Eco de Sitges, 29 de març
Resiliència
No. Avui no hi ha política. Avui no hi ha museus. Em permetran un respir
de Pasqua. Me n'estic fins i tot, i a l'espera d'informació més detallada i
reposada, de reflexionar a l'entorn de la Passió
segons (l'hospital de) Sant Joan que grinyola de manera insistent pels
passadissos de la fundació i de l'Ajuntament, a cop d'històries apòcrifes, fets
evidenciables, confiances perdudes, malfiances creixents, discussions
abraonades, deslleialtats institucionals, malestar general i rumorologia
intencionada i sense intencionar, que posa en neguitosa guàrdia als
responsables d'un costat i de l'altre. Un clima de tensió latent de fa mesos
que l'alcalde va explicitar en el decurs del passat ple, tot explicant, arran del
cessament de dos patrons veïnals i del futur nomenament dels seus substituts,
una sorprenent, detallada, dura i intranquil.litzadora casuística de situacions,
no oficialitzada fins avui, que posa en evidència fins a quin punt la gestió de
l'hospital mereix, com a mínim, una explicació pública detallada per part dels
responsables d'ambdós costats, que permeti centrar, de nou, totes les energies en
l'objectiu d'assolir l'excel.lència en el compliment de l'esperit final de la
institució assistencial, allunyant-lo d'aquests episodis poc edificants i
èticament questionables. De moment, mentre escric m'expliquen el daltabaix
viscut durant la darrera junta. La no renovació d'aquests dos patrons veïnals
ha acabat amb la dimissió per solidaritat amb ells d'un altre, i de l'administrador
Antoni Baqués. Darrera els actes del centenari hi ha hagut, doncs, un conflicte
latent que havia d'esclatar un dia o altre. Ara, ja és un fet i caldrà veure
com es recondueix.
Mentrestant, ha començat la temporada i el turisme torna, un any més,
per a salvar l'economia local de la paràlisi, malgrat que el temps de primavera
ciclotímica no estigui ajudant a que les platges, especialment la de la Bassa
Rodona, despertin l'optimisme que mereixeria l'esforç dels concessionaris, que
aposten per implementar l'oferta complementària mentre lluiten contra la
competència representada per l'eixam de venedors ambulants i persones que
sobreviuen a cop de llauna, massatge, bosses de mà, o qualsevol quincalleria
presentada als banyistes de manera insistent, o contra el vandalisme que, a altes
hores de la matinada, ataca les platges properes a Terramar, víctimes dels qui
surten desbocats de l'Atlàntida. Si un ampli percentatge del nostre litoral
ofereix un aspecte magnífic, la castigadissima zona del Kansas, del Pic-Nic i
del Club de mar presenta una imatge impròpia d'una destinació turística de
qualitat, només comparable al despedaçat paviment de l'entorn del Chiringuito. L'Associació
Turística de Serveis de Platges continua reclamant una solució a llarg termini per
a un problema crònic, que està sobre la taula des de l'any 1991, quan el
ministeri presentà el primer projecte d'aportació de sorra, que no prosperà per
excessiu. Res dóna a entendre que, en el context actual, el procés es
desbloquegi. Continuem ancorats dins del cicle de converses institucionals que
es repeteixen cada legislatura, i que, més o menys, acostumen a anar de la
següent manera. Primer: alcalde i regidors van a Madrid. Segon: a la capital,
en un d'aquells edificis on la inèrcia s'hi ha instal.lat, els diuen que ens coneixen
a nosaltres i a la nostra problemàtica i que la tindran en compte. Tercer: la
delegació torna a casa amb el compromís d'un ho estudiarem que no acostuma a marcar-se en el calendari.... El
president de l'associació que aplega 26 titulars, Manel Martínez, confessa que
la temporada passada va ser una de les millors de la història recent, gràcies
al bon clima. El sol surt per a tothom, i si surt cada dia la crisi és menys
crisi.
Durant una dècada llarga, l'assolellada Sitges va viure a cavall de dos models
de negoci, un d'ells basat en l'economia especulativa sense cap mena d'escrúpol.
Esclatada la bombolla immobiliària, el sol i la platja, que visqueren
arraconats per mor dels fugicers i enlluernadors diners del totxo, retroben el
podium del monopoli dels nostres ingressos. Son gratuïts i estan a un cop de
pedra de Barcelona. Probablement per això, i a diferència de fa uns anys
enrere, avui no sovintegen com sovintejaven els missatges crítics a l'entorn
dels condicionants que imposa el model turístic. Sitges ja no té el casino -mai
no el va tenir, però ens ajudava- no té Vallcarca, no té Selecciones Americanas, no té llicències d'obres, no té indústria
sabatera... Ens queda el turisme, un monocultiu que no acostuma a fallar sempre
i quan la meteorologia i la qualitat dels serveis acompanyin, i que sembla no
tenir alternativa amb potencial a l'alçada o plantejable amb la rapidesa que
precisa la crítica situació econòmica que vivim. I els monocultius son
arriscats de mena. Alguns més que d'altres. En la setmana del drama de Flix, de
la fallida xipriota, de les erràtiques decisions de la Unió Europea, dels
desnonaments insensibles i implacables a la picota pública, de l'omnipresència
de l'austeritat alemanya i de la represa de les negociacions entre Generalitat
i govern central, marcades per l'angoixa del final de mes, m'ha vingut al cap
el cas de Detroit com a exemple paradigmàtic del fracàs viscut al melic dels
origens del sistema. De com al primer mon també hi ha tercer mon. De com un
territori i els seus ciutadans han arribat a ser fonamentals en el
desenvolupament d'un poder industrial avui perdut, que mantenia i decidia sobre
les seves vides, i ara llasta tràgicament el seu futur. La que fou quarta
capital de nordamèrica, el bressol de la Motown,
la pàtria de General Motors, Ford, Chrysler, Cadillac o Packard, llangueix
en l'absoluta misèria, convertida en una decadent ruïna urbana, on l'alcalde ha
estat substituït per un administrador ficat pel govern de l'estat amb
l'objectiu de reconduir el col.lapse econòmic d'una urbs insostenible, cremada
per la seva pròpia història. Amb una extensió tres vegades superior a la de
Barcelona, Detroit, que ha perdut més d'un milió d'habitants en el darrer mig
segle, ha esdevingut el retrat dels estralls propis d'un capitalisme sense
control ni mesura. El 36% dels seus habitants viu per sota del llindar de la
pobresa, i una quarta part dels estudiants no arriba a assolir el mínim nivell
de coneixements... El periodista Stephen Henderson ho defineix així: "La gent mor literalment esperant una
ambulància. Tot allò que pot esperar-se d'una ciutat pel que fa referència als
serveis bàsics simplement no passa aquí". He pensat en Detroit i en
fins a quin punt el curs de la història pot arribar a ofegar a una comunitat
que, suposadament, gaudia de l'envejada i exportada american way of life....
Quin paisatge ha quedat després de la expansió urbanística de Sitges? Arran
del pas de l'etapa de la Volta ciclista a
Catalunya, diumenge passat vaig entretenir-me a passejar una bona estona per
l'avorrida, grisa i monòtona Plana Est. Travessat Can Vinyals, on la tanca
violentada fa témer el pitjor, hom pot adonar-se fàcilment que la natura va
recuperant allò que havia estat seu. Per l'enrajolat de voreres i vials
s'escolen les males herbes que cerquen la llum. Els rètols i les banderoles
descolorides de Vèrtix encara anuncien pisos d'alt stànding -que m'asseguren
que ara es poden trobar gairebé a meitat de preu- enmig d'un panorama desolat
de solars amb tancats de reixa, locals comercials que mai no han obert la
persiana -llevat d'uns baixos que alegren la vista- i la trista perspectiva de
la perllongació de l'avinguda Sofia amb el pont de la via grafitejat fins al
moll de l'ós.... És l'herència d'una concepció urbanística que prioritzà costos
i rendibilitat. Tot plegat, d'una immensa tristor que té poc consol. Però no,
per fortuna no som Detroit.
Bona Pasqua!!
