Sense
paraules: Krahn
Sota el sol esclatant que anuncia la temporada, i amb la certesa que a
cop de declaració no s'arreglarà ni el problema de les terrasses ni el del top
manta, servidor decideix prendre viaranys més edificants fins que alguna cosa
passi, si passa. Només es viu una vegada i cal exercitar el relativisme si hom
vol mantenir l'ànim ferm i continuar pensant que es viu en el millor poble on
es pot viure, malgrat es continuï permetent, per inacció o omissió, la
degradació progressiva del nostre espai públic. Amb l'alegria de saber que la
casa Vilella -antiga Residencia Helvética-
serà rehabilitada, i amb un puntet de desencís pel rètol de ferro corten al primer pis del reformat Hotel
Sitges 1883, vet aquí dos apunts, bons, per a començar. I els dos al Cap de la
Vila. Primer. On hi havia una casa ruïnosa, s'està acabant l'obra d'una casa
que només vol ser una casa. Així de simple, sense estridències. En una façana
de balconades discretes ja llueixen unes boniques mallorquines blau marí que
respiren sitgetanisme. Ha costat, però en aquesta recta final val la pena
valorar la feina d'arquitecte, promotor i empresa constructora. Segon. Penja de
la cantonada de Can Burguera,
l'anunci d'una futura i il·lusionant rehabilitació molt esperada i desitjada, fruit,
fins on puc saber, del resultat del perseverant esforç de la família durant els
darrers anys. Com poden comprendre, la reforma no és menor perquè el volum de
l'immoble és considerable. Només per això, cal desitjar el millor dels èxits. Aprofitant
l'avinentesa, per enèsima vegada la secció es permet apuntar en veu alta que
potser seria bo que l'Ajuntament reconegués, mal que sigui amb una menció
durant la nit de premis Sitges, a aquells propietaris d'edificis patrimonials,
o de nova planta, que hagin escomès iniciatives d'aquesta mena que, més enllà
de la responsabilitat que els pot escaure per la seva condició -també la
Generalitat és propietària de la capella del Patronat i ja veuen en quin estat
de deixadesa malviu- suposen una inversió econòmica prou gran per a un
particular com per a valorar-la en conseqüència. El que pot assegurar-se és que,
després de tants anys, el Cap de la Vila viurà un altre canvi memorable.
"Dedícate a lo que tu quieres" li digué Pablo abans de morir. I Fernando ho féu.
Surto de l'exposició de Fernando Krahn amb una pregunta de previsible
resposta. Tot plegat arran d'haver llegit amb detenció la cronologia biogràfica
que ocupa el vestíbul d'entrada, i a la qual només hi trobo a faltar l'apunt
sitgetà del premi Trinitat Catasús que va rebre l'any 2000. La mirada se'm
queda clavada en un esdeveniment traumàtic datat el 1955, que hauria de marcar
la vida de l'il·lustrador. Fernando i el seu germà Pablo compartien aventura al
desert d'Atacama, quan el cotxe patinà, donà unes quantes voltes de campana, i el
destí atrapà Pablo. Una imatge dramàtica, esgarrifosa, cinematogràfica, que recordaria
Fernando anys més tard a La Vanguardia:
"Yo quedé dentro del coche, pero a
él le aplastó el capó. Escarbé la tierra y conseguí sacarlo. Todavía vivia.
'Quiero que vuelvas con mamá, no la dejes sola. Abandona la carrera de derecho
y dedícate a lo que tu quieres. Yo te voy a ayudar. Ahora me voy a morir. Ya te
dije que moriría joven, y quiero que me reces un Padrenuestro lo más bonito que
puedas'. Así lo hice, y Pablo murió en mis brazos". Sempre havia vist
en Krahn a un home que parlava des d'un equilibri interior que es reflectia a
la perfecció en la seva obra més popular i intemporal, on la ironia, la crítica
i les contradiccions de la condició humana s'expressen des d’una intel·ligència
amable, observadora impenitent, mai feridora i sempre delerosa de fer pensar. El
d’aquella visió del mon que comença focalitzant la vista en les
particularitats, i acaba en la visió general de la circumstància que envolta al
protagonista de qualsevol Dramagrama. O
el de tants llibres infantils impossibles de concebre sense l’aportació
insubstituïble de Maria de la Luz Uribe. Res a veure amb la sèrie de El látigo de 100 colas, plena de
personatges fantasmals on, amb un esperit que sembla recordar el Goya dels Caprichos, Krahn fustiga el poder polític
i militar de les dictadures a través dels retrats d’un seguit d’animals
antropomòrfics situats en els entorns luxosos d’una jerarquia que, ancorada en
l’aparença, amaga un mon decrèpit de valors. Ell mateix confessava que als 27
anys es proposà l’objectiu de transmetre conceptes i idees sense utilitzar mai
una paraula. “El mon il·lustrat per
Fernando Krahn” n’és la mostra més extensa mai vista fins avui.
Imprescindible.
Pilar Mena s'ha retrobat amb allò bàsic. Un bolígraf. Un paper. Un repte creatiu.
A la planta baixa del Miramar, Pilar Mena també acaba de viure un punt
d’inflexió en la seva carrera. Les ganes de canviar, de no encasellar-se, i les
experiències viscudes en tres viatges en tenen la culpa. A Formentera, la Índia
i Eivissa s'han bescanviat les prioritats vitals d'una artista que retorna al
dibuix com a paradigma d’allò bàsic, després d'haver tingut al davant paisatges
humans plens de càrrega emocional i despullats de necessitats supèrflues,
imposades o induïdes pel sistema. I en l'origen hi ha, bàsicament, bolígraf,
paper i fusta sense tractar, per a expressar la comunió entre la dona i la natura,
la bellesa simple o la dualitat, l’únic concepte que permet lligar el nou amb
el vell. Mena juga amb la simbiosi entre el dibuix i el que l'envolta,
depassant els límits del suport paper i integrant el marc com a element artístic,
desenvolupant-lo de manera molt imaginativa. Casa nostra és on és el nostre cor
ve a dir la Pilar. Exacte.
Mentre escric es desmunta la grua dels museus. La setmana que ve VentdelCau XI.