Eco de Sitges, 8 de juny
Necessitem
Corpus
“Quan estimes el que tens, tens
tot el que vols”
De l’spot d’Estrella Damm.
Diumenge, 3 de juny
Llàstima d’anunci carregat de nyonyo
fals hippisme, perquè la frase és de capçalera si s’agafa en el sentit final,
que no és altre que el d’ésser conscient que, en el fons, no es necessita gran
cosa més quan hom s’envolta dels qui estima o aprecia, i d’allò fonamental per
a viure. És una màxima benvinguda en aquesta època on les noves lliçons –bones
i dolentes- s’estan aprenent a base de cops. I n’hi ha per estona. M’ha vingut
al cap una variació semàntica entretinguda del lema estiuenc d’Estrella aplicada
a l’àmbit polític. Per exemple: Quan estimes
l’alcaldia, tens tot el que vols? Quan estimes la regidoria, tens tot el que
vols? No segueixo, perquè vivim un periode històric en el qual molts poden
explicar que volien una cosa i n’han tingut una altra. O que se’n pensaven una,
i al final se n’han trobat una altra, per molt que sabessin a que s’exposaven
quan la volien. Els qui poden mostrar-se dolguts de debò son els sitgetans
afectats pel drama de les participacions preferents, per aquest castell de
cartes que ha esquitxat tant als qui van ser captats, entabanats o enganyats per
treballadors pressionats per la implacable daga dels objectius mensuals de
contractació, com als qui, simplement, s’encegaren per l’ambició dels diners i
ara estan a la ruïna. En trobo un. Forma part del primer grup, no és una
persona gran i, com qui signa, es reconeix un absolut ignorant en assumptes
bancaris. Vaja, que forma part dels qui tenim una sola llibreta per por a despistar-nos.
Malauradament, la seva història és moneda corrent avui, perquè respon a una
casuística repetida arreu, que explicà de manera meridiana el magnífic 30
minuts de TV3. Aconsellat per l’home del banc/caixa X, amb qui tenia un
tracte d’absoluta confiança i amistat, contractà a la vora de 2000€ en
preferents. Una futesa es pot pensar dins l’enigmàtic mon de l’euro. Pels qui
no hem deixat de comparar-lo –almenys en les quantitats assumibles- amb les
magnituds de la pesseta, en son unes 330.000, que mai no han estat poca cosa,
encara que ens ho hagin fet creure. Avui, sense possibilitat de poder-ne treure
ni un cèntim, el qui era amic i home de confiança d’aquest sitgetà, li ofereix
recol.locar el parell de milers d’euros en un termini fix de quatre anys, i
després ja en parlarem. Amb tots els matisos que cal posar a la indignació que
es menja al meu interlocutor -a qui a l’OAC han aconsellat que s’adreci a les
associacions d’afectats, perquè des de l’oficina poca cosa es pot fer- l’argumentació
que em deixa és d’una contundència lapidària. Quina diferència hi ha entre el
lladre que roba els diners d’un banc, i el banc que no vol tornar els diners al
titular d’un dels seus comptes?. El pensament és lliure, i la llibertat permet
associacions d’idees políticament incorrectes. El balanç de la història és,
doncs, decebedor. Els diners no han tornat al seu amo, i, el que és pitjor, pel
camí s’han endut la confiança i l’amistat que envoltava la relació entre el
professional de les finances i el client fidel, que ho engegaria tot a rodar. Remata
la conversa l’apelació en veu alta a un valor perdut, que ens hagués estalviat
moltes angoixes d’haver-se tingut en compte. On és l’ètica? Jo diria que està
sota les preferents, sota el cas palau, sota l’aeroport de Castelló, la
bombolla immobiliària, el deute del futbol a hisenda, les perversions no
controlades del sistema, els nepotismes, els suborns o les nacionalitzacions
bancàries. Amagada en un refugi en espera que la vinguin a rescatar. Aquest és,
sens dubte, el rescat més necessari de tots.
Dilluns, 4 de juny
Rectificació deguda al sempre atent Siscu Borderia. No era Anna
Neagle sinó Patrice Wymore qui baixà les escales de la punta en companyia
d’Errol Flynn. Havia confòs la núvia amb l’amiga que, desquiciada pels
nervis, no parava quieta al jardí de casa seva, mentre de lluny escoltava el repicar
de les campanes en honor de la parella. El cas és que, pelplantat davant del
televisor a la manera dels inefables nadals de Carta Nevada, em disposo a veure el clip de No hay dos sin tres, el tema interpretat
per David Bisbal i el dúo Cali &
El Dandee que ha servit per a promocionar la selecció espanyola a
l’Eurocopa, utilitzant Sitges com a escenari. Els escriu un devot dels plans seqüència del Hollywood clàssic,
que accepta de molt bon grat el llenguatge visual d’avui, però que no tenia Biodramina a casa quan els canals de
Mediaset emeteren els tres minuts rodats en algunes localitzacions nostrades. I
no em vaig marejar de miracle. Pels qui esperaven quelcom amb una certa
qualitat formal, el producte final els decepcionarà. Un incoherent muntatge
compulsiu que no permet que la vista
respiri ni un instant em deixa knock out.
Identificarà Espanya que el que es pot veure quan es veu és Sitges? Si cal
parlar des del punt de vista explícit difícil m’ho posen, perquè el nom de la
vila només s’intueix a les espatlles dels treballadors del servei de neteja de Sitges, que apareixen celebrant el
gol radiofònic al costat dels protagonistes musicals envoltats, paradoxalment,
de comptadíssimes banderes. Per la resta, caldrà tenir en compte, com ens
dirien els especialistes en marketing, que la nostra postal és prou coneguda
arreu com per a que sigui identificada a través d’una dosificació colateral i
fugaç. En aquest sentit, potser serà bo recordar que s’ha filmat un videoclip
promocional de la selecció espanyola a Sitges, i no el contrari. Es
comptabilitza en uns 120.000 euros -no em facin dir a través de quina
metodologia- el retorn econòmic que suposarà la seva difusió pel municipi. Vist
el resultat final, confesso que gens entusiasmant, hauria fet pagar la
productora per haver filmat una cosa tan limitada en tots els sentits. Si, ho
sé, la setmana passada opinava que era fins a cert punt lògic i comprensible
que l’Ajuntament l’eximís de la taxa d’acord amb uns criteris molt raonables.
Avui crec que la casa gran ha pecat de mesellisme, perquè Sitges mereix una
promoció de major qualitat si ha de sacrificar el pagament de taxes, o
facilitar serveis de control a càrrec de l'herari públic. Ha passat un any des de
les darreres eleccions i tinc la sensació que, malgrat que l’equip de govern
apostà pel sector turístic com a veritable motor de l’economia local, encara no
s’ha trobat una línia promocional que potencïi de debò la vila com a destinació
de qualitat. Es difonen un munt d’esdeveniments amb cartelleria de tota mena,
classe i condició, però la nostra imatge global segueix òrfana d’una veritable i
potent marca visual exportable. Absolutament incomprensible a aquestes alçades,
si és que, de debò, ens considerem un referent que, etc, etc, etc... vostès ja
m’entenen.
I acabo. Demà dissabte la reixa de l’Ajuntament, que es tancà la nit del
23 de setembre del 2011, tornarà a obrir-se donant la benvinguda a un dels periodes
de l’any més esperats. El de la tríada Corpus-Festa Major-Santa Tecla. Torno a
l’inici. En el context actual necessitem encomanar-nos d’un cert esperit
d’optimisme col.lectiu, i el Corpus d’enguany té prous ingredients per
ajudar-nos a aconseguir-ho.
