L'enlluernador interior del Cau Ferrat

Vent del Cau XI

Haig d'anar per feina. Els proposo un seguit d'apunts sobre la visita comentada que, entre cansada, feliç i convençuda, conduí la directora del consorci per les buides sales del Cau Ferrat, de Can Rocamora i del Maricel el passat divendres 13 de juny. Des del record que permet la memòria i la capacitat limitada d'imaginar el futur, arrenca la recta final de la reforma dels museus, aquella que va iniciar-se el gener del 2010, i que, si no hi ha cap daltabaix, acabarà al punt de bufar la cinquena espelma del pastís. És una alegria, amb matisos. Per primer cop, ens disposem a fer sencer el que serà el recorregut tipus per a qualsevol visitant del conjunt patrimonial. Entrem per Can Rocamora. I no és una entrada fàcil. La combinació del mostrador d'atenció al públic, amb la columna de l'ascensor, el recuperat arc apuntat del segle XVII i els accessos al Cau i al Maricel, deixa un espai escanyat pels requeriments i les funcionalitats exigides. Fora del plànol i dels alçats, hom comença a adonar-se'n de la complexitat d'adaptar a la normativa un volum llarg, estret, i apedaçat per les successives intervencions arquitectòniques de la història.

El Cau enlluerna de bonic. I veure'l buit també té el seu encant....

L'única -i gran- pena del Cau Ferrat és haver d'accedir-hi pel sota escala, i, a la vegada, haver d'assumir que, per raons de seguretat irrenunciables, la porta d'entrada del carrer romandrà permanentment tancada, anorreant una de les grans perspectives que, per la seva bellesa, atreia als passants del carrer Fonollar, captivats per la visió incomparable de la casa de Rusiñol. Superat el mal tràngol amb resignació cristiana, la resta enlluerna de debò. Veure el Cau buit té el seu què. L'encant del minimalisme de les parets nues permet que el blauet ens amari com no ho tornarà a fer mai més. Una tonalitat sensacional que, combinada amb la restauració dels vitralls i les rajoles de ceràmica -les salvades i les cuites de bell nou-, forma un conjunt elogiable i difícilment qüestionable, tenint en compte la degradació a la qual s'havia arribat. Fins i tot el paviment del brollador ha perdut, per fortuna, aquell aspecte brillant de cambra de bany que tenia el darrer cop que ens hi passejarem el maig del 2013. Amb aquestes bones sensacions inicials pugem al gran saló. La necessitat d'anivellar-ne el terra ha tingut conseqüències menors en  l'alçada dels festejadors i en les bases de les columnes; res que enterboleixi un impacte visual que continua intacte.

El Maricel serà millor que abans, però el veig a mig camí del que hagués pogut ser.

Per l'obertura situada al costat dels dos Grecos, tornem a Can Rocamora, convertida en la balda que connecta dos mons complementaris. Els aiguamanils traslladats fan goig. La llar de foc.... la llar de foc sembla nova de trinca. Exageradament nova. Acostumat com estava als maons ennegrits, ara semblen trets de fàbrica. Nets. Impecables. Virginals de cendra i de vivències. Ho compensa el gran treball de recuperació de la resta. Estem en l'únic espai on el visitant podrà reposar en un itinerari que es preveu llarg, perquè unifica el que, fins avui, podia visitar-se per separat. Això no és un tema menor. En la pràctica, està per veure si la priorització del discurs museogràfic pot repercutir en quelcom molt important en el dia a dia de qualsevol museu, i també en el dels nostres: el risc que el públic es cansi o s'avorreixi per mor d'una activitat que, més enllà de l'indiscutible interès, pugui resultar excessiva en durada i contingut, sense massa possibilitat de fer un recés com cal que ajudi a refrescar la motivació inicial per a seguir. Fa vint anys els puc assegurar que pocs grups aguantaven amb esperit una visita conjunta de Cau Ferrat i Maricel, per l'atenció que requereix un entorn farcit de peces d'art necessitades d'una mínima explicació. Està clar que ara la climatització i el replantejat discurs temàtic en facilitarà la comoditat, però no puc evitar pensar en si s'ha perdut l'oportunitat d'oxigenar una mica l'ànima de l'espectador, tenint en compte l'ubicació privilegiada de l'edifici.

La terrassa de dalt de tot de Maricel

Malauradament, l'atzarós procés de la reformulació del projecte arran de la controvèrsia de la façana ha acabat escombrant de manera oberta altres questions que poden esdevenir fonamentals quan es parla de promoure un museu del segle XXI, i de la necessitat d'atraure visitants a través d'al·licients extramuseístics. Penso en això mentre sortim de la funcional sala d'exposicions temporals situada al darrer pis de Can Rocamora, i ens endinsem a la diàfana segona planta del Maricel, que aprofita el que era l'antic apartament del doctor Pérez Rosales amb l'afegit d'una petita sala que esdevindrà aula de formació. La zona dóna a una gran terrassa amb vistes immaculades, que no es podrà obrir gairebé mai per a no malmetre, com és obvi, el microclima interior. Partint de l'evidència que sempre hi haurà més persones que veuran el mar des dels museus que no a l'inrevés, no se si hagués pagat la pena renunciar a part de l'espai expositiu en favor de proposar quelcom que, per si sol, justificaria la visita de molts dels qui pagarien per prendre qualsevol cosa en un escenari únic i irrepetible.

El mirador del Maricel, amb la nova porta que el separa de l'àmbit que mena a la sala Sert

La icona del Maricel és la sala gòtica i el mirador de bellesa hipnòtica. El racó que serà testimoni d'infinits selfies. La cirereta del pastís arriba a les acaballes de la visita i respon a les expectatives, amb l'afegit de la bellíssima porta d'arc de fusta blanca envidriada que el separa del passadís que mena a la sala Sert. M'aturo aquí. Ara toca mirar endavant i intentar aprendre de les lliçons del que queda enrere...