Eco de Sitges, 22 de juny
L’any de les renúncies
“En su momento la policia local de
Sitges, y lo digo con mucho orgullo, fue puntera en seguridad y fuimos ejemplo
para muchos pueblos. Hoy tenemos que decir todo lo contrario. Hemos pasado a
ser la cola de Catalunya por falta de medios y efectivos. Así de claro. (….) Yo
me encontré a una policia dividida, desmotivada, cabreada, enfadada y con odios
entre compañeros”
Francisco
Castillo, 15 de juny
Probablement,
tindran raó els qui considerin que a aquest titular li manca una segona part,
la dedicada a les consecucions que també s’han assolit i que esdevenen
meritòries davant del traumàtic moment que ens ha tocat viure. Abans voldria
exposar-los un llistat ad libitum de valors-refugi, que, fonamentalment, res
tenen a veure amb la crisi, però que, precisament, ha estat la pròpia crisi la
que ha acabat demostrant fins a quin punt no podem arraconar-los si volem veure
una mica de llum en aquest final sense descobrir. La llista s’ha elaborat sense
voler, arran de les converses quotidianes de carrer, de cafè, de feina… de vida
vaja, on he pogut escoltar el que molts troben a faltar. Per exemple: el sentit
de responsabilitat davant de les consequències de les accions pròpies res té a
veure amb la crisi. Tampoc hi té a veure la convicció, la capacitat o el
criteri a l’hora d’afrontar o valorar decisions. Tampoc la sensibilitat,
l’empatia, l’antipatia, l’esperit de solidaritat o de compromís té a veure,
estrictament, amb la crisi, per bé que es posen a prova quan les coses van
magres. I tampoc una persona hauria d’ésser més o menys puntual, complidora, educada
o confiable segons la capacitat econòmica de la seva butxaca. Confiança… vet
aquí el mot que s’escolta amb obsessiva insistència per part de la majoria.
Vivim orfes de confiança i n’estem pagant les conseqüències. Com que ningú no
creu en ningú –una autèntica paranoia- avui ningú no vol deixar allò que fins fa
dos dies deixava sense preguntar gaire. I si ho deixa, en fa pagar gust i
ganes. Comptat i debatut, de tantes converses en surt una mena de filosofia de
tercera que ve a dir que res no canviarà, ni canviarà amb la velocitat que
voldriem, si no som capaços de rescatar de l’oblit, o de col.locar al capdamunt
de les prioritats, la pedagogia en els valors que ajuden a construir una societat
més exigent, crítica, justa, esforçada, reflexiva i solidària, que no permeti
el que hem permès.
Enmig
d’aquest panorama, i empesos per una febrada que demana publicitar balanços,
l’equip de govern, el PSC, Convergència i Unió i el Partit Popular, han volgut exposar
les conclusions del primer any de legislatura. I ho han fet, en general, amb
argumentacions ja escoltades i cuinades de fa dies per ambdúes bandes. Per un
costat, la nova majoria fa valer el trumfo important, gairebé fonamental i
estimable, d’haver reconduït una situació econòmica veritablement crítica i
complexa, a la qual cal afegir la bona notícia recent del milió llarg d’euros amb
el qual, sense passar pel pla Montoro, l’Ajuntament pagarà els deutes pendents
amb la Creu Roja, l’hospital, Càritas o l’Ave Maria. Per l’altre, els
socialistes, aprofitant l’etapa oberta arran de la elecció de la nova executiva
local, prometen una major beligerància davant d’una gestió que consideren que ja
no pot excusar-se en l’herència del passat, sinó que és conseqüència de la
inoperància del present. El temps dirà si el portaveu de la formació, poc donat
a la contundència formal, s’hi troba a gust en aquest registre. Encara que
sembli mentida, un any després es percep una coincidència estratègica comuna entre
els dos principals partits del consistori sitgetà, que té quelcom
d’autoconvenciment enganyós. Amb matisos, avui PSC i CiU manifesten, des de
posicions contraposades, que ha passat el pitjor, i molt em temo que n’hi ha
per estona. Les conseqüències d’una herència enverinada –em permetran que
retrobi l’adjectiu que vaig aplicar amb altres intencions la setmana passada- van
bastant més enllà de l’any de gràcia que el primer grup de l’oposició li ha
atorgat a l’equip de govern. Recordo que no s’ha eliminat el deute, simplement
s’ha transformat. S’ha comprat temps per a pagar-lo, però Sitges l’haurà de
pagar. I en té per anys. O sia que apelar a la regularització de la situació
per a vindicar actuacions immediates que haurien de mesurar-se molt, pot
suposar tornar a allunyar els peus del terra massa d’hora. Altra cosa és que, a
diferència de la majoria de mortals, cal pressuposar que els qui ens manen ja
sabien –o podien intuir- bona part del que els queia al damunt. A la seu de
CiU, i com si algú hagués aconsellat en veu alta que calia acabar amb l’època
d’explicar penes, actuacions inassumibles i frustracions vàries a la ciutadania,
per a començar a tirar de positivisme, Jordi Mas s’expressà a través d’un símil
ferroviari, tot assenyalant que la situació econòmica està encarrilada, prou
encarrilada com per a que l’Ajuntament encari projectes de futur. Als
convergents els caldrà no excedir-se en l’optimisme, si no volen que els
recordin els serveis municipals que s’han vist afectats per les retallades, o
l’enuig provocat per la nova taxa d’escombraries, o el neguit de molts que
continuen pendents de la pessigada de l’IBI que pugui venir arran de la revisió
cadastral. Per la seva banda, els tres regidors del PP passaren comptes del
primer any de legislatura al Miramar, davant d’una vintena escassa de persones,
entre públic ras, regidors del passat i simpatitzants del present, i sense
pronunciar ni una frase sencera en català, o aragonès oriental. Me sabe grave, tenint en compte que els seus
predecessors a l’Ajuntament l’utilitzaren sempre. Deu ser que hi ha una passa…
Carretero, Llombart i Castillo desgranaren les aportacions dels populars a les
consecucions de l’equip de govern –des de la reforma dels museus a l’impuls del
projecte de regeneració de platges, tot passant per l’escola Agnès- i, qui sap
si empès per la confiança de trobar-se en família, el regidor de seguretat es
carregà de sinceritat a l’hora de declarar el que encapçala l’article d’avui.
Val a dir que el mateix Castillo destacà els esforços que la regidoria està
dedicant i que la plantilla està fent per a compensar en la mesura del possible
l’evidència. Sigui com sigui, hom no podia deixar de pensar en el panorama
preocupant que hi ha darrera els Segway, malgrat
que l’alcalde tregui ferro a les declaracions, afirmant que la situació entra
dins de les ratios establertes.
I acabo. Amb el proverbial
respecte que vull tenir per a tots els qui hi han deixat esforços, em costa
molt veure glamour al Sitges Fashion Weekend.
Més aviat em sembla que, darrera d’una
desfilada que es vol de projecció mediàtica àmplia, hi ha una certa dosi
d’impostura pretenciosa on el copet a
l’esquena és norma, i la respallada protocolària també, desenvolupada en un
entorn de petites vanitats individuals, de col.leguisme de gent guapa entre copa i copa. I això em neguiteja, perquè no se si
aquest és el camí. Segurament m’equivoco i l’assumpte tindrà un mèrit i un abast
que soc incapaç de reconéixer, de copsar o valorar en la seva justa mesura. Deu
ser mal del cronista, a la vegada incapaç de vendre una imatge minimament
glamourosa de mi mateix. En canvi, em costa poc veure en els set aparadors, que
els integrants de El taller que
dirigeix Núria Corretgé han realitzat per encàrrec de la Festa de la poesia, un veritable sentit artístic de primera. Set
veritables i plaents filigranes estètiques dignes d’admirar.
Bon
Sant Joan!
