Eco de Sitges, 18 d'octubre
Del verd al
blau
Dimecres, 9 d’octubre. Matí
Era sabut, de fa anys, que Lluís Marcé tenia entre cella i cella la
feliç idea de la reconstrucció del Pont Domènech per a deixar-lo tal i com
estava a inicis del segle XX. El que no se sabia és quan sonaria la campana. I
el primer toc ha arribat de forma intempestiva. Sense avisar. Com si algú, de
cop i volta, hagués donat un cop de puny sobre la taula tot dient: ara! i que salga el sol por Antequera. Així, amb
els fets consumats, i la sorpresa de la majoria al veure una acció de la qual
ningú no n’havia dit absolutament res prèviament, hem sabut que l’enderroc de
la banyera del passeig de la Ribera respon a l’inici dels treballs que han de
portar a la recuperació d’un element del nostre paisatge urbà ple d’història i
bellesa, de quan Sitges era, per bé i per mal, un altre poble, i la banda de
platja del passeig de la ribera encara no estava urbanitzada. Estranyament,
s’ha conegut la definitiva posada en marxa d’un projecte bonic, i d’una certa
volada, de manera molt tangencial, escadussera i poc ortodoxa. Gairebé diria
que antinatural en el segle dels mitjans de comunicació i les xarxes socials.
Dimecres era fàcil parar l’orella i escoltar el catàleg de preguntes que
acostuma a fer-se el qui vol saber i no sap, quan, probablement, hagués estat
bastant més agraït per a tothom –i hagués respost a l’obligació de l’Ajuntament
vers la ciutadania- que la informació sobre la iniciativa hagués arribat abans,
i d’una manera més complerta, ordenada i, sobretot, explicada. Així, no ha de
sorprendre que la reacció de molts s’hagi centrat, per una banda, en el propi
enderroc d’una baluerna que, paradoxalment, ha despertat empatia en aquells que
l’associen a records de tota mena, i, per una altra, en la queixa per la manca
d’informació sobre les raons de l’actuació de l’excavadora. Finalment, també
era previsible que aparegués el debat sobre si, ara i aquí, la reconstrucció
del pont Domènech ha d’esdevenir una prioritat del govern en el context actual
de coses, on la destinació del diner públic esdevé material sensible. La secció
creu que no hi havia res que valgués la pena en l’element destruït. Ans al
contrari. L’únic que valia la pena d’aquella enorme andròmina de trencadís era
la Sirena de Pere Jou, que mai no va
merèixer ésser la cirereta d’un pastís de dubtosa bellesa i encaix amb
l’entorn. D’aquí que doni el dol per acomiadat sense recança, i amb l’absolut
convenciment que el que vingui serà millor, però també amb la plena consciència
que existeixen motius per a que hi hagi sitgetans que es qüestionin la
idoneïtat de l’obra en la conjuntura actual, i més tenint en compte que tampoc n'ha
transcendit el cost.
Migdia.
En trepitjar la biblioteca buida he recordat els fets de maig del 2008.
Havia plogut per l'amor de Déu i la casa Utrillo no ho va suportar. Dins,
embolicades de foscor, de silenci dramàtic, i d'una intensa fortor a terra
humida que venia de les parets amarades, Maria Saborit i Núria Amigó s'empassaven
la saliva amb una barreja indefinible de resignació, responsabilitat i dolor,
per no dir ràbia interior. L'aigua s'havia escolat per gairebé tots els racons,
fent saltar la instal.lació elèctrica, mullant algunes col.leccions i exposant
sense compassió les incomptables nafres de l'edifici. Les declaracions de
l'aleshores directora a la premsa sobre el particular li costaren, a la vegada,
una incomprensible escamorrada des d'un despatx, de les que no val la pena ni
recordar. Han passat cinc anys i, sense llibres a les prestatgeries que
cobreixin les vergonyes, hom s'adona de la magnitud real de la degradació de
l'equipament, i del trist paper que Sitges ha tingut a l'hora de frenar-la quan
era el moment. Mai no és tard diuen, malgrat que va ser tard, per exemple, per
a salvar els capitells originals dels claustres del Maricel, que moriren
pulveritzats pel salnitre abans de l'arribada dels experts.... Les terrasses de
la biblioteca, terriblement esquerdades per totes bandes, no deixen de fer-me
pensar en si, de debò, d’aquí un any la feina estarà enllestida. En qualsevol cas,
deixem que els llibres somniïn mentre es construeix l'esperança. Quan es
despertin ho hauran de fer en un entorn nou que haurà de mantenir l'encant de
sempre, a la manera del vers del Sol i de
dol de Foix: m'exalta el nou, i
m'enamora el vell.
Dilluns, 14 d’octubre
Creuen en el destí? Com si la providència hagués escrit els timings, o ho hagués fet una mà molt
intencionada, la setmana s’inicia amb tres fets encadenats que basteixen un
discurs digne de reflexió. Al Cap de la Vila el dia es desperta amb un canvi
d’imatge corporatiu que s’ha estès per tot Catalunya. Res no en queda dels inefables
gotims de raïm de Caixa Penedès. El pantone Process
Blue que acompanya el sobri logo del Banc Sabadell ja presideix la que,
segons llegeixo en el web de Josep Tort i Morató, fou la tercera oficina de
l’entitat penedesenca, oberta el 1960 després de les de Sant Pere de
Riudebitlles (1949) i Vallirana (1957). Amb el canvi de marca es tanca una
etapa històrica que ha acabat amb un dels símbols de les nostres comarques,
construït a cop guardiola metàl.lica, finestra
d'art, llibres per Sant Jordi o l'elepé de Nadal i Mantovani, per a posar quatre mostres presents en
l'imaginari col.lectiu de l'època on les caixes eren caixes en el sentit més
social del mot. Al migdia, i en el marc de la comissió del parlament de
Catalunya que s’ha capbussat en l’insondable mon de la crisi bancària, compareixen
davant dels diputats els exdirectius de l’entitat Ricard Pagès i Manuel
Troyano, imputats, amb altres dos capitostos, en el repartiment de gairebé 32
milions d’euros en pensions. Emparats per la legalitat que els permet mantenir
un silenci monacal amb l’objectiu de protegir-los de les preguntes, l'atmosfera
de la sala sembla poder-se tallar amb ganivet. Els mitjans han parat especial
atenció a l’interrogatori del diputat de la CUP David Fernández. Fernández, que
ja va demostrar la seva capacitat per a posar contra les cordes a Adolf Tudó i
Narcís Serra, es mira a Pagès i Troyano amb posat greu, implacable, inquisitorial,
al qual hi ajuda una veu Corleoniana de
les que fan respecte sense impactar. Un
murmuri continu i penetrant que desgrana un rosari de sagetes sense resposta, que
els interpel.la sobre com s’ho van fer per a aconseguir aquest dineral, sobre
si pensen tornar-lo, sobre què feien amb l’obra social… un reguitzell de
torpedes a la línia de flotació de la moral i l’ètica i que, de tant en tant,
aturaven les intervencions de la presidenta de la comissió, Dolors Montserrat,
marcant el temps de la intervenció. Fins que al final va arribar la traca en
forma de frase lapidària: “Saben què és
la màfia? Doncs comprin-se un mirall aquesta tarda, se'l posen al davant i
veuran què és la màfia”. Aquells dos sants de guix, volent o sense voler, esdevingueren
la metàfora perfecta del que hem viscut arran de la bombolla immobiliària i la
crisi financera. Llavors, ja feia estona que una nova tongada de seny sabadellenc campava per ràdios i
televisions... Algú compra seny?. Tant que se'n va vendre, vatua l'olla....
Probablement, el destí també va voler que Pol Lahoz deixés una lliçó
eterna. Mai no s'ha de deixar de lluitar per a viure. Per a ell, i per a la
gent que com ell lluita cada dia, tampoc mai no hauria de deixar de lluir,
brillant, la lluna plena.
