Constantí em fa patir

Benvinguts al nou Eco. Aquí em tenen. Prenent mides al paper. Em permetran que el titular d’avui piqui l’ullet de manera críptica a un dels trets de la etapa que acaba de començar. Espiritualment el diari mai no deixarà Sitges. Físicament cada setmana vindrà des de la pàtria dels Pets i de la vil.la romana de Centcelles, per mor d’un assumpte de costos i de processos de producció que permetran que la qualitat del producte estigui a l’alçada de les expectatives generades. D’aquí que, durant un petit període de temps, i fins que les peces d’aquest trencaclosques encaixin amb fluïdesa, la secció ha d’entregar-se a mitja setmana, pel que és probable que en algun moment trobin a faltar l’actualitat més immediata. Serà una qüestió conjuntural. En espera de la crònica pormenoritzada dedicada a la presentació pública del projecte, i a l’anàlisi del que ja podem fullejar, m’agafo a allò fonamental. A la base que ha de permetre que el que vingui sigui millor. En un petit article titulat L'avi i els valors, trobaran la que hauria de ser la declaració d’intencions perpètua de l'Eco. Ara, vet aquí un sincer brindis ple de bons desitjos de futur.

I el cas és que no es pot negar que el 2014 ha començat donant alguns titulars interessants. L’Ajuntament -seguint una vella reivindicació de la CUP, que el govern s’ha fet seva fent ús d’aquella estratègia tan pròpia del joc polític quan cavalca al llindar de la noblesa- es compromet a posar fil a l’agulla amb l’objectiu d’elaborar uns pressupostos participatius de cara al 2015. És una bona notícia a la qual s’hi pot afegir que tots els grups polítics han aprovat el protocol d’actuació per a casos de desnonament, establert per la comissió mixta dedicada a l’assumpte. Per altra banda, per primer cop a la història pot celebrar-se que una dona hagi arribat a la presidència de la comissió de Festa Major i Santa Tecla. És l’Aroa Llorens Pellicer, i l’acompanya un equip ple de cares noves en l’assumpció del repte anual. Sort a tothom i ja en parlarem. Del que ja se’n parla és de l’eliminació del popular pasito. O sia, de la fins avui gairebé inefable, irreductible i intocable aturada coreogràfica de les colles de Carnaval al pas de la rua pel Cap de la Vila. La regidora Vinyet Lluís anuncia que no hi haurà aturades ni de minut, ni de dos, ni de tres, ni de res. Els mossos aconsellen –o indueixen, perquè els matisos també hi juguen- evitar el tap mediàtic de la plaça més plaça per qüestions de seguretat, tot enviant, a la vegada, els equips de la televisió a baix a mar com en els gloriosos vells temps de Telefot, que servidor encara recorda amb les mans encarcarades pel fred. La mesura, combinada amb el canvi d’horari de la rua infantil de diumenge, que tindrà lloc a les 12 del migdia, està generant, per si algú en dubtava, un cert rum rum inevitable degut a que sembla no haver conciliat una opinió unànime per part de tothom. És la salmòdia anual inherent a una festa que no deixa de generar controvèrsies de tertúlia. I, per acabar, un darrer titular. A través del seu perfil a twitter, el regidor de platges Ignasi Garrigó anunciava el passat diumenge que la regeneració i l’estabilització de les platges serà una realitat en breu. Satisfet de la reunió amb el Ministerio a Madrid, deia mentre alguns internautes l’interpelaven sobre si es tracta de la proposta dels espigons submergits, i Garrigó contestava que la intenció del municipi és que la proposta vagi per aquí, seguint un criteri que intentarà, malgrat la crisi, començar d’una vegada, malgrat que sigui amb actuacions puntuals continuades.

Aprofitin doncs, perquè, si la darrera bona notícia acaba consolidant-se, d’aquí ben poc caldrà anar amb botes d’aigua per a fer la típica fotografia de postal des del segon espigó. La que permet obtenir un dels perfils més bonics de la punta, i de la grua. M’hi vaig acostar fa dos diumenges amb la sensació que Sitges està molt pintat. Algun banc de Griffi del passeig, o baixador de platja, o tros de barana, han rebut la visita dels esprais, un contundent esclavistes escrit en vermell signa el monument a Bacardí, i al costat del club nàutic, on s’erigí aquella andròmina de lavabo públic, la gent d’Arran hi ha deixat un gegantí missatge: Qui no es mou no sent les cadenes. I no segueixo perquè em sembla testimoniar una petita plaga incontrolable. Torno a l’espigó i, vés per on, entre la munió de tags, guixades, frases d’amor o reivindicatives que farceixen un dels bancs al costat de la dutxa igualment amarada de signatures, la meva ànima es mostra condescendent davant d’una sentència lapidària escrita en majúscules de tamany notable, fins al punt que, de netejar-se el mobiliari, la deixaria. Un testimoni de la vida real que es viu fora dels despatxos, dels cotxes oficials, de les trobades a la Fonteta, al Set Portes o a la Camarga. Qui sembra la misèria recull la ràbia. Aquesta és la frase potent, aclaparadora, que cada dia brama desafiant des d’allí assenyalant la consciència col.lectiva jugant amb l’ambivalència del mot, i amb les traumàtiques conseqüències vinculables a la misèria econòmica o a la misèria moral. Podria parlar de la visita de Carme Forcadell, o de la de Joan Tardà, però en la setmana en la qual Intermon-Oxfam ha anunciat en veu alta que els 20 espanyols més rics acumulen una fortuna equivalent a més del 20% del que tenen els espanyols més pobres, he pensat que en aquella frase perduda al segon espigó hi ha una de les veritats de la vida.