Eco de Sitges, 6 de desembre
Les conviccions
Joan Tutusaus, 29 de novembre
Amb
el rum rum instal.lat a la plaça de l’hospital per mor del sector crític del
PSC, amb el rum rum que apunta a que, probablement, la persona que ocuparà la
presidència de la comissió de Festa Major serà una dona jove, i amb el rum rum que
envolta el futur de l’Eco, que
s’espera assegurar després de mesos d’incertesa, me’n vaig ben abrigat cap al
Prado. No vull tornar a passar el fred glacial del matí de les jornades Catalunya contra la discriminació. Una
llàstima perquè les ponències varen ser interessantíssimes, però l'escenari
semblava una nevera oberta. La darrera estació amb bufanda serà, probablement,
el concert de Cap d'any de la Suburband al Retiro. Els fredolics de mena ho
tenim magre quan les pantalles dels nostres teatres s’aixequen i el tiratge escampa un calfred generalitzat
per les primeres fileres de la platea, que molt sovint obliga a no deixar l’abric.
És a punt de començar la Nit de premis
Sitges i una gran xarxa decorada amb trossos de roba davalla per davant de
la caixa escènica a la manera de teló simbòlic evocador del passat mariner i
del present multicultural de la vila, que impregna tots els elements visibles
per a l’espectador, inclòs el singularíssim faristol des d’on presentarà la
vetllada, amb eficàcia, sobrietat i elegància, la periodista Anna Grimau. El
muntatge –limitat pels recursos i per la necessitat d’aplicar solucions
pràctiques- és tot un encert i respon a la creativitat de Florenci Salesas, al
capdavant d’un equip on s’apleguen Cèlia Sánchez-Mústich, la coral Sitges canta,
els alumnes de l’Institute of the Arts Barcelona, una colla de grallers dels
Marcets i Josep Milán, que es dedicarà a crear, en companyia d'un
retroprojector, uns suggerents i estètics fons a base d’intencionades
pinzellades de tinta sobre aigua.
S’apaguen
les llums i des de l’espai exterior aterrem al mon, i un cop al mon unes
inefables Matinades acompanyades de baix continu sintetitzat ens menen a
Sitges. M’agrada l’invent malgrat que sigui dels que pensa que, si no vigilem,
la peça més emblemàtica de la nostra Festa Major acabarà com El cant dels ocells o Rosor, servint per a tot i per a tota
hora. Arrufo una mica el nas sense pensar-hi massa. La platea és plena de gom a
gom, l’espectacle ha començat, la plasticitat de l’escenografia és evident, i tot
es desenvolupa a bon ritme. La cadència en actes d’aquesta mena sempre va molt
condicionada a l’speech de torn, i,
amb molt bon criteri, l’organització mai no ha marcat els límits, perquè els
guardonats viuen el que difícilment tornaran a viure i es bo respectar la intensitat
del moment. En conseqüència, la gala s’estira o s’escurça d’acord amb les ganes
de dir o no dir dels protagonistes, i amb l’existència de tants intangibles que
poden allargar o estroncar els discursos. N’agafo tres. Lolita Vilalta no només
parlà de dansa. Explícitament si. Implícitament no. Gairebé diria que, assumida
l’evidència de saber de fa anys qui és, què ha fet, què ha aconseguit i el
reconeixement que mereix per aconseguir-ho, assistirem, en el fons, a una
confessió de l’ànima des del més profund agraïment. A un esforç emocional
enorme, on les paraules s’encadenaren poc a poc, caminant de puntetes per la
corda fluixa que cavalca entre la felicitat i la tristesa, i on els silencis prengueren
un caire d’incertesa davant del testimoni que podia escoltar-se a continuació
de cada glop d’aire. A un, si m’ho permeten, aquelarre personal sense guió per escrit on, entre línies, era
fàcilment interpretable que parlava una dona en algun moment dolguda per les
circumstàncies que mouen la condició humana. Més que cap altre dels guardonats,
la guanyadora d’una de les distincions especials de l’Ajuntament va baixar de
l’escenari alliberada. Alleugerida.
El
2002, quan Carme Ruscalleda va venir a Sitges convidada amb motiu del 25è
aniversari del Gremi d’hostaleria, explicà, d’una manera molt gràfica, una
realitat punyent. Els terrenys es venien a les immobiliàries perquè a ningú
l’interessava la vida de pagès, atès el rendiment que se’n podia treure de la
terra cavada. Pisos i naus industrials substituïren als conreus mentre es
comprava la fruita i la verdura a l’estranger.... Una dècada després, divendres
Valen Mongay sacsejà una mica la consciència des de la tribuna pública: “Avui les persones, i sobretot els més
menuts, ens hem convertit en uns experts usuaris de telefonia mòbil i
d’informàtica, que ni la NASA hagués somiat vint anys enrere, però som
incapaços de distingir un llobarro de piscifactoria d’un de capturat pels
pescadors de Sitges”. Al flamant premi Trinitat Catasús, xef de La Salseta
i president d’Slow Food Garraf, la vocació per la cuina li va arribar arran de
la seva militància en la defensa dels valors del nostre entorn immediat entès
en el sentit més ampli del terme. És, per tant, del grup de sitgetans dolosos
per haver viscut la progressiva pèrdua del que, en un moment de la història,
formà part de la nostra identitat col.lectiva. Darrere dels fogons hi ha,
doncs, quelcom més que un creador de plats. Diria que, a aquestes alçades de
trajectòria professional, en Valen defensa una manera de viure a través del
producte que cuina, respectant-lo amb la mateixa devoció amb la qual hauríem de
procurar respectar la resta de coses.
I
acabo. Què son les conviccions? Ai làs! Bona època per a retrobar-les després
d’una dècada de tenir-les arraconades a cop de talonari. No m’ha estat fàcil
agafar un paràgraf del discurs de Joan Tutusaus perquè en té uns quants que
mereixen lectura atenta. Qui conegui a l’home
de la contra de l’Eco sap que totes i cadascuna de les seves paraules no
responen a la convenció social d’allò políticament correcte. Ans al contrari.
Les escriu perquè les sent així, i les sent perquè mai no ha deixat de
practicar-les des d’un convenciment de pedra picada que l’ha ajudat a
assumir-ne les conseqüències, no sempre fàcils de vegades. Benvinguts siguin
els qui actuen d’acord amb el que diuen, per davant dels que diuen que actuaran
i no acaben de posar-s’hi mai per les raons que siguin, no sempre explicables.
En acabar l'acte, la frase pel ploma d’or era sincera a la vegada que recorrent:
molt ben dit. Tens tota la raó. El
mateix dia que per ordre judicial es tancaren les emissions de Canal 9 a
València vaig pensar en les conegudes paraules del pastor Niemöller, falsament
atribuïdes a Bertolt Brecht: Primero
vinieron a buscar a los comunistas y no dije nada porque yo no era comunista.
Luego vinieron por los judíos y no dije nada porque yo no era judío. Luego
vinieron a por los sindicalistas y no dije nada porque yo no era sindicalista. Luego
vinieron a por los católicos y no dije nada porque yo era protestante. Luego
vinieron a por mí pero, para entonces, ya no quedaba nadie que dijera nada.
