Eco de Sitges, 15 de març
VentdelCau
IX
(la llicència i el dictamen)
La llicència estava supeditada
al permís de la direcció general de costes (...) estàvem pendents d'això, i
aquesta setmana hi haurà la llicència que pertoca.
Però, per tant, l'obra s'ha
fet sense....
No, no. No s'ha fet res al
marge del que es pogués fer (...) Nosaltres no podiem com Ajuntament atorgar
aquesta llicència fins que no arribés el permís de costes. Ara ha arribat i
estem en capacitat de poder emetre la nostra llicència.
S'ha pogut fer tota l'obra que es feia sense que hi hagués la llicència?
Si, si. Correcte.
Sense llicència es pot fer l'obra?
Quan està supeditada a aquest
altre permís que necessitavem si (...) els juristes de la casa ens diuen que no
hem fet res que no poguéssim fer.
Miquel Forns, 25 de febrer
La veritat és que, llegida així, sense cataplasmes de cap mena, costa
molt de creure la resposta de l'alcalde quan se li pregunta sobre la llicència
d’obres del projecte de la contrareforma dels
museus, encara que la fonamenti en el vist-i-plau dels juristes, dels quals no
tinc perquè dubtar-ne. Des de la meva ignorància, però, m'imagino a un particular
que hagués començat obres a casa seva en espera d’una llicència municipal, que,
a la vegada, necessités d'un altre document d'instàncies superiors per a
tramitar-se. M’estalvio la resposta perquè és òbvia. Malgrat pugui dir-se que
aquí es tractava de modificar la llicència d’obres original per adaptar-la a
l’evolució del projecte, i que ara tot ja està resolt, molt em temo que qualsevol
sitgetà hagués tingut el procés paralitzat en circumstàncies semblants. Tantes
justificacions no fan més que generar, de nou, malfiança vers l’administració d’un
procediment sobre el qual s’està desenvolupant, i s’ha desenvolupat, una obra
de referència.
El VentdelCau VIII havia deixat
la història el diumenge 30 de setembre del 2012, quan en un acte al Miramar,
l’alcalde Miquel Forns, el diputat d’hisenda de la Diputació, Carles Russinyol
–l’home que va dir que s’assumiria el cost del que vingués, perquè suposo que ja
es veia a venir que seria major- i la directora del Consorci del Patrimoni,
Vinyet Panyella, presentaren la recreació de la nova façana marítima i el
projecte museogràfic del Cau Ferrat, del Maricel, i de Can Rocamora –pendent
aquest darrer edifici, recordem-ho, d’una sentència judicial que pot
condicionar-ne la rehabilitació-. Avui sabem que aquella presentació pública va
tenir lloc dos mesos després que la junta de govern local de la Diputació de
Barcelona aprovés el segon projecte de reforma dels museus, amb els informes
favorables de la secretaria general i la interventora general de la institució.
I fou el mateix dia del plenari, 26 de juliol, quan el president de la
Diputació va trametre al departament de governació i relacions institucionals
de la Generalitat l’expedient en questió, per a demanar-ne el dictamen de la
comissió jurídica assessora. Dictamen que es va resoldre el passat 20 de
desembre. En poques paraules, i per a entendre’ns, la comissió jurídica
assessora és l’alt òrgan consultiu del govern de la Generalitat de Catalunya,
que té, entre les seves funcions, la revisió d’ofici d’actes administratius i
reglaments, així com la interpretació, modificació, resolució i nul.litat dels
contractes administratius, etc etc. La Diputació, doncs, d’ofici, va prendre la
iniciativa de consultar el marc legal dins del qual es plantejava el
procediment de modificació del contracte original de les obres dels museus, signat
el 20 de maig del 2010, per a respondre a les noves directrius impulsades arran
dels canvis polítics del 2011 que varen incorporar les reivindicacions de la plataforma
SOS Sitges. Val la pena considerar dues
questions fonamentals abans de seguir. Primera: no s'estaria parlant de les
conseqüències del dictamen si no s'hagués produït el canvi de rumb en el
projecte de reforma dels museus. Senzillament, perquè el dictamen no hagués
existit, perquè no s'hagués demanat mai. Així de simple. En qualsevol cas, d'estirar
aquest fil entrariem en l'espiral d'una controvèrsia superada, per bé que amb un
munt d'evidències que demostren que han quedat ferides sense curar. Segona: la
solució al que pugui derivar-se de la opinió dels experts està en mans de la
Diputació de Barcelona per ser la promotora
d'una reforma, que està per veure si es podia continuar realitzant mentre
s'estava pendent d'una resolució que, avui, diu obertament que hagués hagut de
tornar-se a licitar en concurs públic. Aquí l'Ajuntament és el ciri d'un sopar
que no paga ell.
Tot i que el document no fou encarregat amb aquest objectiu, d'una forma
colateral es refereix al projecte actual, comparant-lo amb l'inicial, fent-se
seu l'informe tècnic de la gerència de serveis d'infraestructures urbanes i
patrimoni arquitectònic, per a justificar i validar les modificacions en el
contracte que han nascut de l'interès públic. Així, el dictamen comparteix
l'opinió que la solució que en el seu dia s'adoptà per a complir amb la
normativa d'accessibilitat, consistent en la construcció de les rampes
exteriors de la façana de mar protegides amb vidre, tenia un impacte excessiu, i que la tarima per
amagar els conductes de ventilació al primer pis del Cau Ferrat té un impacte estètic en el volum de la sala
afectada. D'aquí que la comissió -sense questionar en cap moment la legalitat de la primera proposta, aprovada
per la comissió territorial del patrimoni cultural de Barcelona- cregui que la reforma de la reforma es basa en
criteris estètics que entren dins el
marge de discrecionalitat administrativa pròpia de l'aprovació del projecte
(...) i que les raons que en motiven la seva modificació han estat prou
explicitades, raonades i raonables com per a excloure un comportament arbitrari
per part de l'administració. El problema que ara és motiu de debat rau,
precisament, en si algunes d'aquestes modificacions contractuals, imposades pel nou projecte,
responen als criteris definits en les clausules del contracte original, o si,
pel contrari, depassen els seus límits i obligarien, o haguéssin obligat, a
licitar de nou les obres a través d'un concurs públic que no s'ha realitzat. En
aquest sentit, la comissió jurídica assessora deixa ben clar que, fora de les
actuacions que han hagut d'efectuar-se per raons sobrevingudes, i que han
suposat un augment del pressupost final, com han estat els reforços en
l'estructura dels immobles, que no es podien preveure d'antuvi pel fet que moltes
patologies només han pogut certificar-se un cop s'ha començat a picar paret, la
resta de modificacions -l'eliminació de les passeres, de la tarima, o el nou
plantejament dels sistemes de climatització- ha vingut donada per una
reorientació volguda del projecte, pel que els juristes consideren que aquests aspectes son prou rellevants com
perquè els licitadors els ponderessin quan van presentar les seves ofertes
d'acord amb el projecte originari, de manera que la modificació del contracte
per aquestes causes no sembla ajustar-se plenament als límits que la legislació
estableix a l'exercici de l'ius variandi de l'Administració. D'aquí que s'informa desfavorablement de la
modificació del contracte d'obres en el qual es basa la reforma de la reforma dels museus. El web de la Generalitat afirma
que normalment, els dictàmens de la
Comissió Jurídica Assessora no són vinculants per a les administracions que els
demanin. Tanmateix, l’Administració que hagi sol·licitat el dictamen només pot
apartar-se del criteri de la Comissió si en fonamenta els motius. O sia que
per no ser vinculant és més vinculant del que es dona a entendre. Ara caldrà
veure com la Diputació dóna resposta al dictamen sense perdre bous ni
esquelles. Mentrestant, l’alcalde afirma que les obres no estan aturades. El
temps, i el compliment dels terminis, li donarà la raó, o no…
