Tres minuts per a pensar

Fragment de:
In Memoriam, New York City
Produït per HBO (2002)

Un himne oblidat?

La cançó dels catalans
Sardana
Música: Enric Morera i Viura
Lletra: Josep Maria de Sagarra i Castellarnau
1930

Per cantar amb totes les venes
i amb un alè que no mor
sols ens plau una tonada
que tots la sabem de cor.

Llibertat diu quan comença,
Catalunya diu després,
llibertat i Catalunya
no cal que digui res més!

Si la cançó sembla vella
mai de sentir-la n'hi ha prou,
les ungles de cada dia
li donen un aire nou
I lliga amb totes les coses,
amb el negre i amb el blanc,
amb els pals sense banderes,
i amb les banderes de sang!

Català d'aquesta terra
tu que escoltes al teu pit
tot allò que viu s'hi enterra
de vergonya i de despit.

En les teves nits amargues
t'han sobrat els pensaments,
les paraules eren llargues
i han estat curtes les dents.

Si les lluites són enceses
cal que tinguis una mà,
que no es fia de promeses
i que va de dret al gra.

Perquè hi ha molt temps per a viure!
Moltes ales en el món!
I la pell que vol ser lliure
no li manca estrella al front.

Català, l'espiga es daura
per la falç que sap segar...
i caurà allò que ha de caure
si ets català!

Boomp3.com

Versió de la polifònica de Puig-Reig, enregistrada per l'autor a la Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges.

Una immersió en Beethoven: Julius Katchen

Julius Katchen (1926-1969) Foto:DECCA

1973 més o menys. Il.lusionat de tenir el primer aparell reproductor al cotxe, el meu pare havia comprat una cassette pre-enregistrada del concert per a piano número 5 de Beethoven, popularment conegut amb el renom de Emperador. Crec tenir prop de 10 versions diferents d'aquesta obra que m'entusiasma, però cap m'ha arribat a colpir tant, com la continguda en aquella cinta que, fins l'arribada del CD, sempre vaig guardar amb cura, per por de fer-la malbé per l'ús indiscriminat. Confesso sentirme més proper a Bach, Beethoven o Tchaikovsky, que del gran Mozart. I, de tot el repertori del geni de Bonn, els cinc concerts per a piano són una de les joies que sempre em ve de gust escoltar.

Han passat trenta-cinc anys, i segueixo sense trobar substitut a la interpretació de Julius Katchen, en companyia de la Orquestra Simfònica de Londres, dirigida per Pierino Gamba. L'enregistrament, de l'any 1963, és de DECCA. El pianista preferit de Montserrat Caballé tenia aleshores 37 anys, i Gamba... 26! El Rondò-Allegro final és ple d'una força i vitalitat esborronadores.

Boomp3.com

Nous materials, nova arquitectura

Allianz Arena Munich (Herzog i deMeuron,2005)

Es diu Etfe -acrònim del Etilè-fluoretilè- i Dupont el comercialitza amb el nom de Tefzel. Es tracta del nou material que ha revolucionat l'arquitectura. Infinitament més lleuger que el vidre, i, en conseqüència, amb major facilitat per a la seva col.locació, aquesta espècie de pel.lícula plàstica, transl.lúcida, inflable i deformable, ha permès als arquitectes deixar volar la imaginació a l'hora de dibuixar els exteriors d'alguns dels edificis més emblemàtics dels darrers anys, entre els quals hi ha la vistosa "coixinera" que el gabinet Herzog-DeMeuron ha creat per al Allianz Arena del Bayern de Munich o el Centre nacional de natació de Pequín, que ha servit per acollir les competicions dels jocs olímpics.

Water Cube Beijing (PTV architects, 2007)

Per aconseguir la singular façana del cube, inspirada en la composició mol.lecular de l'aigua, especialistes en física estudiaren com es podia recrear, amb les tècniques constructives actuals, l'estructura natural, lliure, amb la qual es disposen les bombolles de sabó. Posteriorment, el material es col.locà sobre l'esquelet de l'estructura, i s'inflà a la mida requerida. En total, cobreixen l'edifici prop de 100.000 metres quadrats de bombolles d'Etfe, comptant les capes exterior i interior del cube. Entre les tasques de manteniment que caldrà realitzar, de forma habitual, hi ha les de mantenir la pressió d'aire adequada per a cadascuna de les peces. De no realitzar-se aquesta operació, els coixins anirien desinflant-se amb el pas dels anys.....

Crònica local
Eco de Sitges, 6 de Setembre

Patrimoni retornat

“Suggereixo que, si algún grup de Sitges vol venir, els puc fer una explicació de la creu, i fer una visita al poble de Montardit de Dalt, que és una preciositat. (...) Evidentment, de franc per a tota la gent de Sitges que vulgui venir.”

Agustí López i Pla

Alcalde de Sort. 2 de Setembre

Dissabte, 30 d'Agost. Vespre. Edifici Miramar.

Vet aquí un titular poc ortodox, d'acord amb els cànons periodístics: Aquella noia que popularitzà escenes i bodegons festamajorencs, a través de quadres, pòsters i encàrrecs de tota mena, comença a descobrir-se com a veritable pintora. I no és que abans no ho fos als ulls d'una bona majoria, sinó que, ara, la seva obra respon més als conceptes que neixen de l'interior, sobre els quals es fonamenta la creació veritable. Després de prop de quatre anys d'absència de les sales d'exposicions, Blanca Benítez ha superat la primera i particular travessa del desert -per la qual necessiten passar tots els artistes, les vegades que faci falta i siguin de la disciplina que siguin- reinventant-se en forma i fons. Del sedàs n'ha sortit una exposició que no decepcionarà als qui esperen retrobar un conjunt distingible per la importància que l'autora dóna als detalls i a la puresa formal, però que, sobretot, sorprendrà per la presència d'una colla d'exemples que demostren ambició a l'hora d'abordar noves formes d'expressió plàstica, que, a la vegada, apelen a l'espectador vers alguns dels problemes i neguits de la condició humana en el context del món actual.

En resposta a la perenne necessitat d'evolucionar, i de no quedar-se ancorada en els temes que han estat definitoris dels seus inicis davant dels pinzells, Blanca Benítez ha entrat en una nova etapa amb peu segur, malgrat es reconegui massa sensible al ressò que puguin tenir tants canvis a l'hora de presentar-los al públic. El fet és que, durant la vetllada inaugural, els elogis s'escoltaven sense esforç, per poc que hom es passegés per la planta baixa del Miramar.

La creu de Montardit, l'any 1920 (Diari "La mañana" 5-VIII-2008)

Dimarts, 2 de Setembre. Matí.

Darrera de la invitació pública, reproduïda a la capçalera d'avui, s'amaga una història molt singular, entretinguda i, fins a cert punt, emotiva. Montardit de Dalt és un petit nucli habitat situat a pocs quilòmetres del municipi de Sort, actualment conegut per l'administració de loteria de La bruixa d'Or més que per qualsevol altre de la llarga llista d'atractius turístic-esportius que la zona ofereix. Fa poc més d'una dècada, un grup de veïns, encapçalats per el senyor Agustí López, que ja era alcalde aleshores, decidiren investigar a l'entorn del destí final de moltes de les peces d'art de les rodalies que, en èpoques pretèrites, foren sostretes, extraviades, venudes o malvenudes. Una bona part d'elles -seguint el mateix viatge que envià part del cadiratge de la catedral de la Seu d'Urgell al castell del magnat Hearst a San Simeon, o el claustre de Sant Miquel de Cuixà a Nova York- anaren a raure a col.leccions privades o museístiques dels Estats Units, en un dels exemples més manifestos de la nul.la consideració que, durant massa temps, ha tingut la necessitat de preservar el nostre patrimoni històric.

Entre les prop de 50 obres que aconseguí sistematitzar el grup de Sort, hi havia la capçalera/medalló d'una bonica creu de terme dels segles XIV-XV, que, situada en un camí públic, va ser manllevada prop del 1920, segons es pot concloure a partir de la escadussera documentació gràfica existent. Sense que hagin pogut establir-se quines han estat les vicissituds de la peça des de la seva desaparició, el cas és que els camins de la investigació, i de les casualitats de la vida, dugueren a l'alcalde de Sort al museu Maricel. Sorpresa. La Creu-Pedró de Montardit formava part del conjunt que el doctor Jesús Pérez-Rosales donà a la Diputació de Barcelona, i ha estat exposada, si fa no fa, des de la inauguració de l'equipament el 1970.

La creu de Montardit avui (Foto: Mariona Canals, diari "Segre" 17-VIII-2008)

Fins que no s'ha fet efectiva la signatura del conveni, el senyor López reconeix que la negociació no ha estat fàcil. Empès pel desig dels veïns, i per una reflexió molt vàlida, que ha avantposat la propietat pública de l'objecte com a principal argument per a defensar el seu retorn, l'alcalde de Sort ha tingut davant fins a tres presidents de la Diputació per a convèncer. Manuel Royes no li donà opció, i José Montilla li oferí la possibilitat de poder-ne fer una rèplica. Finalment, l'actual ministre José Corbacho obrí el camí que ha acabat per a facilitar un final feliç a l'assumpte. Des del passat 17 d'Agost, segons relaten les cròniques periodístiques dels diaris lleidatans, l'obra reposa a l'església de Santa Cecília, patrona de Montardit, dins d'una urna de vidre envoltada de les mesures de seguretat i conservació necessàries. Aquesta ha estat, segons sembla, l'única condició a la cessió que ha imposat la Diputació de Barcelona a les autoritats pallareses, per a que la creu no marxi mai del poblet d'on va desaparéixer fa gairebé noranta anys.

Així doncs, Montardit de Dalt ha recuperat un important bocí del seu bagatge històric, artístic i sentimental, mentre que el Maricel ha perdut un element de les seves col.leccions, en benefici d'un objectiu molt edificant, del qual seria bo que d'altres en prenguéssin exemple. El cronista se n'alegra, perquè a Montardit s'estimaran la peça en qüestió com mai l'haguéssim poguda estimar nosaltres, per una òbvia raó emocional, impossible de copsar amb la mateixa intensitat des de la nostra perspectiva. Agustí López, que, a més d'ésser home d'agradable conversa, arracona amb intel.ligència qualsevol interpretació política que es vulgui donar a la notícia, considera que l'èxit del procés ha vingut donat, per una banda, pel fet d'haver-se desenvolupat en el marc d'unes negociacions on ha prevalgut el valor de les converses enraonades, per davant de la mera exigència del retorn, i, per l'altra, per la necessitat de gestionar-lo amb la discreció necessària. Tanta, que l'alcalde es descoloca una mica quan es tracta de respondre a la pregunta sobre si ha parlat de l'afer amb sitgetans. No ho ha fet. Tampoc no li ha calgut, està clar, perquè la estratègia més pragmàtica potser aconsellava dirigir-se al capdamunt de la jerarquia administrativa. Els resultats així ho han demostrat, i el convit queda sobre la taula.

Un clàssic del cinema polític

"De lluny, la millor pel.lícula sobre política mai feta en aquest país"
Peter Bodganovich, 1991

Conegut per les seves incursions en el món del cinema compromés (El hombre del brazo de Oro, Exodo, El cardenal...) Otto Preminguer abordà el 1962 l'adaptació de la novel.la d'Allen Drury Advise and consent. Publicada el 1959, l'obra va meréixer el premi Pulitzer, i és una visió demolidora de les interioritats de la vida política nordamericana, sense que cap nom ni partit apareguin citats d'una forma explícita. Traduïda aquí amb el banal títol de Tempestad sobre Washington, la pel.lícula explica la història de Robert Leffingwell (Henry Fonda), candidat a secretari d'estat amb la benedicció del president, però en espera d'ésser ratificat per una comissió específica del senat, que el posarà contra les cordes, tot recordant-li les seves vinculacions amb el comunisme. Estrenada el 6 de Juny del 1962, el film de Preminguer és d'una solidesa conceptual, que manté la seva vigència encara avui. Més d'un trobarà una analogia entre els crèdits del gran Saul Bass, i l'escenari de la convenció republicana que se celebra a St.Paul (Minnesota).

Quan Jacko encara era Michael

Michael Jackson acaba de complir 50 anys. El més petit dels Jackson 5, el quintet de germans de Gary -Indiana-, viu, hores d'ara, el mateix procés que tantes d'altres joguines trencades que el món de l'espectacle ha donat. Genis veritables que no han sabut, o no han pogut, administrar els rèdits de la pròpia creativitat...

Sota el paraigües artístic de la Motown, els Jackson foren una màquina que donà un munt d'èxits de gran qualitat a la companyia de Detroit. El primer d'ells fou I want you back, editat el 1969, quan Michael Jackson tenia.... 11 anys.

Boomp3.com