Eco de Sitges, 10 de gener
Els Reis de l'Eco
Sense comptar amb que, malauradament, per un mal cap es faria miques la
bonica placa de la paret de l’hotel Subur, amb administrada discreció mediàtica
els reis d'Orient han deixat col.locades les noves rajoles de la plaça del Pou Vedre i del carrer de la Bassa rodona. Al despatx d'alcaldia ses
majestats hi han deixat la regidoria d'hisenda, en una decisió fàcilment
interpretable des de la estratègia, i que mereixerà una crònica posterior. I,
finalment, entre els bons desitjos i propostes per un any carregat
d'expectatives, Melcior, Gaspar i Baltasar han deixat un bot salvavides a
l'Eco, amb tripulació inclosa. Un petit desembarc destinat a salvar un dels
referents de la vida sitgetana. Un aterratge d'emergència que es rebut entre el
positivisme i l'escepticisme, amb raonaments comprensibles i lícits per ambdúes
bandes. D'entrada, el que ha viscut el setmanari no és novedós en la llarga
història de la premsa escrita, aquí i arreu. Valgui, a tall d'exemple recent
esdevingut en una altra lliga i en circumstàncies gens comparables, el de la
venda del Washington Post al capitost
d'Amazon fa tres mesos. Jeff Bezos, que no deu tenir problemes de tresoreria,
va comprar la històrica capçalera que destapà el Watergate per 250 milions de dòlars. D'aquí en avall, doncs, tot és
possible en un context en el qual no ha deixat de succeir-se el degoteig
constant d'informacions relacionades amb el tancament de mitjans i de
professionals que han acabat a les llistes d'atur.
Objectivament, el que ha succeït a L'Eco pot qualificar-se d'històric. Malgrat
que la família Soler mantingui el percentatge majoritari, per primera vegada
entren en la propietat del diari un grapat de petits i mitjans inversors
externs i es planteja la creació d'una nova empresa editora, amb consell
d'administració inclòs. Vaja, com en els negocis de certa volada. I també per
primera vegada, després de 127 anys la direcció del rotatiu recau en una
persona aliena a la línia successòria establerta fins avui, des de la seva fundació
el 1886 per Josep Soler i Cartró. Més enllà de cadascuna de les intencions particulars
que puguin raure darrere d'aquesta operació, qualsevol anàlisi ha de començar
per posar en valor la iniciativa dels qui s'hi han ficat, tenint en compte la
delicada situació en la qual es troba el diari, motivada per un escenari global
prou conegut i la barreja complexa de males inèrcies externes i internes
l'origen de les quals no és, precisament, d'abans d'ahir. No m'és fàcil parlar
de l'Eco. En tinc prou en haver estat discret testimoni dels durs episodis
viscuts durant els darrers tres anys llargs, quan algú carregat
d’intel.ligència ja preveia, i no s'equivocava, que tot plegat acabaria en un
carreró sense sortida. I així ha estat. Per tant, la secció -que continuarà per
voluntat dels nous responsables i meva pròpia- no pot menystenir el fet que hi
ha persones que se la jugaran –en major o menor mesura- per l'Eco. Per a
reorganitzar-lo i modernitzar-lo, procurant-li un indispensable model de gestió
actualitzat, un desitjat redisseny formal de cap a peus i una reestructuració
de continguts que el faci més atractiu en forma i fons, amb l'objectiu de
posar-se al dia mentre es conserva l’adn que l'ha personificat fins ara. L'Eco
necessita un -o molts- canvis. Probablement ja els necessitava abans, però cada
casa és un mon i cada persona un misteri. El cas és que els canvis ja son aquí i
servidor s'apunta al positivisme..... amb reserves.
Què me'n dius de l'Eco? Com és
que no hi ets dins? Vés amb compte que no et fotin fora.... Per aquest ordre, aquests son els tres inputs
fonamentals que han acaronat les meves orelles les darreres setmanes, arran de
les notícies que sortien del triangle comprès entre el carrer Bonaire, el
primer pis del Retiro, i el restaurant Pic-Nic. Del grup de conegudes, o
publicades, dues persones de la estrenada organització han capitalitzat la
majoria de les converses: Antoni Sella i Montserrat, el director del diari, i
Santi Terraza de Valicourt, el president de Premsa
de Sitges, S.L, l’empresa que l’edita a partir d’ara. Enmig de la lletra petita d’aquest projecte esperonador hi ha la coincidència
d’aquests dos professionals amb criteri i capacitat sobrada per a entomar-lo,
però que s’enfronten a un passat molt marcat pel fet d’haver servit amb èmfasi i
empatia manifesta als interessos dels dos grups polítics que han polaritzat la
vida sitgetana. Així doncs, entre les singularitats de la nova etapa d’un mitjà
de comunicació centenari que es vol modern, amable, independent, i fins a cert
punt professionalitzat en funcions i
sous –com és lògic- s’hi amaga una paradoxa que permet interpretacions
malèvoles que només els fets que s’esdevinguin des d'ara podran esborrar. Dues
de les persones més influents del refundat Eco han estat caps de premsa de
l’Ajuntament de Sitges des de posicionaments antagònics. L’ún en la segona legislatura
de Jordi Serra. L’altre en la primera de Pere Junyent. I ambdós, per la seva
pròpia condició i per mor del conveni signat entre la institució i el diari fa
prop de vint anys, gestionaren en el seu dia els titulars de la portada amb mà
de ferro, qui sap si contravenint, en més d’una ocasió, l’esperit conciliador
que ara es predica com la línia essencial que cal seguir. Dues persones
intel.ligents que no sempre obraren amb intel.ligència, i que estaran obligades
a interioritzar, més que mai, que la prioritat és servir a l’Eco. Un nou paper que exigirà fer abstracció absoluta de
posicionaments previs i tabula rasa d’un
intens passat que encara pesa per raons òbvies. D’aquí que els més crítics es
mostrin refractaris a acceptar que vinguin a salvar l’Eco alguns dels qui ajudaren
a minar-ne la credibilitat a cop de titular amb intenció, o de crònica acrítica-laudatòria
amb el poder. El preu que, des del punt de vista periodístic, ha pagat el
setmanari per a tenir el suport econòmic de l’Ajuntament ha estat gran, fins al
punt de revestir-se d’una petita àurea de Butlletí
oficial que no l’ha beneficiat en absolut. Probablement perquè també des de
dins, i per les raons que siguin, no s’ha sabut o pogut contrapesar amb la
força suficient el gruix d'articles arribats des del servei de premsa de la
casa gran que han omplert pàgines en blanc que, d’altra manera, no s’haguessin
omplert mai. I revertir les conseqüències d’aquesta inèrcia preocupant tampoc no
serà tasca fàcil…
Per això servidor s’ha mantingut a una distancia prudencial de l’olla
que bull, tot i que reitero el meu reconeixement als qui en formen part des de
la sincera voluntat de garantir la supervivència, evolució i millora d’un dels
nostres puntals col.lectius. No afirmo res que pugui sorprendre. El que vostès
estan llegint ja ho saben els qui ho han de saber, o han volgut saber-ho. En la
meva balança el plat dels precedents pesa massa com per a que pugui donar un
xec en blanc de confiança. Per tant, necessito que el temps i les accions
allunyin aquesta sensació de no tenir gaire clar si les peces del
trencaclosques encaixaran de debò. Dec ser allò que en diuen els castellans, un verso suelto. Malgrat tot, això no
exclou que per molts motius vulgui el millor per a l’Eco, com ho vol gairebé
tothom. I voler el millor per a l’Eco, i demostrar-ho des de la posició de
cadascú, és, en definitiva, el favor més gran que se li pot fer al diari. A
Antoni Sella els reis li han deixat un caramel amb un puntet de verí. Vull
creure que el suficient per a contenir la il.lusió inherent a un càrrec que és
quelcom més que un lloc de treball qualsevol. Sella relleva a un referent ètic
i moral de primer ordre, i, si no vigila, l'allargassada ombra de Josep Manuel
Soler i Soler li pot caure al damunt. És capaç de fer-ho. Només cal que ho
faci.
