Eco de Sitges, 20 de setembre
El parc
temàtic
Entre ossos i altres bèsties
Sitges sembla un Parc Natural
Tenim totes les espècies
per qui vulgui fer l 'animal.
Sitges sembla un Parc Natural
Tenim totes les espècies
per qui vulgui fer l 'animal.
Llucifer de la colla infantil de la Jove de diables.
15 de setembre
Començo per una evidència maca, edificant, il.lusionant diria. De les
que havien d’arribar un dia o altre i semblava que no acabaria d’arribar mai. Han
tornat a posar el cel i el sol al Recó de la calma. Des del Maricel de terra es
contempla una ferida horitzontal que delimita el nou i el vell. És la que ha deixat
el desmuntatge de l’enorme cel ras del carrer Fonollar al seu pas per davant
dels museus. Les obres avancen allunyades de la polèmica. Els hi convenia, tot
i que no es pot oblidar que hi ha el serrell de Can Rocamora al jutjat… i Déu-nos-en-guard d'una sentència
contrària al que ja està fet. D’aquí una setmana, la directora del Consorci
donarà més detalls. Per tant, la secció espera. I un cop aquesta llarga i
atzarosa història estigui acabada, al Recó de la calma només hi mancarà que torni
la pau que li va donar sentit quan així el batejaren, i que ja fa anys que ha
reculat empesa per tot allò que ara identifica bona part del Sitges actual, que
a l'estiu gairebé no coneix el silenci, bàsicament perquè creu que el silenci
no ven, la calma és avorrida i la discreció cosa del passat. Ara es porta
mirar-se i deixar-se veure pels carrers del rovell de l'ou amb un puntet, o
dos, o tres, d'hedonisme exhibicionista, sense distinció de classe.
Mentre la festa de la verema vaga errant entre els bears que marxen, la Santa Tecla que arriba, i els inefables homes de negre del fantàstic que encara
han de venir –em costa de veure la combinació sui generis de la zombie walk
i la font del vi en un mateix cap de setmana, però les sinergies obliguen segons es justifica ara- l’estiu se’n va amb un
debat obert sota el braç, del qual aquesta resposta del Llucifer, afegint-hi
tots els matisos que hi vulguin posar, en dóna una bona mostra. I no és una
controvèrsia nova, potser per a molts ni tant sols sigui una controvèrsia en una
vila que ha viscut, viu, i probablement viurà fonamentalment del turisme, però
que no pot evitar qüestionar-se el model cada cop que constata situacions que
costen de pair i que tenen a veure amb el record d'una manera d'entendre la convivència
des de la integració i el respecte a la llibertat individual de cadascú. Superat,
o no, el debat sobre quin tipus de turisme volem, què estem disposats a fer o a
renunciar per a aconseguir-lo, o sobre quin és, si el tenim, el nostre model turístic,
segueix viu -més enllà que ara vinguin russos carregats de diners i que a la
vila li convingui adaptar-se a les seves necessitats com li correspon a
qualsevol destinació vacacional/residencial- un malestar somort de molts
ciutadans, que sobreviuen com poden a l’estampa d’una vila que apareix als ulls
dels més crítics com un gran mercadillo a
cel obert, ple de terrasses invasives, que a penes deixen espai pels vianants,
de sorolls in crescendo i d'actituds
incíviques arreu, qui sap si ara més sancionades arran del desbloqueig de
l'ordenança de torn. Desenganyem-nos, quan no hi ha diner no hi ha temps per a
pensar en un model. Més aviat hi ha la necessitat d’assegurar la supervivència de
molts establiments, a partir d’una demanda que ja no té la capacitat econòmica
d’antuvi, i que, malauradament, en la majoria de casos ha canviat la carta del
restaurant, pel menú de menjar ràpid, el bocata de pernil, o la nevera a la
platja. I quan les coses es posen així, per molt que des dels despatxos es
parli d’estratègies eternes amb l’objectiu de revitalitzar l’activitat
turística, en el dia a dia tot es redueix a la equació de sempre: si fa bon
temps i hi ha prou sorra a les platges, Sitges salvarà els mobles de la
temporada amb una ocupació digna. Si no, no. Així de simple, des que el
cronista escriu. El temps atmosfèric no el podem controlar, i les platges….. l’espera
a les platges només la compensa l’esforç dels concessionaris, que continuen desitjant
una solució definitiva a l'assumpte de la pèrdua de sorra i les inspeccions
inflexibles amb la norma.
Fa 20 anys vivíem la ressaca olímpica, aquella que serví per a
modernitzar bona part de la planta hotelera. Alguns no superaren l’esforç
d’adaptació, però, sens dubte, ens podem referir a aquell període com el del
darrer gran cop de cap relacionat amb el turisme que va fer Sitges, just abans
que el boom de la construcció prengués el primer lloc a la llista de prioritats,
i molts cambrers deixessin la safata per la pastera, i molts empresaris es
convertissin en promotors d’un negoci que generava ingressos amb vertiginosa
rapidesa. Ja aleshores era una referència constant en els discursos
d'autoritats i experts la necessitat d’atraure el turisme de qualitat, quelcom que, en el fons, no ha deixat mai de
perseguir-se des que Sitges viu de la gent que ens visita. El segle XXI és el
dels nínxols de mercat, el de les
etiquetes que intenten plantejar objectius o polítiques de gestió, a partir
d'estadístiques que defineixen probables interessos dels col.lectius que venen
a passar uns dies. El que no ha canviat amb els anys, ves per on, és la
percepció externa que a Sitges sempre s'està de festa i hom pot fer el que li
roti sense massa problema. És en el nostre espai públic on més s’està copsant la
dialèctica que vivim. La contradicció entre allò que venem i allò que tenim. O
entre allò que voldríem, i el que les circumstàncies ens permeten voler. O
entre el que ens agradaria i el que hi ha. O entre el que no permetríem i
permetem, per acció o omissió. Es pot maquillar com es vulgui, però els estius
a Sitges son, avui, fidel reflex d’una cojuntura econòmica on molts caminen pel
llindar de la norma i el campi qui pugui acostuma
a imposar-se, per mor de no perdre la mínima, i lícita, raonable i justificada
oportunitat de fer calaix, sota pena de banalitzar fins a l’extrem una postal que
es vol vestir de glamour, mentre es permet una inflació d’activitats sens fi que
no ajuden en aquest sentit. Amb el caràcter amargat per una forta pressió
fiscal, la sensació de viure en un greuge comparatiu s’ha apoderat de molts
empresaris, que creuen que l’administració hauria de mostrar-se més exigent a
l’hora d’utilitzar la vara de mesura davant la presència d'una determinada
oferta que malmet la imatge de la vila i ensorra l'economia dels qui tiren del
carro tot l'any. I enmig de tot, la plaça de la Indústria. El centre d'un petit
univers únic, indivisible i aïllat de la resta, que s'eixampla pels voltants i
que esdevé exemple d'una nova forma de vendre Sitges. Un cas d'estudi sobre com
l'espai públic pot haver-se convertit, implícitament, en l'apèndix del negoci
privat, i, a la vegada, en l'antítesi del que, en ple segle XXI, caldria
entendre com a vocació integradora. Arran d'un programa radiofònic emès per la
xarxa d'emissores locals en parlo amb Brandon Jones, el president de Gay Sitges Link, i persona
d'apreciacions ponderades i tarannà conciliador. Ell coincideix amb el que
pensen molts veïns. Els valors que fa anys posaren a Sitges com a paradigma de
la integració i la tolerància amb el col.lectiu gay, avui han derivat, o han
estat directament arraconats, per la mercantilització, molt explícita i
directa, d'una forma de viure la condició sexual. El negoci funciona, però
s'estan pagant altres preus....
Bona Santa Tecla!
