Les escales acabades d'inaugurar.
Fotografia ©eixdiari
La salsa, els cargols, i les escales mecàniques
Tercera audiència pública de l'alcalde. Respecte les anteriors més
tranquil.la i assossegada. Fins i tot un puntet somorta, considerant les dues
hores i mitja llargues que durà, i la cadència cíclica i inevitable amb la qual
alguns temes es varen fer particularment presents al llarg del vespre. Superat
el tens període viscut arran de la revisió cadastral, i el consegüent augment
de l'IBI, les aigües s'han calmat prou com per a que a l'auditori del Miramar
no es respirés la tensió d'antuvi, i Forns es mostrés més còmode davant del
faristol que en ocasions anteriors. En aquest pim-pam amb la ciutadania,
l’alcalde va fer valer –amb justificats motius- el balanç econòmic de la casa
gran, i la necessitat d’assolir l’objectiu de rebaixar el llindar del deute per
sota del 110%, fet que permetria superar l’actual prohibició legal que impedeix
sol.licitar nou crèdit a través dels canals habituals. Veníem d’un 156% d’endeutament,
o sia que vivim el resultat d’una combinació de frenada i marxa enrere difícilment
superable, i amb conseqüències prou conegudes i patides. D’aquí que al reiterat
anunci de la rebaixa de la taxa d’escombraries, o al de la feliç iniciativa
segons la qual l’Ajuntament es comprometrà a ajudar a finançar la quota
d’autònoms dels emprenedors de nova fornada, s'hi contrapesaren les
intervencions destinades a exposar, de nou, alguns casos relacionats amb la
tramitació dels rebuts, els greuges del cadastre o el popularíssim cànon de
l’aigua que ve de més amunt. Més enllà dels impostos, l’alcalde va admetre que
s’ha avançat però que cal millorar en la neteja de la via pública, que amb les
urbanitzacions i barris més allunyats hi ha dèficits crònics que no poden
resoldre’s d’un dia per altre, i refermà el compromís del govern a no renunciar
al valor de l’oferta d’oci nocturn, per bé que continuen produint-se episodis
conflictius de convivència veïnal pendents de solució.
Però la veritable pedra en el camí de l’audiència pública fou una altra.
La tossudesa de la realitat quotidiana decidí que la majoria de preguntes que
la ciutadania formulà a través del web municipal, i les d'un parell
d’intervencions especialment intenses des de la platea de l’auditori, es
destinessin a parlar de la dissort dels vandalitzats ascensors i escales
mecàniques del pas sota la via, tot exigint, comminant, implorant que la casa
gran faci un cop de puny sobre la taula; una prometença, un jurament si volen, i
arregli d’una (mala paraula) vegada
aquest malson que trasbalsa l’accessibilitat en un dels punts neuràlgics del
trànsit de vianants, sigui per aquells que
baixen al poble o pels que pugen al
Poble Sec, per a emprar les expressions populars. L’alcalde, que venia amb la resposta a punt tenint en compte que
les preguntes sobre el particular enviades a través de la xarxa depassaven la
cinquantena, anuncià que a partir del mes de març un equip de vigilància
privada vetllarà per a que, llevat de les operacions de manteniment,
l’incivisme no aturi l’ús d’uns equipaments que han esdevingut essencials. Amb
els números a la mà, el govern creu que no hi ha millor solució, atès que la
corporació porta gastats més de 100.000 euros en dos anys en la lluita diària
per a que el servei d’escales i ascensors no s’interrompi. L’incivisme ha
sortit molt car, i la manca de control també. Ni els rètols que anuncien una
videovigilància en el fons inexistent, ni els advertiments de l'urbana quan
s'ha donat el cas, ni el sotrac de consciència que pot provocar veure
l'evidència de tantes destrosses a banda i banda del pont de la via... Res no
ha servit per a aconseguir que tot funcioni amb un mínim de fiabilitat. Un cop
d’ull a l’hemeroteca pot ajudar a contextualitzar l’assumpte. Adquirides a
Schindler, l’empresa de referència mundial en el sector -res a veure segons
sembla amb l’heroi de la llista del mateix nom, més enllà de la coincidència en
el cognom-, les aleshores flamants escales s’inauguraren un plujós 23 de
desembre del 2009, amb un cost de 544.433,33€ a càrrec del fons estatal
d’inversió local, el conegut FEIL de l’època Zapatero, destinat a finançar
projectes que havien d’eixugar les llistes d’aturats dels municipis.
Agafant-nos al vessant irònic de l’assumpte, bé es podria afirmar que, comptat
i debatut, dels seus quatre anys de vida en deuen haver funcionat mig de manera
continuada, i això essent condescendent amb l'estadística.
Arribats aquí, una pregunta òbvia: estava Sitges preparat per a la instal.lació
d'una infraestructura així en el nostre espai públic? Té un punt de frustrant
haver d'empassar-nos que no s'ha estat capaç de reconduir una situació ben poc edificant
que té unes causes prou tipificades. Resulta decebedor comprovar que,
repeteixo, l'incivisme hagi guanyat la batalla d'una manera tant descarada i
displicent. Una involució impròpia de la vila que ven cultura, tolerància i cosmopolitisme. Amb tot, si es
volen consolar, m'agafo a la casuística. El 2012, i després de dos anys d'accions
vandàliques diverses, l'Ajuntament de Santa Cruz de Tenerife tirà pel dret i,
cansat de pagar reparacions i assumir una despesa insostenible, decidí
desmuntar les escales mecàniques de la zona denominada Barranco de Santos, que havia inaugurat dos anys abans, en una
decisió dràstica i implantejable a casa nostra. Aquí s'ha trobat una sortida,
però convé no oblidar que l'origen del problema no s'ha resolt. I potser això
sigui el veritable problema...
