Eco de Sitges, 15 de febrer
Panxamplastyle
De la barreja d'una mica de carrer, de set hores i mitja d'espectador
televisiu de rúes (del meu retiro encara
haig de valorar què és més dur, si filmar-les o veure-les) i d'opinions
recollides i xatonades viscudes neix, com cada any sense poder pesar massa les
paraules, aquesta crònica matinera de dimecres de cendra obligada pels timings postcarnavalers de l'Eco, i que
escric mentre les tertúlies parlen del suposat micròfon col.locat dins d'un
gerro de flors amb l’objectiu d’espiar una conversa de restaurant de contingut sensible, i els informatius ensenyen
imatges a dojo de la rúa de l’extermini, i d’alguns dels seus danys colaterals,
que poden anar des de les borratxeres felices, que l’espectador rep amb un
somriure còmplice, fins a les esbatussades de barriada que ningú voldria que
sortissin per televisió.
Els personatges
Tot comença a l'Arribo. Se'l mira de lluny, gairebé d'incògnit, en
Furró. O potser és el Carnaval qui es mira al carrossaire de raça i li diu: Benvingut de nou i no defalleixis!. El
cas és que retrobem la fragata com a traïdor escenari del punt de partida més o
menys instituït. L'indret que exigeix
carros i carretes per a aconseguir centrar l'atenció en allò que passa, perquè
l'espai sembla impossible d'omplir amb objectes i paraules, i possiblement obliga
en excès a qui es posi a muntar l'acte, pel fet d'estar condicionat sempre a l'exàmen inicial que ha de satisfer les
expectatives del nen de cinc anys, i de l'avi de 80. I Panxampla's és una colla de carrer, de complicitat, i no
d'escenari. Després d'un video de quart d'hora, que va resultar excessiu tenint
en compte que el públic ja havia viscut la presentació de la reina i tenia les
expectatives posades en el rei, sa majestat Carnestoltes va prendre l'empostissat.
Darrera de Joan Pujol i Fontanet Panxampla
hi ha hagut Marc Pérez. Un sitgetà amb bona fusta i potencial per a carregar-lo,
però a qui l'ha llastat un guió massa dèbil de plantejament, per a deixar un
discurs amb petjada de fons. A canvi, ell mateix i els seus companys de viatge,
esplèndidament caracteritzats en el paper de malvats intergeneracionals de
cinema i còmic, s'han crescut al carrer i a les escoles, a les botigues i les
residències d'avis, al mercat o a la cursa de llits –amb divertida evocació a La Patum inclosa, per part d’alguns ateneuistes- tot escombrant les
limitacions des de l'empatia amb la gent, i proposant noves i exitoses activitats
com els photocalls o la rúa a peu, en
el marc d'un timing de bogeria
gairebé inassumible i que potser seria bó reconsiderar per l'esforç que suposa.
Panxampla's, doncs, sense renunciar al segell d'identitat propi, ha salvat amb
nota allò fonamental que mou avui la tradició del personatge, i que queda en el
record d'un Carnaval cada cop més interessat en la música que en la lletra. Un
signe dels nous temps.
A punt de complir els 18 -i no cal fer un casus belli de l'assumpte perquè el protocol de la festa deixa ben
clar que a partir dels 16 anys es pot participar a les rúes, prèvia presentació
de les autoritzacions pertinents- Júlia Collado ha vist complert el seu somni
d'esdevenir reina del Carnaval. I ella ha respost a l'alçada amb presència i
simpatia espectaculars, emmarcades dins del model arquetípic, i en companyia
d’una colla que ha sabut cedir-li tot el protagonisme. No menys mèrit se li pot
atribuir a la reina infantil. Malgrat que servidor sigui reticent al concepte
de les nenes reina, només per les seves
paraules la nit de dimecres de cendra, Isabel Gómez mereix el qualificatiu
d’encantadora.
Les rúes
Al país de les batucades, Sitges n'és la capital. I més si Vilanova les
prohibeix en determinats actes. La banda sonora del nostre Carnaval cavalca
entre la presència cada cop més nombrosa de formacions rítmiques, combinades
amb els clàssics i inesgotables temes de sempre, i els Bará-bará-bará-beré-beré-beré o Gangnam
Style que moriran cremats per la moda. D'aquí que escoltar la versió de La mer de Charles Trenet que acompanyava
als oceans de Cousteau dels Xis-Pun pel Cap de la Vila no pot més que cridar-me l'atenció.
Assumint que difícilment tornarà a assolir-se el sostre de lluentor que la
colla 1,2,3 i.... va treure el 2011 fent
trontollar els fonaments de la norma, amb aquell memorable tren de disfresses que trigà deu minuts a passar pel Cap de la Vila,
i que Nacho Ruiz portava estratègicament amagat a la màniga en el que
esdevingué un órdago -que dirien a
castella- a l'stablishment, la
percepció externa del nostre Carnaval indicaria que la crisi no l’ha afectat
gens ni mica. L'espectacle al carrer ha estat molt digne, magnífic en
determinats casos, i coherent i, fins on pot esperar-se, variat en la majoria. Se’m
barregen a la memòria les fantasies de
ploma d'ahir i d'avui, que ja no son patrimoni d’una sola societat, amb els maquillatges
elaborats, i els fardos de categoria, -en
afortunada expressió encunyada per l’ex-rei Franchu Núñez- al costat de la ironia i la sàtira en petites dosis, i els exemples
comptats de coreografies mereixedores d'aturada a la cruïlla de carrers. Tot plegat amanit amb viquings, dimonis,
caputxetes, zombies o els habituals guerrers en diferents declinacions. Mentre
em questiono de nou si el Carnaval dels petits ha de respondre de manera tan
mimètica al dels adults, o si seria bo pensar en que la canalla en té prou en
passar-s’ho bé, o si cal que els més menuts es vegin sotmesos a uns poc
saludables nivells de pressió sonora propis de megafonia de discoteca, aquí
deixo un grapat de records immediats, agafats des dels riscos de la memòria
recent.
No K-lia és la colla de moda. La que està en boca de tothom. La que
agrupa les valoracions positives més unànims. El seu “Indi a la India” esdevingué una mena de quadre plàstic costumista,
ple de detalls evocadors, embolicats amb un magnífic disseny de vestuari. Em
quedo amb No K-lia. Fico dins el sac de la sàtira a Llanto’s, Lizard i,
sobretot, al rei Joan Carles de la colla Sumo
i el seu safari. Tampoc va deixar indiferent l’enorme gorila blanc de la
carrossa de la gent de Bon rotllo o
la competència entre Sabor a xocolà i
Maracuyà. Les primeres van obrir un referent estètic que les segones estan
desenvolupant a un nivell d’excel.lència… i seguiria. Dimecres de cendra
l’alcalde va reconéixer que “A les rúes, hem
fallat en seguretat”. Abans de les xatonades de cloenda m’explicaren
bastants episodis d’aldarulls de carrer, incivisme vandàlic i robatoris a
domicilis, per part dels qui aprofiten que l’atenció de la majoria és a una
altra banda. És cert. No és Carnaval per a tothom. Mentre molts es diverteixen,
d’altres posen a prova els dispositius de seguretat paradoxalment publicitats
la setmana anterior. Malauradament, la festa té una lletra petita. Una cara B que fa de mal resoldre…
I acabo. En la setmana de la renúncia del Papa i de les iniciatives
legislatives populars sobre la dació en pagament i els toros, llegeixo a la
premsa que el pontífex està cansat -lògic- i que duia un marcapassos des de
feia 10 anys. El problema no és que el Papa vagi amb marcapassos. El problema
és que hi vagi l'església, malgrat els esforços que li reconeixen a qui deixa
la cadira de Pere per a purgar-la de pecats no sempre confessables. L'església
amb marcapassos i la política.... amb respiració assistida. Potser serà millor
acabar amb un mea culpa d'Obama: "No hauriem de fer promeses que no
podem complir, però hem de complir les promeses que ja hem fet".
