Eco de Sitges, 22 de novembre
Llibertat absoluta
“Arriba un moment en el qual dius: ‘ja
he viscut, ja he fet prou’. Em segueix interessant la vida i fer coses, però
bé... no passaria res si em morís. I ja està. No passa res. No ve d’aquí. Saber
morir dóna una gran llibertat per a viure.”
David
Jou, 12 de novembre
Parafrasejant
barroerament Machado, vet aquí un home en el més lliure sentit de la paraula
lliure, fins al punt de poder parlar de la mort sense complexos, com qui parla
de cinema, futbol o vins de taula. Poc acostumat a escoltar pronunciaments
d’aquesta mena, i menys d’una forma pública, vaig tenir la sensació d’escoltar
a algú que ha travessat un llindar més enllà del qual considera que ja té, o ja
ha viscut, allò essencial per a reconciliar-se amb la pròpia existència. De nou
torno al poeta dels Campos de Soria
per a establir una analogia conceptual amb aquells populars versos que tancaven
el seu Retrato: Y cuando llegue el día del último viaje, y esté al partir la nave
que nunca ha de tornar, me encontraréis a bordo, ligero de equipaje, casi
desnudo, como los hijos de la mar. Jou acaba de celebrar la seixantena, i
des de la perspectiva de qui es confessa afortunat per haver-hi arribat quan una
salut de vidre no permetia pensar-ho, exposa, des d’una sinceritat sense escletxes,
el convenciment d'haver arribat a un punt on l'ambició professional i personal
cedeix el protagonisme a l'estima i l'ajuda als propers. No ho acaba de
manifestar en l'entrevista, que s'acosta a un grau de relativització que,
agafat en el seu vessant més extrem, pot arribar a semblar d'un d'egoïsme
displicent, però la conversa posterior afegeix matisos que crec necessaris
incloure, perquè resultaria injust agafar-se, només, al sentit final de la
frase sense contextualitzar. El físic i home de fe, el que confia més en
l'ésser humà que en el gènere humà, el que no espera gran cosa d'Espanya,
tampoc d'Europa i lamenta la incapacitat de Catalunya per a sumar esforços, baixa
del cosmos per a mullar-se en la quotidianeïtat amarada d'unionisme i sobiranisme.
I ho fa sense por al què diran, des de la llibertat absoluta de no voler
convèncer ningú sinó només de dir el que pensa. I punt. El pròleg de L'Avinguda i
el laberint. Poemes sobre Catalunya i Espanya és, en si mateix, un petit
assaig perfectament desvinculable de la lectura poètica. Una declaració
d'intencions que es vol racional, i que s'expressa des d'un positivisme avui esgotat
per l'esforç d'intentar conciliar allò que l'evidència s'entesta a demostrar
que és irreconciliable. Els deixo un paràgraf: "Si Espanya fos repensada en profunditat, no seria pas absurda la
possibilitat de romandre-hi -com a mal menor o potser amb entusiasme qui sap-,
però les possibilitats d'això son tan remotes i el retrocès tan evident que
pensar-hi massa és una pèrdua garantida de temps i d'energia, i un
malbaratament d'il.lusions".
Una
realitat paral.lela, nascuda de l'atzar, és la que presenta, a través d'un
discurs construït a base de retalls de cartelleria urbana, Jacques Villeglé a
la fundació Stämpfli. I està carregat d'interès encara que, d'entrada, impacti
per situar-se hors-norme. I més enllà
dels Affiches Lacérées, a l'espai 3
del mercat vell els alfabets
socio-polítics demanen una mica més a l'ànima del visitant: una juguesca a
cop de tipografies exquisidament dibuixades, que amaguen explícites, i a voltes
antagòniques combinacions simbòliques. Daniel Giralt Miracle fou precís en el
seu elogi: els Stämpfli han aconseguit una fita que Barcelona envejaria... Està
tot dit.
Dimecres, 20 de novembre
Qui
diu que la política desencisa? Armand Paco vol ser alcalde. I ho diu sense
embuts: “ja m’agradaria ja ser alcalde
del poble. Jo crec que ara estic en disposició de dir que m’agradaria ser
alcalde”. Ja els vaig comentar fa temps que la història de qui fou
arraconat de la llista del 2011 tenia un punt del me’n vaig però tornaré de McArthur. No es pot negar que l’ex-regidor
socialista, i avui militant ras, és dels que té respostes per a tot, i projecta
una imatge de persona convençuda del que diu i de com dir-ho. Des d’aleshores,
Paco busca un lloc on encaixar en el nou trencaclosques del partit. I és
difícil perquè els criteris d’actuació d’avui no s’acosten als que ell defensa exercint
el pressing crític des del grup Sitges progrès. Paco té la sensació que
els socialistes s’han passat bona part de la legislatura assumint el rol d’ase
dels cops, i no el d’una fiscalització al govern que hagués volgut més
explícita i beligerant, i no tant naïf i arronsada. Li costa assumir el pacte sobre
el pressupost del 2014, i que el PSC hagi estès la mà a qui considera que li ha
mossegat en més d’una ocasió. Quan li pregunto si CiU podria utilitzar el
mateix argumentari en referència a l’actitud en el passat del principal grup de
l’oposició en el present, ell creu que no. Fa un any i mig, la candidatura de
David Garcia a la secretaria de la secció local aconseguí la victòria sobre la
seva. Ara, Armand Paco espera unes primàries que li permetin lluitar per la
candidatura del PSC a l’alcaldia. No té l’empatia de Ricard Vicente, i Vicente
no té la seva munició verbal. Tot no es pot tenir. Mentrestant, la direcció del
partit no li ha fet cap comentari sobre l’article publicat a l’Eco, quelcom que també és
interpretable....
Giro
full amb dos exemples sobre la difícil relació entre el soroll i el descans, o el
soroll i la calma, o el soroll i la pau, si volen. El nivell de soroll sempre
serà mesurable objectivament. La percepció del soroll mai no ho serà. I aquesta
és una equació que cal tenir en compte a l'hora d'acostar-se a un assumpte on
hi juguen elements de sensibilitat intangibles. Tothom té clar que s'ha de
poder conciliar el descans veïnal amb l’activitat dels locals d’hostaleria o
lleure. Els conflictes amb les denúncies
que han rebut per sorolls el restaurant El
Vivero i el bar Soho tenen tres
punts en comú destacables. Primer: ambdós reconeixen que, inicialment, hagueren
pogut fer millor les coses per a minimitzar les possibles molèsties als
habitatges de l'entorn. Segon: ambdós afirmen categòricament que, avui,
compleixen la llei de forma escrupolosa i que els agradaria, perquè no en tenen
aquesta percepció, que el mateix zel que les autoritats han tingut amb ells per
a que la complíssin fil per randa, es tingués amb la resta d’establiments, es
rebin queixes veinals o no. En definitiva, que la norma ha de ser igual per a tots.
Finalment: ambdós creuen que Sitges ha de poder plantejar-se què vol per al seu
oci nocturn, i quines possibles càrregues o incomoditats està disposat a assumir
per a fer viable un model que, avui, és una de les poques sortides possibles en
un panorama de crisi, del qual la vila només en pot sortir a cop dels ingressos
del turisme. Hi afegim a aquesta conjuntura que estem davant d'un sector poc
gremial i molt atomitzat, on regeixen les lleis de la competència i de l'oferta
i la demanda sense contemplacions, i ens quedarà un panorama difícil de
reordenar o estructurar. Volem i dolem, i ja hem quedat al paràgraf anterior que
tot no es pot tenir.
I
acabo felicitant Valen Mongay, Joan Tutusaus, Lolita Vilalta i Àngels Andreu.
Deixo l’agulla enfilada fins que arribi el moment d’explicar-los una nova nit
de premis Sitges d’aquí dues setmanes....
