Eco de Sitges, 8 de novembre
Records en nylon, Filomatic, Mirinda o Fundador.
Reservo
unes interessants declaracions per la setmana que ve, mentre enfilo un agraït i
benvingut parèntesi costumista tot aprofitant les paraules del pròleg per a la
segona edició de l’Abans, la col.lecció
de fascicles que surt al carrer avui.
És obligat, però, aturar-se un moment per a constatar la importantíssima
repercussió que ha tingut arreu el concurs de La tapa de l’any. Les tapes son tendència, i s’estan convertint en
la versió de butxaca de l’alta cuina. Així s’ha sabut veure per part dels
organitzadors que, amb l’apadrinament de la cervesera Damm –notícia aquesta
setmana per un assumpte menys edificant- han bastit un esdeveniment de primera,
d’aquells que per un bon grapat de raons poden enorgullir al sector de la
restauració sitgetana i a la resta de mortals, per haver sabut oferir una
imatge de qualitat i projectar-la i valoritzar-la arreu. Felicitats a l’equip
del Cable pel premi a Buscant Nemo, i
per haver sabut perseverar en la seva iniciativa al costat del gremi
d’hostaleria, i també a tots els
establiments que hi han posat els esforços per a aconseguir-ho. Una gran
història, sens dubte.
Per
bé o per mal, els fets que marquen la història mai esdevenen neutrals als
nostres ulls, sinó, probablement, no la marcarien. El 1959 Franco inaugurà El Valle de los Caidos, i el 1979 se
celebraren les primeres eleccions municipals de la restaurada democràcia. Vet
aquí la forquilla cronològica en la qual es mou el segon volum de la col.lecció
L'Abans, novedós pel que suposa el
fet de retrobar una població ja abordada amb anterioritat en el mateix projecte
editorial. Amigues i amics lectors, benvinguts a l'època daurada de la república independent de Sitges. La que
desafiava les normes establertes de la moral i del decòrum a cop de bikini i
Carnaval de fardo, i la que intentava
fer els ulls grossos a l'ordre imperant sota la bandera del cosmopolitisme. La del color
enlluernador a les postals i la dels menús amb entremesos de primer, pijama de
postres i paella i sangria sempre. La del comiat de la orquestra Mozart i Los íberos del jazz i l'arribada de la
generació dels Ricky's i companyia.
La dels Corpus multitudinaris i els naixements dels festivals de cinema i
teatre, o del ral.li de cotxes d'època. La que anirà tancant les fàbriques i
tallers de sabates i enterrant la vinya, per apostar sense embuts pel turisme
de la Fritidsresor. La república independent de l'eterna
construcció del Calípolis, els grans
festivals de jazz, les nits del primer Pachá,
el Galaxy, el Number One o el Yuca. La
del Flamenco show, les patacades en
acabar el concert de Raimon, i el tancament del Rialto. La de la reforma del Retiro i els cafès amb taules de fòrmica i cadires d'skay. La que inaugurarà el Maricel de Mar i contemplarà admirada
a castellers i falcons. La de les entrades de grallers enyorades... La que
s'escandalitzarà davant d'un projecte de port esportiu als peus de La Punta, però farà els ulls grossos
davant d'urbanitzacions que foren preludi d'un futur ple de totxo. La que tenia
de veïns a prohoms de la colònia i
presentava reinas de la vendimia que
sortien a l'Hola!. I el que em deixo,
que és molt. Una república independent plena
de contradiccions a l'hora de decidir el camí de futur que volia seguir, i
plena de grans moments protagonitzats per la gent que, entre el 600 i el 127,
entre Bonanza, l'Un,
dos, tres i Heidi, entre el Cola-Cao i els Bucaneros, o entre el plan de desarrollo i l'arribada de
Tarradellas, vàren ser testimonis de dues dècades de canvis imparables en el
marc de l'inefable, però efectiu, Spain
is different de Manuel Fraga.
S'enyoren?
No s'enganyin. Sovint, el pas del temps juga a favor dels bons records, i
acostuma a escombrar els dolents. De no ser així no viuriem tranquils. En
qualsevol cas, i des de la perspectiva d'avui, es pot assegurar que a la
majoria dels qui comencin aquest segon volum de L'Abans els abordarà, en algun moment o altre, una certa sensació
d'autenticitat perduda, que pot ser passatgera en el millor dels casos, o al
llindar del trauma si es troben vostès en el grup de les ànimes sensibles. I no
perquè aquest sentiment no pogués estar present quan es fullejaven les pàgines
de l'edició anterior, sinó perquè aquí els referents gràfics es mostren amb una
proximitat cronològica i emocional que frapa. En els darrers vint anys Sitges
ha canviat més que en tota la segona meitat del segle XX. I aquesta evidència,
que ha donat els resultats desiguals propis de la incapacitat de controlar un
creixement empès per la llei del mercat, no sempre és fàcil de païr quan
s'estableix una comparativa visual, encara que puguin relativitzar-se les
conseqüències d'aquesta evolució, o involució per a alguns. I en aquesta
sensació, que gairebé puc assegurar que viurà el lector del segon Abans, penso que hi tenen molt a veure
dos aspectes fonamentals que aporta l’edició d’enguany respecte de la seva
predecessora.
El
primer, i bàsic, és la voluntat de tractar un període històric del qual molts
en podem recordar quelcom. Per damunt de tot, estem davant d’un llibre
generacional per genètica. Els qui tenien 10 anys el 1959 ara en tenen 64, i
els qui en tenien 10 quan Tarradellas va anunciar el seu memorable ja soc aquí! ara en tenen 46. Per tant,
el ventall de públic identificat amb allò que es veu i s’explica és, per raons
òbvies, molt més gran que el que podia identificar-se amb el Sitges més
allunyat en el temps, que ocupà les pàgines del primer Abans. I la segona característica que fa especialment atractiva la
història que em plau presentar-los, és l’exhaustiu material gràfic de tota
mena, que ha estat recuperat per a la ocasió, i hàbilment explotat pels
responsables editorials de l’obra, a través d’un atractiu disseny de pàgines,
que juga amb fotos, reproduccions de cartells, anuncis publicitaris, postals,
objectes i elements promocionals de tota classe i condició, que han pres la
major part de l’espai disponible per mèrits propis. No estem, com tampoc
estàvem aleshores, davant d’un llibre d’història. No tindria cap sentit
plantejar un projecte així des d’un criteri estrictament historiogràfic. Amb
l’eficàcia demostrada en multitud d’encàrrecs, Roland Sierra desgrana una
crònica solvent en el contingut, entretinguda en la intenció i clara i
estructurada en la forma. Perfecta per acompanyar un rosari d’imatges que molt
sovint parlen per si soles. En aquest sentit, la utilització del fons
fotogràfic de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, amb la incorporació en
alguns dels capítols d’impressions a quàdruple pàgina dels originals de gran
qualitat que en el seu dia captaren algunes de les empreses especialitzades en
fotografia aèria més importants de l’època, permet oferir panoràmiques
incomparables i mai vistes de la costa sitgetana des de l’aire, mereixedores
d'especial atenció. El llibre aprofita, doncs, el llegat d’una època en la
qual, i malgrat que la compra de rodets estés reservada a esdeveniments
d'especial importància particular o popular, el color es començà a escampar poc
a poc per revistes, àlbums de cromos i revelats fotogràfics, fins a arribar,
coses del destí, a la televisió arran de la mort de.... Franco.
Ja
va quedar clar en el primer volum que l'Abans
no és un llibre de tauleta de nit. Exigeix espai i, si molt m'apuren,
demana una lectura compartida si es vol gaudir com cal. Es tracta d'això.
D'enfilar un imaginari de records complementaris inesborrables.
