Els que tornen i el qui arriba
Qualsevol festa gran és capaç de superar la imatge gràfica que la divulga
sense massa dificultats, en cas que aquesta no estigui a l'alçada. Em disculpo.
El cartell del Carnaval m'ha tombat, superat. No li trobo cap mena d'atractiu,
ans al contrari. Si puc alçar un prec en veu alta, demanaria, per començar, que
el gremi dels creatius practiqui un cert capteniment, una mena de Quaresma
avançada amb la imatge de La Punta, utilitzada
sense cap mena de contenció, amb tot i per a tot, i introduint-la amb l'excusa d'aquell
protagonisme perenne que té com a escenari de la majoria dels grans
esdeveniments col.lectius de la nostra vida. I això no val. O penso que no li
val prou a uns professionals del ram per a justificar haver escollit el tòpic
de sempre, des de la perspectiva de sempre, amb l'objectiu de promocionar un
dels -diuen- deu millors carnavals del mon. S'hi afegeix al motiu central una
càrrega indiscriminada d'elements per a ornamentar-lo, una tipografia ad libitum i.... no se per on agafar
l'invent...
I abans no aterri sa majestat Carnestoltes, vet aquí l’anunci del
naixement d’una nova formació política destinada a concórrer a les municipals
del 2015. A les passades n’hi participaren onze, o sia que poden començar a fer
números, conjectures i hipòtesis diverses sobre si d’aquí ben poc viurem
immersos en una mena de síndrome torre de
Babel de conseqüències imprevisibles per a l’ànima que ens aguanta. El cas
és que l’home que el vint de novembre passat va expressar públicament el seu
desig que li agradaria ser alcalde, ha enfilat l’agulla. Està clar que molts
l’enfilen i pocs arriben a la darrera puntada, però, des que fou descavalcat de
la llista electoral del PSC el 2011, el camí d’Armand Paco es veia bastant a
venir. Acompanyat d’Antoni Caballero i de Josep Orriols, amb la marxa del pom
de dalt del col.lectiu Sitges Progrés del
paraigües dels socialistes locals, hom es pot permetre una mirada amb certa perspectiva.
Paco entrà en el mon del municipalisme el 1991, de la mà de Jordi Serra. Avui
l’exalcalde lidera el projecte de Nova Esquerra Catalana -qui sap si amb ganes
de moure fitxa- i a la plaça de l’hospital hi ha quedat la seva mà dreta, Rafel
Roig, com a principal avalador -amb el primer secretari David Garcia- de l’actual
portaveu del partit a l’Ajuntament, Ricard Vicente. En els darrers anys, doncs,
del roser sitgetà n’han sortit dos esqueixos encapçalats per persones que han
tingut una significada projecció política i una influència evident dins de la
formació. Hores d’ara, els qui se’n van després de lustres de militància,
declaren sentir-se decebuts i absolutament distanciats dels criteris de
l’executiva, mentre el primer secretari es defensa tot reiterant que ha fet tot
el possible per a intentar conciliar posicions, i anunciant unes primàries que
tindran lloc abans de les europees de finals de maig. Ara només faltaria –és un
parlar- que Armand Paco entrés a l’Ajuntament i acabés pactant amb el seu
partit de sempre. Per precedents no serà. Vinyet Lluís sortí de CiU dolguda i
socarrimada com Joana d’Arc, i al final ja ho veuen… la vida, les circumstàncies que deia Ortega i Gasset….
Bé, tampoc val la pena avançar el que encara està per veure.
Durant la passada audiència pública, el pintor Pere Ros relatà un
episodi de neguit que varen viure els residents de l’hospital un cap de setmana
de fa poc, en el qual s'evidenciaren les limitacions del personal de servei.
L’alcalde en va prendre nota i va prometre comentar-ho amb l’administrador. Més
enllà del testimoni, i de si pot esdevenir indicador d’un cert estat de coses
en moments puntuals –puntuals, repeteixo- ha aterrat a la cúpula de la
institució assistencial un professional del ram de la gestió sanitària. Un
director general que, en plena sintonia amb els criteris de la nova
administració, podrà dedicar les hores necessàries per a definir les línies
programàtiques que s’exposaren a l’inici d’aquesta etapa. El que crida
l’atenció no és la contractació d’un home de perfil curricular acreditat en l’àmbit
privat i públic, sinó que la mateixa hagi passat amb una discreció mediàtica absoluta,
tenint en compte, per un costat, la destacada posició dins l’organigrama que
ocuparà el contractat, i per l’altre, la defensa aferrissada de la
transparència en tots i cadascun dels processos vinculats amb l’hospital, que
no ha deixat de manifestar el govern quan ha tingut oportunitat d’exposar-ho. En
l'intent de complir amb l'axioma de les parets
de vidre a través de les pàgines de l'Eco s’ha publicitat una oferta de
treball de comptable, anunciat abastament el nombre d’immobles disponibles en
règim de lloguer, o s'han difós els resultats de l'auditoria relacionada amb la
venda de patrimoni entre el 2009 i el 2010, per a posar uns quants exemples que
em venen a la memòria. D'aquí que resulti fins a cert punt paradoxal que, en
cap moment, ningú hagi pronunciat en veu alta que el patronat de l'hospital
tenia la intenció d'incorporar una figura d'aquest pes específic en la
jerarquia de l'organització. No en qüestiono la finalitat. No en qüestiono la
necessitat, ni les capacitats de Javier Esteras, ara mà dreta de Fernando Herraiz.
Qüestiono un procediment del qual la ciutadania no n'ha sabut res, pel fet que
no ha respost al sentit final de les paraules de l'alcalde quan es referia a no
repetir les errades del passat. Potser perquè mai les parets poden ser
totalment de vidre, encara que així s'asseguri.
