Eco de Sitges, 5 de juliol
Equador
"Us veieu igual? creieu que
us veuen igual que sempre?
Jo he intentat que l'ofici
d'alcaldia no influís necessàriament en la meva persona (...) I està avisada la
família. Està avisada la parella. Estan avisats els amics, que si en algún
moment detecten que això afecta a la meva persona, automàticament m'avisin per
a que prengui alguna decisió."
Miquel Forns, 11 de juny.
Cal creure, llegides les declaracions de l'alcalde, que el seu entorn
proper no ha donat senyals d'alerta vers una deriva de caràcter que l'obligui a
prendre qualsevol determini. Com la secció va apuntar l'any passat, arran de
l'audiència pública d'aleshores, el principal risc d'un batlle està en caure en
la síndrome del despatx. En la temptació
de creure que, fora dels límits físics i intel.lectuals de la casa de la vila,
i de les parets de la sala de juntes, les veritats son menys veritats pel
simple fet que venen de fora. En molts casos serà així, però en d'altres no,
com tampoc la vida ha demostrat que es pugui posar la mà al foc per molts
processos emparats per l'administració, pel simple fet que no sempre es poden
garantir. Amigues i amics, benvingudes i benvinguts a la travessa de l'Equador.
Han passat dos anys de la constitució de l'Ajuntament de l'actual legislatura.
Han passat dos anys, doncs, del jurament de l'home que somniava ser alcalde, i
d'aquell discurs de la bicicleta que no podia aturar-se. Dos anys que han
esbravat la part il.lusòria d'aquella il.lusió inicial en el marc d'una època
marcada per la crisi impenitent, econòmica, política i de valors. En aquest
Sitges que cavalca de festa en festa sense descans ni temps per a pensar massa,
el mecaguntot general ha condicionat,
quan no qüestionat sense embuts, la percepció de les coses, les accions i les
persones, amarant-les, molt sovint, d'una negativitat justificada però perversa
per paralitzadora. Forns i la nova
majoria s'han enfrontat, probablement, a un dels períodes més difícils de
la democràcia municipal recuperada. I no perquè no s'hagin viscut etapes
prèvies amb pressupostos més minsos, o amb una vida política infinitament més
crispada que l'actual, sinó perquè venim d'una dècada llarga d'excessos -agafin
el mot des del vessant més ampli possible- i posar el fre i la marxa enrera davant
l'evidència té quelcom de traumàtic per naturalesa, fins al punt que els mèrits
de gestió dels qui governen - que poden ser majors o menors, però que han
existit i existeixen- queden i quedaran enxiquits davant de la consciència col.lectiva
que creu que qui mana ja sabia on es ficava abans de ficar-s'hi, i dels esforços
incompensables, i no sempre justificables, que s'estan demanant a la ciutadania,
per no parlar de les petites o grans coses de la vida diària que esperen solució,
o de les capacitats dels regidors per a resoldre-les. Més enllà de la valorable
i necessària contenció del deute, dels museus, de la biblioteca, del salvavides
turístic, de les platges i el passeig Balmins, dels titulars intencionadament
positivistes i del que s'hi vulgui afegir, el que ja sembla clar, travessat
l'Equador de la legislatura, és que tot es viu amb una sensació de contenció fastiguejada
per les circumstàncies que atenallen arreu, i per la manifesta malfiança dels
ciutadans vers una classe política en hores baixes -i sense líders que
arrosseguin des del convenciment- que cavalca entre la necessitat de donar
respostes a un munt de necessitats, mentre segueix incapaç de sacsejar els
fonaments d'un sistema carregat d'incoherències i greuges, per acció o omissió
dels qui el regeixen. Anys enrere, a aquestes alçades ja es començaven a
plantejar estratègies i a posicionar candidats per a les properes municipals.
Avui ni això. Pesen massa les herències del passat. Pesen massa les obligacions
del present, i l'incertesa d'un futur que ningú no pot garantir, però que estem
obligats a veure amb esperança.
Si jo fos alcalde de Sitges, proclamava fa 80 anys des de les pàgines de La Publicitat Carles Soldevila, un noucentista modèlic com el definí Vicenç
Pagès, o un promotor cultural, que va
participar fervorosament en civilitzar la seva època sense treure's els guants
de seda que el protegien del contacte amb la brutícia i la realitat com el
va descriure Ponç Puigdevall. El Baluard
de Sitges del 10 de setembre de 1933 -l'any de la inauguració del Cau
Ferrat o de l'hotel Terramar- publicava a primera pàgina la mateixa prèdica
florida sota el títol de referència, pronunciada des de la llibertat del
visitant assidu deslligat de compromisos. Només així, Soldevila podia confessar
sense cap mena de recança que "tot
endeutant l'erari municipal, i tot castigant la butxaca dels veïns directament
afectats per la millora, urbanitzaria el Passeig de la Ribera, el pavimentaria
amb asfalt, l'anivellaria, suprimiria els indecorosos vaivens". Després
de desitjar l'enderroc del desuet, tronat
i malencònic (sic) pavelló de mar -el destí l'escoltà i el cremà l'any
següent- l'article s'esplaia en la pobra imatge del paisatge que contempla: "Igualment, treuria tots els quioscos i
quiosquets, permanents i adventicis, totes les barraques que obstrueixen la
vista de la mar. Déu meu, la gent ve a Sitges per a veure la mar, que gairebé
és la sola cosa que s'hi pot veure, no pas per contemplar instal.lacions de
raval i respirar sentors de bunyoleria (I consti ben clar que no em desplauen
els 'churros' ni les patates fregides i que en menjo sovint com qualsevol altre
estiuejant que s'estimi. Contra el que protesto és contra l'emplaçament de la
fàbrica)".
Han trobat alguna analogia amb el Sitges estiuenc del 2013?. Aquí va un
resum de la resta. Tampoc no se n'escapa de la incisiva ploma de l'escriptor el
cos de la policia local, a qui li demana una reorganització en tots els seus aspectes, a la vegada
que advoca per unes normes de trànsit més rígides. Però és en l'àmbit del
soroll a la via pública on la crítica és implacable: "Ah, no podeu imaginar la importància que té aquest capítol. Si
estiguéssiu com jo, sotmès a un règim d'altaveu lliure i estentori, durant vuit
o deu hores diàries, sabríeu que no exagero. A Barcelona, Déu meu, no tenim pas
gaire cura en la repressió dels sorolls, preocupació de tot poble que no sigui
mesell. Però, en fí, hi ha límits: hi ha vagues restriccions; Aquí no hi ha
res. Un altaveu que raja al bell mig de la vía pública i que quan ja no té
emissió a rebre, engega per enèsima volta el disc del 'Lamento esclavo', m'ha
fet agafar un odi terrible a la ràdio i a la mateixa música. Napoleó, assegut
durant un dia, només un dia, a la Ribera de Sitges no tornaria a dir mai més
que la 'música era el soroll que li feia menys nosa'". I, per si no
n'hi hagués prou, al càstig musical s'hi afegeix el de la vida fabril de
l'època: "És segur també que
imposaria silenci a una sirena de fàbrica que sobresalta tota la població, amb
el seu crit sibil.lant i amb el seu sometent apocalíptic, a tres quarts de vuit
del matí... I que, per si de cas heu tingut la sort de ratrapar el son, hi
torna a les vuit en punt..." I l'argumentari de l'article finalitza
amb una defensa aferrissada per tots els
mitjans, a costa de tots els sacrificis, de la plantació d'arbres arreu que
contrapesin el paisatge suburenc que peca
d'adust i de pelat.
L'ús del Si jo fos és una
figura recorrent quan es tracta d'esbravar-se davant de l'administració pública
i dels governants. Soldevila n'era conscient, quan va dir amb ironia que el
podrien apedregar... Han passat 80 anys, i entre el voler i el poder continua
havent-hi la mateixa distància....
