Eco de Sitges, 29 de juny
No diguis mai, mai.
Per
a tancar el rum rum provocat per les paraules del regidor de seguretat sobre la
situació de la policia local, que propiciaren la pregunta sobre la probabilitat
de la seva dimissió -en un episodi de ple municipal que l’alcalde s’encarregà
de tallar de soca-rel sense que Castillo tingués temps d’agafar aire i dir esta boca es mia- voldria afegir-hi una
prèvia que entenc necessària. Més enllà del fet que pugui presentar o no la
dimissió, de l’oportunitat de les declaracions que hagi efectuat, o dels
arguments per a negar-les, contraposar-les o afeblir-ne la contundència, cal
pensar també en la veracitat del discurs del regidor. En si deia o no la
veritat, o en si aquesta veritat és molt matisable o admissible, o si mereixeria
un debat profund sobre les seves conseqüències en el nostre dia a dia, deixant
de banda que, sens dubte, la poguem adjectivar amb un políticament incorrecte sense contemplacions. Vet aquí el moll de
l’ós. Vull creure que Castillo tenia les seves raons per a dir el que va dir.
Si les tenia, de poc servirà negar-les. L’evidència és clara: la pressió a la
que està sotmès el nostre espai comú és un repte per a qualsevol cos de
seguretat. Ho ha estat sempre, i poques coses han canviat en una realitat a la
qual assistim amb un cert esperit de resignació cronificada. Actes d’incivisme
a dojo, top manta, ocupacions de via pública –des d’autobusos promocionals a
vegetació exhuberant que apareix de cop i volta per a delimitar terrasses-
sorolls i molèsties veinals, atorgament de permisos o control de determinades activitats
que generen, o poden generar casos de greuges comparatius o sensibilitats
vulnerades… Vivim en un escenari que posa a prova continuament la capacitat de
l’administració per a fer front al ventall de casuístiques pròpies d’un
municipi que, agradi o no, necessita de la gent per a viure. I el repte exigeix
un protocol ple de coherència i ponderació i, a la vegada, de capacitat
controladora o sancionadora si les circumstàncies ho exigeixen. Fins a quin
punt es pot garantir el compliment de tot plegat, d’acord amb la realitat,
certa, poc certa o menys certa, exposada per Francisco Castillo? Aquesta és la
veritable questió de fons, que depassa la controvèrsia política de torn.
I
just quan ho haviem deixat en uns quants paràgrafs optimistes, que apuntaven
vers un panorama menys tensionat per a les finances municipals, arriba el ple
de juny i l’Ajuntament fica la mà al fons de contingència, en aquella guardiola
que, suposadament, només podia trencar-se en cas de calamitat. O almenys això
semblava si es recorda l’intens debat que, durant la celebració del ple del mes
anterior, generà la seva hipotètica utilització, i del qual aquesta secció ja
en parlà aleshores, arran de l’alegació que presentaren conjuntament la CUP i
el PSC sobre la possibilitat d’utilitzar-lo per a reobrir el Rusc i
regularitzar les condicions de les treballadores de les llars d’infants, entre
d’altres objectius de caire social. De forma categòrica, i amb un raonament que,
tot i les legítimes discrepàncies de criteri, era defensable des d’una
ortodòxia de gestió draconiana, que s’exigia no caure en les perilloses temptacions
del passat, aquella moció topà amb un mur que no va poder esqueixar-se. Avui, els
testimonis més irònics de la darrera sessió plenària podran afirmar en veu alta
que si mai arriba un cataclisme –Déu no ho vulgui- almenys ens agafarà amb les
platges netes i municipalitzades. Els comentava fa quinze dies els paranys que
amaguen les declaracions lapidàries en el context actual, prolífic en
manifestacions que es contradiuen, modifiquen, o matisen d’un dia per altre,
mentre l’escenari ens fa anar com a marionetes de creueta i fil de niló. I en
el parany de la paraula dita es va caure dilluns. Finalment, i seguint la
sol.licitud de la regidoria de medi ambient, platges i salut pública i de la de
via pública, l’equip de govern ha decidit utilitzar els 304.000 euros en
números rodons del pla de contingència, per a finançar el servei de neteja de
platges de tot el terme municipal, que a partir d’ara tornarà a ser vetllat per
la institució, amb una important rebaixa del cost respecte a la quantitat que
es pagava a Cespa. Entre la convicció de les bondats de la municipalització i,
sobretot, la necessitat de rematar d’una vegada l’atzarós procés de negociació
del deute amb la concessionària –digne de manual d’escola d’administració
pública- la mesura ha suposat la contractació de treballadors a l’atur que,
almenys, podran tenir una oportunitat laboral, malgrat que sigui per uns mesos.
Fins aquí, l’objectiu final és inquestionable. A partir d’aquí, i tenint en
compte que s’ha cremat la resta de la pólvora que quedava per cremar a la
reserva, totes les comparacions son possibles respecte al grau d’urgència que
ha motivat la decisió, al costat de les iniciatives que es proposaren fa
setmanes. Així, no és difícil començar a plantejar dicotomies del tipus: és més
urgent la municipalització del servei de platges o la recuperació del Rusc? El
tancament de la negociació d’un deute o la regularització de les condicions
laborals de les treballadores de les llars d’infants? L’exigència de tenir en
estat de revista un dels dinamitzadors de referència de l’economia local, o la
de preveure l’ampliació de la cobertura d’altres necessitats socials? Obririem
un bagul ple a vessar de conflictes ètics, o demagògics si portessim els
raonaments fins a les últimes conseqüències. La nova majoria té tants arguments
per a defensar la seva postura, com l’oposició per a criticar-la, d’acord amb
una justificació que fins fa quatre dies era impossible d’atendre. De nou,
doncs, el problema no rau en trobar una sortida, sinó en haver dit allò que no
es podia dir de forma tant oberta i explícita. En paral.lel, tampoc hauria de considerar-se
forasenyat pensar en si aquest cop de cap ha incidit en els equilibris dins
dels diferents partits que configuren l’equip de govern. Si, arran de la
decisió, algunes susceptibilitats poden haver estat afectades, atès que, amb
tota probabilitat, moltes regidories –i no cal personalitzar- deuen haver mirat
de reüll el fons de contingència com a remei per a les angoixes diàries que han
hagut d’entomar, i molt em temo que no totes deuen haver trobat una solució com
la que ens ocupa.
I
l’IBI pujarà. Per tres raons. Primera, per no haver revisat el cadastre quan
tocava. Segona, per les xifres resultants de la revisió actual. I tercera, per
l’aplicació, per part de l’Ajuntament, d’un coeficient regulador que palesa la
necessitat de prioritzar el compliment de les exigències del préstec del pla
d’ajust. Si afegeixen al gec impositiu la nova taxa d’escombraries, i la resta que
pateixen o patiran un increment d’acord amb la minva d’aportacions d’altres
organismes, queda un quadre per a posar-se en remull. Davant de la demanda de
l’oposició d’una major progressivitat en l’aplicació del coeficient, per a
minimitzar l’impacte de l’augment de l’IBI, el regidor d’hisenda ajorna
l’esperança de les bonificacions al ple de les ordenances i assegura que
l’estalvi net que pugui generar-se anirà a pagar deute pendent. En conclusió.
El panorama està menys embolicat que fa un any, però, com ja s’ha dit repetides
vegades, la motxilla del deute continua pesant. I l’equip de govern tindrà
l’obligació de fer-la més lleugera pels qui no puguin assumir-la, i d’aguantar
el xàfec de l’emprenyada dels qui l’assumeixin, que serà gran.
Pendent
de referir-me a reformes hoteleres molt interessants, acabo amb una
recomanació. Coincidint –vatua l’olla- amb el primer dels concerts del festival
de música de Sitges, divendres que ve, 6 de juliol, es presentarà, en el
magnífic i tranquil entorn del castell de Ribes, la versió discogràfica
d’aquell recordat concert de Retrio, celebrat en vigílies de la Festa Major del
2011. Els temes han estat polits i el disc és un veritable regal per a les orelles,
nascut de la inspiració de tres grans músics. Un bravo –un altre- per a ells.
