Eco de Sitges, 4 d'octubre
Camarades
de saló de plens
Guardo l'assumpte de la rebaixa del peatge per la setmana que ve. Només
apunto que molts no s'acaben de creure que la concessionària no en tregui cap
contraprestació..... Perquè serà, em pregunto.
Diumenge, 29 de setembre. Vespre
Una rasa obre en canal el ventre del carrer Fonollar. Els tècnics treballen
per a enllestir les connexions de les diferents escomeses de serveis entre els
museus i la xarxa general, mentre els arqueòlegs troben vestigis ibèrics que
mereixeran una explicació detallada quan sigui l’hora. Ben a prop, i 364 dies
després de fer-ho per darrera vegada, Vinyet Panyella torna a passar comptes
davant l'audiència per a exposar, al costat del power point de rigor, l'estat
de la qüestió de les obres de reforma dels museus de Sitges. Si tot va bé, és
probable que un acte d’aquesta mena ja no es repeteixi. Les clarianes al saló
d'or evidencien que la bromera de la controvèrsia ja és cosa del passat i que el
futur és a tocar, tot i que trigarà una mica més del previst, per allò de
sempre. Ja saben, que si un all, que si una ceba, que si una tramitació
administrativa que s’eternitza…. Si res ni ningú ho esguerra, un nou ajornament
agrupa avui el destí del Cau Ferrat i el Maricel, tot proposant l’estiu del
2014 com a data inaugural dels equipaments. La directora del Consorci trepitja
sobre segur i prefereix no caure en el parany de marcar un dia concret, per mor
de no haver de tornar a rectificar-lo. A la vegada, i per si mai se les varen
creure en el seu dia, poden arraconar les paraules d’aquells qui asseguraren
cofois que les obres no valdrien ni un euro més del que estava previst. La
gerència d’infraestructures, obres i serveis de la Diputació de Barcelona situa
la previsió del cost total de les mateixes en 9.854.139€, 642.000€ més de
l’import establert en la licitació inicial, 3,5M€ més del pressupost que
presentaren les empreses que guanyaren el concurs en el seu dia, i 1,6M€ més
del que es preveia quan es presentà el projecte reformat que s’està desenvolupant
avui, i que encara haurà de contemplar, si s’escau, les conseqüències d’una
hipotètica sentència favorable a la plataforma SOS Sitges sobre l’enderroc de Can Rocamora. Ens movem, doncs, en
el marc d’unes xifres i terminis que no estranyaran als coneixedors d’iniciatives
d’aquesta envergadura, on qualsevol comparativa acostuma a sortir bé perquè els
casos on es compleixen pressupost i termini d’execució tenen caire de
miraculosos. D’aquí que es tornin a recordar les paraules del diputat d’hisenda de la Diputació de Barcelona,
Carles Russinyol, quan afirmà que la institució assumiria tots els costos
afegits que calgui. Per tant, a l’Ajuntament no li costarà ni un euro més del
que ja estava previst. Millor, perquè tampoc no el tindria….
A diferència de l’any anterior, capitalitzada per raons d’interès
general en qüestions de caire arquitectònic, la intervenció de Panyella, segura
en el seu rol des d'una loquacitat inesgotable, se centrà en aprofundir en els
detalls del projecte museogràfic, enguany ja absolutament definit, de la casa
Rocamora i del Maricel. La primera, convertida en un intercanviador amb discurs
i personalitat pròpia destinat a que el visitant pugui, a més de relaxar-se i
adquirir algun record, rebre la informació bàsica que li permeti
contextualitzar mínimament el que trobarà a banda i banda, i el segon, plantejat
gairebé des de zero, on, llevat dels espais emblemàtics que mantindran la seva
configuració, s’enfilarà un recorregut cronològic per la història de l’art,
perquè així ho permeten les col.leccions. Val la pena destacar també que el
projecte ha aconseguit obrir nous espais per a tallers o exposicions temporals
que ajudaran a moure l’extens fons patrimonial del qual disposa el municipi. En
el marc de la reorganització dels espais expositius també hi prendrà una
especial importància la Casa Llopis. A l’entresol de l’edifici, on ara es poden
contemplar els diorames d’escenes costumistes, s’hi allotjarà la col.lecció de
marineria d’Emerencià Roig i Raventós, que en els darrers anys s’havia disposat
dalt de tot de l’antiga Can Rocamora, i a la planta noble del museu Romàntic es
reformularà el discurs de la col.lecció de nines de Lola Anglada, que mai fins
avui havia estat objecte d’una intervenció d’aquesta categoria, i que, a la
vegada, vindrà complementada amb l’obertura d’un espai dedicat a l’artista que
resoldrà el deute històric que les institucions tenien amb ella des que la
Diputació adquirí el Miramar, en època de Samaranch.
Dilluns, 30 de setembre. Vespre
En l’anecdotari d’un dilluns de ple hi fico, per començar, dues perles a
twitter. Primera. Al matí Jorge Carretero es preguntava en una piulada en què es gasta l’alcalde els nostres
impostos, que convidava a una rèplica molt bàsica: probablement en el mateix en què se’ls gastava fa dos mesos quan el PP
era al govern.. Segona. Al vespre la CUP piulà una fotografia dels tres
regidors populars al costat d’Òscar Ortiz, amb un contundent missatge: Tenim nous companys de bancada al ple. La
bancada del terror. L’endemà, la formació admetia que es va tractar d’una
conya, però m’hagués agradat saber si hauria estat admesa amb el mateix tarannà
conciliador d’haver vingut del costat dels al.ludits. Sigui com sigui, el
portaveu de la CUP mostrà, durant el comiat a Francisco Castillo, una expressió
d’apreci personal vull creure que sincera, i allunyada de la poc interpretable broma a les xarxes socials. Castillo
s’acomiadà demanant disculpes i perdó als qui hagués pogut decebre, confessant
que és home de carrer i de converses sense prejudicis ideològics, i admetent la
seva tossuderia riojana i la seva
proverbial estima per Sitges. Dirigint-se al batlle, l’exregidor li deixà,
sense rancúnia, un definitori no m’heu
ajudat prou. El ple va viure altres moments, com, per exemple, l’abraonada
i explícitament sobiranista intervenció de Pep Moliné durant el debat de la
moció de suport a la lluita dels mestres de ses illes –en una arenga d’aquelles
que faria descarrilar el mateix Josep Antoni Duran i Lleida de la tercera via-
o la mesurada exposició que féu Jorge Carretero de la moció sobre el carrer i
la plaça d’Espanya, a l’antítesi del contundent titular de la nota de premsa de
l’oficina del partit popular a Barcelona, amb un ús del verb exigir èticament discutible tenint en
compte la legitimitat del procés que s’ha viscut. Fins i tot l’alcalde es tensà
massa quan, preguntat pel mateix Carretero sobre quines serien les banderes que
onejarien al balcó de l’Ajuntament el proper 12 d’octubre, li deixà anar un vagi a la plaça i ho veurà que sonà
carregat d’inadequada displicència atès el càrrec que ocupa. El punt de
distensió, per fortuna, va venir durant el debat de la moció de la CUP sobre la
possibilitat de treballar i debatre conjuntament les ordenances fiscals i el
pressupost del 2014. L’important punt, que arribà després que els socialistes
no aconseguissin convèncer als seus companys d’oposició sobre la necessitat
d’aprovar un pla d’acció de govern per a
Sitges que es titllà d’inconcret i electoralista, va merèixer l’aprovació
unànim del plenari, que no va poder contenir el somriure en el moment en que
Òscar Ortiz es dirigí als regidors socialistes amb l’apel.latiu de camarades.
Amb tot, les innecessàriament maratonianes sessions plenàries palesen un
distanciament claríssim entre el debat polític –ple de reiteracions argumentals
i mocions que poden ser importants, però que no sempre responen a la casuística
quotidiana de la vila- i les reivindicacions ciutadanes que venen des de la
platea de la mà d’un públic bastant sovint prou organitzat a l’hora
d’exposar-les. Uns a dalt, i els altres a baix…
