Eco de Sitges, 20 de desembre
Un llibre. Una llibreria. Una
promotora.
Un
tomet per baix a mar, dels necessaris per a esbravar l’ànima i, en la mesura
del possible, escoltar el silenci enmig del brogit prenadalenc. Al pont
Domènech encara no s’hi ha produït cap activitat massa destacable. I això que han
passat dos mesos des que s’enderrocà la font en un pim-pam. Vull creure que el podrem ficar en la llista de les bones
notícies del 2014, al costat de la inauguració dels museus, la reforma de la
biblioteca i d’altres fets que, suposadament,
han de passar l’any vinent si la
autoridad lo permite y el tiempo no lo impide. Millor estan les coses a la
transitada vorera dels restaurants de primera línia, que, com d’altres de
privilegiades, està rebent una esperada, desitjada i benvinguda renovació en
profunditat. Xino xano la passejada segueix per la perllongament de l’avinguda
Sofia. Com era previsible ja fa temps que els grafitteros han acabat convertint aquelles antany immaculades i
transparents mampares de vidre del pont de la via en una mena de fris d’estètica
desigual, per a no aprofundir en la definició del que veuen els meus ulls.
Potser pagaria la pena proposar als guanyadors del concurs de grafittis organitzat
per la benzinera de les Pruelles, que plantegessin un veritable mural d’art
urbà en aquesta gran superfície de vidre. En sortiríem guanyant davant la
progressiva degradació d’un espai que ha patit les conseqüències de la suma de
l’incivisme i el poc manteniment. A un parell de quilòmetres del Cap de la
Vila, on l’arbre lluminós sembla haver estat la idea més ben trobada per a
conciliar els interessos de tothom, la Plana Est és un veritable paisatge
llunar. Ja ho era però els efectes de la crisi hi han afegit un punt de
decadència estètica al voltant dels blocs de pisos. Tot dóna la impressió d’haver
quedat a mitges. Un desenvolupament interruptus
del qual en son testimonis les bardisses que desborden els límits dels
solars que han quedat per urbanitzar, la rebaixa dels preus dels pisos que
queden per vendre, i la sensació d’un entorn desangelat i amb ben poca vida....
Sense fer soroll, els diaris han parlat del concurs voluntari de creditors que
ha presentat el grup immobiliari Vertix sobre el negoci que compartia amb
Catalunya Banc, i que ara està participat al 50% –circumstàncies obliguen- per
la Sareb o banc dolent, que no està disposat a refinançar crèdits ja establerts
segons afirmen els sol.licitants del procés, que a la vegada han hagut de
vendre terrenys a d’altres entitats per a salvar els mobles i redimensionar el
negoci a la baixa. Recorden Vertix? Amb la immobiliària Colonial, l’empresa de
Felip Massot era el segon grup de Catalunya en promocions de vivendes construïdes
i metres de sòl reservats. D’això fa una dècada estirada. Vertix, a més d’estar
en el centre d’alguna notòria tempesta política, comprà gairebé tota la Plana
Est, i els popularíssims àtics dels seus blocs d’alt estànding foren els
protagonistes de la primera modificació de l’actual pla general, per a
legalitzar –o normativitzar si prefereixen l’eufemisme- allò que, d’entrada, no
era legalitzable amb la norma a la mà. Vet aquí el que ha quedat. El testimoni
d’una època. El gec d’un període d’ambició desmesurada on semblava que mai no
n’hi havia prou.
El llibre
Sense
Rusiñol no hi hagués hagut Cau Ferrat, i sense Joaquim Folch i Torres el Cau
Ferrat mai no hagués arribat a ésser un museu públic patrimoni dels sitgetans.
En el cinquantè aniversari de la mort del qui fou joveníssim i capacitat
director general dels museus d'art de Barcelona i primer director del Cau
Ferrat, Curbet edicions de Girona ha presentat El Cau Ferrat i la museïtzació del Modernisme. Un recull d'articles
d'aquest enamorat del Noucentisme, que serví a la causa modernista de Rusiñol amb
vocació militant i respecte absolut, mentre dissenyava els fonaments del
sistema de museus de la Catalunya republicana amb una concepció molt
progressista de la difusió de l'art, allunyada dels falsos esnobismes i des d'un
interioritzat sentit del valor d'allò públic i de la necessitat de fer-lo
arribar a tothom. El franquisme anorreà la brillant carrera de Folch i Torres,
a qui només la memòria recent ha resituat en el lloc que li correspon en la
història. En aquest sentit, el llibre recorda l'acord municipal del gener del
2011, gràcies al qual es va resoldre la decisió de l'Ajuntament, de 9 de juny
de 1936, per la qual se’l nomenava fill adoptiu arran del paper fonamental que
exercí en l'obertura del Cau Ferrat, i que no va poder executar-se per raons
òbvies.
S'agafi
per on s'agafi, aquest discret volum és una petita joia que ajuda a entendre,
per una banda, el laboriós procés, burocràtic i museogràfic, que es posà en
marxa per a poder ensenyar el llegat de Rusiñol al públic, i, per l'altra, el
punt d'apassionament amb el qual l'autor descrivia aleshores, emprant un polsim
de lirisme poètic, la feina encomanada i el concepte de museu que perseguia. I el
cert és que, a més, ho explica amb una meticulositat que, a ulls del lector
d'avui, esdevé una font d'informació de primer ordre. Des de les visites a
Madrid per a possibilitar l'exempció del dineral que havia de pagar
l'Ajuntament per l'acceptació de l'herència del senyor del Cau, fins a la
sistematització dels continguts del futur museu, amb l'elaboració de 2593
fitxes de catàleg -corresponents a cadascuna de les peces del llegat
fotografiades per Rafael Guinart- tot passant per els problemes de conservació
que posaren a prova la capacitat tècnica i pressupostària de l'època, o la
significativa i explícita apreciació que apostava per a presentar un Cau Ferrat
no momificat, sinó projectat cap al
futur sense perdre'n el sentit original. Macià mereix una glossa especialment
sentida, i el Maricel de Deering i Utrillo -aquest darrer gran suport per a
Folch i Torres, a diferència del seu fill a qui no semblà importar-li gens ni
mica el destí que el règim de Franco li tenia previst- capitalitza les paraules
més sentides de l'historiador, tal i com les escrivia l'any 1912 amb només 26
anys, des de les pàgines de La veu de
Catalunya: "Jo no he sentit
moments de delícia tan fonda i tan senzilla en una vida com la que he sentit en
aquesta visita memorable (a Maricel) fa pocs dies."
Finalment,
menció apart mereix l'estudi introductori de Vinyet Panyella. En trenta pàgines
no pot resumir-se millor el què, el com i el quan de la persona i la seva obra.
Els agradarà.
La llibreria
Deixant
de banda els forns de pa, els bars de tapes i les botigues de roba o sabates,
se'm fa difícil pensar -i fins i tot en aquests casos- en negocis que funcionin
a Sitges. Si parlem de llibreries en el sentit estricte, el tancament de l’Òpera o La Tramuntana demostrarien la situació del sector, que es manté, en
part, gràcies a l’esforç meritori d’alguns quioscos que han maldat de valent
per a no deixar de tenir novetats a l’abast dels seus clients. D’aquí que, en
aquest context especialment difícil, hagi sorprès positivament l’obertura de Malvasia dels llibres, magatzem de cultura, el
projecte personal d’Òscar Ortiz que neix des d’una modèstia carregada
d’il.lusió molt compartida. A Barcelona les petites llibreries estan prenent el
relleu de les que, durant molts anys, varen ser referents indiscutibles per a
generacions. Potser sigui aquest el camí.
Amb
Els Pastorets picant a la porta, bon
Nadal a tothom. Ple de salut i edificants desitjos. Especialment pels qui faran
un gran esforç per a travessar-lo sense prendre mal.
