els
col.lectius que reclamaven una mica de mà esquerra, ni embolicar-se en episodis
de discutides tensionades. Passat el gruix de la tempesta, les noves
circumstàncies li permetran mostrar-se més dialogant i magnànim, tenint en
compte que del mateix despatx que sortiran les decisions també sortiran els
diners per a suportar-les. El control, per tant, serà absolut, i això, des del
punt de vista de l'estratègia d'un candidat que podria repetir, no deixa de ser
una bona carta per a posicionar-se abans no es posicioni algú altre.
Dimarts, 14 de gener. Ateneu.
Vespre
En un país on part de la classe política ha banalitzat fins a límits
intolerables l’ús dels mots nazi i feixista per a desqualificar l’adversari
de torn, sense que ningú hagi pres la iniciativa de portar-ho als tribunals, no
ha d’estranyar que es visquin episodis esporàdics com els succeïts a la façana
de l’Ateneu, tan condemnables com explicables. A Espanya, i a Catalunya, els
està costant fer una revisió històrica sana i madura. I no em refereixo a la
inexistència d’historiografia seriosa. No és això. Més aviat al fet que
continua essent implícitament rebutjat allò que no es vol escoltar, o no es vol
llegir, o no es vol parlar. I així seguim, dins d’una mena d’ignorància
polaritzada, on es barregen des dels qui només han conegut Franco a través de
la versió caricaturitzada de Polònia, i
no els interessa anar més enllà, fins
als qui encara no paeixen que hi hagi familiars que vulguin enterrar els seus
morts, siguin quins siguin i estiguin on estiguin…. Exerciré la prudència.
Prefereixo parlar d’agressió amb símbols feixistes, que d’agressió feixista.
Qui sap si perquè hores d’ara vull pensar més en el resultat d’una bravada
emocional fruit d’una d’ànima desbocada i borratxa de simbologia, que no pas en
quelcom més elaborat en la intenció. És difícil trobar la mida justa on situar
la veritable importància dels fets. Entre creus cèltiques, un visca Espanya que, en el fons, era el
missatge més noble del malaurat quadre plàstic, i una esvàstica perfectament
dibuixada i definida al peu de l’escala de veïns, els reunits l’endemà de
l’acció vandàlica exposaven un munt de conjectures i hipòtesis sobre les
possibles motivacions dels autors o de l'autor. L’única arma vàlida contra la
intolerància, d’un costat i de l’altre, és el coneixement. I és precisament el
coneixement el que estem deixant de banda. Aquest dijous, l’institut d’Estudis
Catalans ha presentat un document que, amb el títol Unes humanitats amb futur, vol, segons la institució, fer prendre consciència a la societat civil
que les mancances funcionals i personals en humanitats afebleixen el patrimoni
cultural i deterioren el diàleg de la nostra cultura amb les altres cultures
del món. David Jou n’és un dels autors. Els recomano la lectura de dues
pàgines que no tenen pèrdua.
Amb la que acaben de llegir es tanca una etapa de divuit anys i nou
mesos de Cròniques locals a la
darrera pàgina de l'Eco. Sense cap recança acomiado la capçalera que vaig heretar
l'abril del 1995 en substitució de Ventura Sella, per a traslladar-me a la pàgina
5, en una versió volgudament més escurçada i llegible que esdevindrà un petit
repte al qual li hauré de saber trobar la mida, amb el desig que continuï mereixent
la seva amable atenció. Els agradarà el disseny de l’Eco nou, n’estic segur. Fins aleshores, benvinguts al compte
enrere.
