Eco de Sitges, 13 de desembre
L'auditoria de l'hospital
"De entrada, no podemos decir que
las cosas se hicieran bien o se hicieran mal, o que se seleccionasen bien o mal
los proveedores, o que se ingresaran las personas que había que ingresar o no.
No podemos decirlo. Lo que si podemos decir es que los procedimientos que había
no eran claros ni transparentes, y que, por lo tanto, podían dar pie a
sospechas. (...) No puedo decir que las cosas se hicieran mal. Si que puedo
decir que se hacían con menos transparencia de la que creo que debería
haber."
Fernando
Herraiz, 4 de desembre
Aquí
em tenen, llegint l'article 333-1 de la llei 4/2008 de 24 d'abril del llibre
tercer del Codi civil de Catalunya, que regula les vendes, lloguers o
hipoteques de béns propietat de fundacions i que diu, bàsicament, que els actes d’alienació o gravamen de béns
immobles, establiments mercantils o béns mobles que integren la dotació, o son
destinats al compliment de les finalitats fundacionals, i tenen un valor de
mercat superior a 15.000 euros, s’han de comunicar al protectorat abans
d’executar-los. Queda clar, doncs, o
potser soc jo que ho interpreto d'una forma unívoca, vagin a saber, mentre em
sento com un passant de tercera en un bufet. Serà el darrer petit esforç de
l'any abans no arribin les tradicionals campanades. Compareixen davant la
premsa l'alcalde i, a la vegada, president del patronat de la fundació de
l'hospital de Sant Joan, i Fernando Herraiz, administrador de la institució des
del mes de juny. Sobre la taula, els resultats de l'auditoria que l'hospital ha
hagut d'encarregar arran d'un requeriment enviat l'agost del 2012 des del protectorat de fundacions del
departament de justícia de la Generalitat, en el qual es sol.licitava informació
sobre cinc operacions de venda d'immobles, efectuades entre el 2009 i el 2010, i
que en el seu dia no varen ser comunicades a l'organisme com era preceptiu. Aleshores,
Roland Sierra ostentava el càrrec d'administrador i Jordi Baijet també era, per
la seva condició d'alcalde, president del patronat de la fundació. Bàsicament,
l'informe, presentat el passat 19 de novembre al mateix protectorat, conclou
que l'hospital ingressà 2.838.000€ per el conjunt d'aquelles gestions, i que
totes es varen formalitzar per un preu situat un 30% per sota de la mitjana del
mercat, arribant al 38% per sota en un cas concret, segons la taxació realitzada
per un professional homologat pel Banc d'Espanya. Els auditors consideren que
les vendes varen produir-se fortament condicionades per la situació de col.lapse
de la tresoreria de l'hospital, que obligà a cercar una solució d'urgència per
a millorar la seva liquidesa a curt termini, i vinculen l'origen d'aquesta
conjuntura especialment crítica a la incorrecta planificació de les obres de
remodelació del centre assistencial, que superaren amb escreix el pressupost
previst. Vaja, que la reforma de l'hospital en descapitalitzà la caixa, fins al
llindar de l'embargament. A partir d'ara, el protectorat obrirà un expedient
informatiu per a escatir si, en algun moment, les accions que es descriuen en
l'auditoria –a les quals s'hi han incorporat altres dades relacionades amb terceres
persones vinculades o vinculables a patrons de juntes anteriors en la
tramitació d'aquestes transaccions- poden ser constitutives d'haver causat algun
perjudici a la fundació de l'hospital. En cas que així s'entengui, li tocarà a
la mateixa fundació exigir responsabilitats a qui correspongui. Amb tot, i malgrat
que pugui sobtar des del punt de vista procedimental, amb la norma a la mà l'hospital
podia vendre aquells cinc immobles sense necessitat de fer-ne una taxació
prèvia, ni tampoc de publicitar-ne la venda, ni tant sols estava obligat a
cercar compradors alternatius o a considerar si alguns dels qui finalment els
compraren podien entrar en algun tipus d'incompatibilitat. Segons es diu,
l'únic requisit legal que calia complir era el d'assabentar-ne i justificar-ne
el motiu al protectorat.
Herraiz
pesa les paraules, evita la temptació d'entrar en qualsevol consideració
valorativa respecte les actuacions del passat, i no vol anar més enllà
d'entendre que la responsabilitat és de qui va gestionar el procés. No es pot
negar que l'actual junta s'ha mogut en una escrupolositat meridiana, exercida
des de la discreció, davant d'un assumpte que, barrejat amb d'altres circumstàncies,
es convertí en un dels detonants de la tensa crisi viscuda la primavera
d'enguany. Aprofitant l’avinentesa, l’administrador exposa les línies bàsiques
d’actuació dels primers mesos del seu mandat, mogudes pel leit motiv de la transparència, edificant concepte al qual s'agafa
l'alcalde, per bé que al saló de plens Forns no sempre palesi una excessiva
intenció de practicar-lo, com ho demostra la seva displicència davant la
petició intencionada i estratègica del regidor Carretero, que espera des de
l'oposició uns currículums per escrit que mai no va demanar quan estava al
govern, i que ara no li arriben de cap manera, ni els tindrà (sic) segons el batlle. Tornant a l'hospital, Herraiz
es refereix als eixos de treball actuals, centrats en la difusió pública de les
ofertes de lloguer de pisos o de llocs de treball disponibles, i en les
revisions dels protocols d’ingressos dels residents i en els de la selecció
dels proveïdors habituals.
Resa
l’aforisme: la culpa és fosca i no la vol
ningú. Amb el relat dels fets a la mà, és evident que les coses no es conduïren
de la manera més ortodoxa. I si les presses mai no son bones conselleres, les
urgències ho son encara menys. L’hospital va malvendre patrimoni. Probablement,
el va malvendre per a sobreviure, i, per a sobreviure, el va malvendre per la
via més directa: cercant aquells compradors que sabia positivament que li
podien pagar d’immediat. I en el camí per a evitar la visita dels homes de negre es vorejaren els límits
de l’ètica. Ara és fàcil dir-ho, mentre s’assenyalen als autors amb arguments
fonamentats, però penso que tampoc no es pot obviar plantejar-se si, en aquell
moment, hi havia altres alternatives possibles per a sortir del pou amb la
mateixa celeritat. Vull creure que el que es va decidir, qüestionable en més
d’un aspecte, va respondre en el fons a la prioritat final de salvar una
institució que es regeix, val la pena recordar-ho, per un conjunt de persones
que treballen gratis et amore, i que
no estan soles, o no ho haurien d’estar, en moments així. I és aquí on em
plantejo el següent, tenint en compte l’explícit marc legal que regula les
fundacions. Vet aquí una junta que no va saber veure que calia informar del
procediment al protectorat. Vet aquí un Ajuntament que, tot i que el seu alcalde
signava –com a president del patronat- els contractes de venda al costat de
l’administrador, tampoc no va saber veure el que ara sembla tant clar. Vet aquí
l’empresa auditora a qui tampoc li cridaren excessivament l’atenció l’origen i
la justificació de les quantitats que passaren el sedàs de l’anàlisi minuciosa
que s’enviava anualment al protectorat. I vet aquí, si molt m'apuren, el
conjunt de notaris que, en el seu dia, validaren les escriptures de venda
d’aquests cinc immobles i que tampoc varen fer cap comentari en veu alta sobre
el que ens ocupa, o almenys cap que hagi transcendit. O sia que, en el fons,
des de fora ens han advertit de quelcom que, des de dins, ningú no va saber
veure, i disculpin les reiteracions semàntiques. Paradoxal.
Quedem-nos
amb el vessant positiu. D’aquesta crisi i de la implementació dels nous
criteris n’ha de sortir un servei als residents millorat, i una institució
enfortida. Menys les ferides emocionals innecessàries i traumàtiques, tot haurà
valgut la pena si l’objectiu final va per aquí.
