Eco de Sitges, 22 de febrer
Entre massa i massa poc
Per a començar, tres aplaudiments
telegràfics, i necessaris. Primer:
als propietaris de la Casa San Salvador del passeig marítim, 61 (Josep Maria
Martino, 1923) per haver encarregat una magnífica neteja de cara realitzada a
consciència i pulcritud per l’empresa Baqués-Domingo. Segon: a la propietat de
la casa Salvadora Font i Dalmau, del carrer Major. L’edifici de telègrafus dissenyat per l’arquitecte
Salvador Vinyals el 1898, està essent objecte d’una esforçada rehabilitació
carregada de sensibilitat, on hi treballen amb ofici el tàndem
Enríquez-Faraboni. La secció es treu el barret davant de la restauració de la
façana, que ja descobreix bona part del seu encant de filigrana. Un do de pit
que mereix tot el suport. Tercer: a Pep Pascual per haver deixat immaculada la popular
Mare de Déu dels mariners, en un
treball que enlluernaria al mateix Pere Jou i que ja és visible a l’altar dels
Dolors de la parròquia.
I ara cop de timó. El divendres 15 de febrer, en roda de premsa, el
ministre d'hisenda Cristóbal Montoro presentà l'avantprojecte de la Ley de racionalización y sostenibilidad de
la administración local. Per a resumir-ho en poques paraules, l'estat,
incapaç de tocar la seva anacrònica, estàtica, monolítica i elefantina estructura
de poder, ha preferit ficar la mà al calaix de les comunitats autònomes i els ajuntaments
que, ofegats econòmicament pels incompliments del propi estat i per la nefasta
gestió pròpia en massa casos, no tenen cap mena de força per a contrapesar
aquesta recentralització de facto que
no sigui la de palesar el conflicte competencial. Així, doncs, a més de
preveure que la norma propiciarà la interposició d’una llarga corrúa de
recursos als tribunals, o d’haver d’assumir que questions com el debat a
l'entorn del finançament dels municipis turístics ja no valdrà la pena ni
esmentar-les amb la boca petita, estem davant d’un d’aquells canvis que, de
produïr-se, farà trontollar els fonaments de moltes estructures, per altra
banda, carregades d’inèrcies negatives.
Com era previsible, el que més ha cridat l’atenció del text de
l’avantprojecte és el contingut relacionat amb la regularització/limitació del sou d’alcaldes i regidors, d’acord amb
uns barems de proporcionalitat que es prenen respecte a perfils de càrrecs presumiblement
equiparables, i de les característiques dels municipis. Ningún alcalde ni presidente de la Diputación podrá cobrar más que un
ministro (68.981,88 euros) ni las retribuciones de la Corporación Municipal
podrán suponer más del 0,6 por 100 del total de gastos del Presupuesto
municipal. Aquest paràgraf, afegit a la declaració de Montoro, referida a
que el 82% dels regidors de tot l’estat treballaran sense cobrar, provocà un
seguit de rèpliques encadenades amb la intenció de contrapesar les conseqüències
finals d’aquesta càrrega de profunditat, que juga, perillosament, amb
l’argument pervers del gratis et amore.
D’entre totes elles destaco la de la vicepresidenta del govern de la
Generalitat, Joana Ortega, que deixà un titular lapidari, conscient que podia
expressar-lo perquè a Catalunya la majoria d’Ajuntaments administren nuclis
menors de 20.000 habitants a cop de voluntat. Digué Ortega “A Catalunya, més del 90% de regidors no tenen dedicació exclusiva ni
tenen sou”. O sia que em caldrà reconéixer que a Sitges anem al revés del
mon, tot i tenir el gec de deutes que arrosseguem. La mà dreta em fa els
números bàsics, i la hipòtesi de treball -un parlar per parlar- dóna uns
resultats cridaners si apliquessim d'avui per demà el que es proposa. Si considerem
el concepte retribució en el sentit
més acadèmic del terme –pagament d’un
servei- la partida del pressupost que l’Ajuntament de Sitges dedica el 2013
als sous i dietes d’assistència a plens o a d’altres òrgans col.legiats per
part dels 21 regidors, inclòs l’alcalde,
s’eleva a 552.945€, el que significa un 1,46% dels 38.466.945€ del total de
despeses. D’aplicar el topall del 0,6% que preveu la futura llei, la xifra
minvaria fins als 230.801€, un 58,5% menys, o, si volen, 322.144€ menys del que
ara es destina al concepte ja mencionat.
Diumenge, els lectors de La
Vanguardia responien de forma aclaparadora a l’enquesta que els formulava
el diari. Un 93% creu que cal limitar els sous d’alcaldes i regidors. El govern
Rajoy ha obert un meló i, amb ell, la possibilitat d’interpretar malèvolament o
demagògica una mesura que, per altra banda, apela a un aspecte que sempre ha
quedat en mans de les laxes i febles recomanacions
de les federacions o associacions de municipis, quan la realitat demostra
que hagués calgut una mica més de mà dura en determinats casos. Davant la regressió
que s'albira tornarà al debat públic l'eterna questió del sou dels polítics, i
del suposat preu, que no valor, de la vocació. I fer valer la vocació -fora de
l'àmbit del voluntariat estricte, de la fe missionera, o de la solidaritat més
abnegada, per a posar tres exemples- no és fàcil. Moltes professions que
exigeixen actituds ètiques referencials, sovint vinculables a personalitats de
pedra picada sobre les quals hi recauen importants responsabilitats, també son
retribuïdes. I l'exercici de la gestió del bé públic, a partir d'un ideari
determinat i –no ho oblidem- d’unes capacitats demostrables, també ho hauria de
ser en la justa mesura, o en la mesura suggerida pel sentit comú.
Malauradament, en l'univers de les estructures de poder polític,
especialitzades en impulsar, ensorrar, mantenir o fagocitar als seus líders, i
en incorporar llargues llistes de nouvinguts a la causa amb ganes d'escalar
posicions a cop de talonari, el retorn a l'estadi original sembla un desideratum impossible. En qualsevol
cas, una cosa és treballar sense cobrar i una altra que ens hagin volgut fer
creure durant molts anys que persones que han demostrat ser poc resolutives o
vàlides mereixin un sou de ministre per la gràcia dels seus padrins. Arribats a
aquest punt bo seria preguntar-se si, en el marc d'aquestes noves condicions,
molts ciutadans voldran ficar-se en política, i, en cas de donar el pas, si
podran assumir-ho des de l’automotivació. Molt em temo que passarem del fred a
el calor sense ajustar el termostat.
La polseguera dels sous ha deixat en un segon pla altres mesures no
menys fonamentals per a la vida futura dels municipis. Ja no em refereixo a les
exigències que hauran d’afrontar les localitats petites, sinó a intencions
majors. Així, a més d’eliminar qualsevol possibilitat que els ens locals crein
o mantinguin empreses públiques, la nova llei estipula que l’interventor
depengui funcionalment de l’administració general de l’estat, amb la finalitat
de dotarle de mayor independencia y
objectividad, así como garantizar la legalidad y el control financiero y
presupuestario. Que la caixa la controli un altre suposa una forma molt
subtil de manllevar la independència de criteris i decisions del propi
municipi, malgrat no pugui negar-se que, hores d’ara, tampoc hi ha massa marge
de maniobra tenint en compte que vivim sota la daga d’un draconià pla s’ajust,
per no haver-nos sabut controlar quan calia. I per si no n’hi hagués prou,
l’estat també apunta a que les autonomies agafin la responsabilitat en la
gestió de determinats serveis que, fins avui, presten els Ajuntaments, en bona
part pressionats per una demanda ciutadana que no atenia ningú. En el nostre
cas, i si res no canvia, el govern de la Generalitat, que es menja les ungles
per arribar a final de mes, tindria un any per a assumir les prestacions de
l’àrea de serveis socials, i cinc per a encarregar-se de les d’educació i
sanitat. En aquest escenari, on quedarà el poder de decisió de les
administracions locals?