dijous, 21 de febrer del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 22 de febrer


Entre massa i massa poc

Per a començar, tres aplaudiments telegràfics, i necessaris. Primer: als propietaris de la Casa San Salvador del passeig marítim, 61 (Josep Maria Martino, 1923) per haver encarregat una magnífica neteja de cara realitzada a consciència i pulcritud per l’empresa Baqués-Domingo. Segon: a la propietat de la casa Salvadora Font i Dalmau, del carrer Major. L’edifici de telègrafus dissenyat per l’arquitecte Salvador Vinyals el 1898, està essent objecte d’una esforçada rehabilitació carregada de sensibilitat, on hi treballen amb ofici el tàndem Enríquez-Faraboni. La secció es treu el barret davant de la restauració de la façana, que ja descobreix bona part del seu encant de filigrana. Un do de pit que mereix tot el suport. Tercer: a Pep Pascual per haver deixat immaculada la popular Mare de Déu dels mariners, en un treball que enlluernaria al mateix Pere Jou i que ja és visible a l’altar dels Dolors de la parròquia.

I ara cop de timó. El divendres 15 de febrer, en roda de premsa, el ministre d'hisenda Cristóbal Montoro presentà l'avantprojecte de la Ley de racionalización y sostenibilidad de la administración local. Per a resumir-ho en poques paraules, l'estat, incapaç de tocar la seva anacrònica, estàtica, monolítica i elefantina estructura de poder, ha preferit ficar la mà al calaix de les comunitats autònomes i els ajuntaments que, ofegats econòmicament pels incompliments del propi estat i per la nefasta gestió pròpia en massa casos, no tenen cap mena de força per a contrapesar aquesta recentralització de facto que no sigui la de palesar el conflicte competencial. Així, doncs, a més de preveure que la norma propiciarà la interposició d’una llarga corrúa de recursos als tribunals, o d’haver d’assumir que questions com el debat a l'entorn del finançament dels municipis turístics ja no valdrà la pena ni esmentar-les amb la boca petita, estem davant d’un d’aquells canvis que, de produïr-se, farà trontollar els fonaments de moltes estructures, per altra banda, carregades d’inèrcies negatives.

Com era previsible, el que més ha cridat l’atenció del text de l’avantprojecte és el contingut relacionat amb la regularització/limitació del sou d’alcaldes i regidors, d’acord amb uns barems de proporcionalitat que es prenen respecte a perfils de càrrecs presumiblement equiparables, i de les característiques dels municipis. Ningún alcalde ni presidente de la Diputación podrá cobrar más que un ministro (68.981,88 euros) ni las retribuciones de la Corporación Municipal podrán suponer más del 0,6 por 100 del total de gastos del Presupuesto municipal. Aquest paràgraf, afegit a la declaració de Montoro, referida a que el 82% dels regidors de tot l’estat treballaran sense cobrar, provocà un seguit de rèpliques encadenades amb la intenció de contrapesar les conseqüències finals d’aquesta càrrega de profunditat, que juga, perillosament, amb l’argument pervers del gratis et amore. D’entre totes elles destaco la de la vicepresidenta del govern de la Generalitat, Joana Ortega, que deixà un titular lapidari, conscient que podia expressar-lo perquè a Catalunya la majoria d’Ajuntaments administren nuclis menors de 20.000 habitants a cop de voluntat. Digué Ortega “A Catalunya, més del 90% de regidors no tenen dedicació exclusiva ni tenen sou”. O sia que em caldrà reconéixer que a Sitges anem al revés del mon, tot i tenir el gec de deutes que arrosseguem. La mà dreta em fa els números bàsics, i la hipòtesi de treball -un parlar per parlar- dóna uns resultats cridaners si apliquessim d'avui per demà el que es proposa. Si considerem el concepte retribució en el sentit més acadèmic del terme –pagament d’un servei- la partida del pressupost que l’Ajuntament de Sitges dedica el 2013 als sous i dietes d’assistència a plens o a d’altres òrgans col.legiats per part dels  21 regidors, inclòs l’alcalde, s’eleva a 552.945€, el que significa un 1,46% dels 38.466.945€ del total de despeses. D’aplicar el topall del 0,6% que preveu la futura llei, la xifra minvaria fins als 230.801€, un 58,5% menys, o, si volen, 322.144€ menys del que ara es destina al concepte ja mencionat.

Diumenge, els lectors de La Vanguardia responien de forma aclaparadora a l’enquesta que els formulava el diari. Un 93% creu que cal limitar els sous d’alcaldes i regidors. El govern Rajoy ha obert un meló i, amb ell, la possibilitat d’interpretar malèvolament o demagògica una mesura que, per altra banda, apela a un aspecte que sempre ha quedat en mans de les laxes i febles recomanacions de les federacions o associacions de municipis, quan la realitat demostra que hagués calgut una mica més de mà dura en determinats casos. Davant la regressió que s'albira tornarà al debat públic l'eterna questió del sou dels polítics, i del suposat preu, que no valor, de la vocació. I fer valer la vocació -fora de l'àmbit del voluntariat estricte, de la fe missionera, o de la solidaritat més abnegada, per a posar tres exemples- no és fàcil. Moltes professions que exigeixen actituds ètiques referencials, sovint vinculables a personalitats de pedra picada sobre les quals hi recauen importants responsabilitats, també son retribuïdes. I l'exercici de la gestió del bé públic, a partir d'un ideari determinat i –no ho oblidem- d’unes capacitats demostrables, també ho hauria de ser en la justa mesura, o en la mesura suggerida pel sentit comú. Malauradament, en l'univers de les estructures de poder polític, especialitzades en impulsar, ensorrar, mantenir o fagocitar als seus líders, i en incorporar llargues llistes de nouvinguts a la causa amb ganes d'escalar posicions a cop de talonari, el retorn a l'estadi original sembla un desideratum impossible. En qualsevol cas, una cosa és treballar sense cobrar i una altra que ens hagin volgut fer creure durant molts anys que persones que han demostrat ser poc resolutives o vàlides mereixin un sou de ministre per la gràcia dels seus padrins. Arribats a aquest punt bo seria preguntar-se si, en el marc d'aquestes noves condicions, molts ciutadans voldran ficar-se en política, i, en cas de donar el pas, si podran assumir-ho des de l’automotivació. Molt em temo que passarem del fred a el calor sense ajustar el termostat.

La polseguera dels sous ha deixat en un segon pla altres mesures no menys fonamentals per a la vida futura dels municipis. Ja no em refereixo a les exigències que hauran d’afrontar les localitats petites, sinó a intencions majors. Així, a més d’eliminar qualsevol possibilitat que els ens locals crein o mantinguin empreses públiques, la nova llei estipula que l’interventor depengui funcionalment de l’administració general de l’estat, amb la finalitat de dotarle de mayor independencia y objectividad, así como garantizar la legalidad y el control financiero y presupuestario. Que la caixa la controli un altre suposa una forma molt subtil de manllevar la independència de criteris i decisions del propi municipi, malgrat no pugui negar-se que, hores d’ara, tampoc hi ha massa marge de maniobra tenint en compte que vivim sota la daga d’un draconià pla s’ajust, per no haver-nos sabut controlar quan calia. I per si no n’hi hagués prou, l’estat també apunta a que les autonomies agafin la responsabilitat en la gestió de determinats serveis que, fins avui, presten els Ajuntaments, en bona part pressionats per una demanda ciutadana que no atenia ningú. En el nostre cas, i si res no canvia, el govern de la Generalitat, que es menja les ungles per arribar a final de mes, tindria un any per a assumir les prestacions de l’àrea de serveis socials, i cinc per a encarregar-se de les d’educació i sanitat. En aquest escenari, on quedarà el poder de decisió de les administracions locals?