Eco de Sitges, 5 de novembre
El pla que s’hi
dona
Dijous, 20 d’octubre. Vespre.
Saló Blau.
Amigues i amics, algunes idees no tenen preu, i a l’hora de formular-les
cap ni una val diners. Si són dolentes en costen un munt, mentre que si són
bones també en poden costar, mal que sigui a compte de generar beneficis. Amb uns
quants dels antics plans d’acció
municipal a l’esquena, la secció viu l’estrena de Miquel Forns en el
registre que no és ni nou ni vell de presentar allò que l’equip de govern vol
fer, i que ha resumit en el denominat pla
de mandat 2011-2015, un document que, d’alguna manera, explicita intencions
ja formulades en el programa polític del candidat avui alcalde, i n’afegeix
d’altres d’atemporals. Potser per això, tinc la sensació que tots aquests actes
s’assemblen, o, com a mínim, tenen un aire que els uneix, tot i que enguany
s’asseguri que la cosa ha sortit a cost gairebé nul, comparant-ho amb el
passat. Vatua l’olla, el passat de nou.... Des de la seva posada en escena, on
s’encadena la dialèctica power
point-intervenció-power point-intervenció-power point-intervenció, reblada per les preguntes finals del
públic, tot passant per uns continguts que, en determinades ocasions, voregen
objectius ampliament conciliables des de tots els vessants ideològics i
socials, quan no redundants a aquestes alçades de la pel.lícula, i que
s’amaneixen amb un llenguatge molt tipificat on els futuribles verbals
eufemístics abunden. Així, els treballarem,
potenciarem, volem, garantirem o
invertirem esforços són sinònims que volen expressar el compromís amb
actuacions palesades de manera més concreta o més vaga, a l’hora de definir el quan
i sobretot el com dels arguments.
Fins i tot, podria trobar-se un fil conductor en bona part –no dic pas tota-
del públic que assisteix a l’acte, bescanviat per les noves circumstàncies. Els
qui abans hi anaven ara no hi van, i els qui abans no hi anaven ara hi van, barrejats
amb els pocs que hi han anat sempre, i els mitjans de comunicació.
Es presenta, segons paraules del propi Miquel Forns, un full de ruta, una intenció política per a
desenvolupar en els propers quatre anys, que caldrà pensar en com es materialitza
segons permetin els diferents pressupostos de la legislatura que acaba d’iniciar-se.
Una intenció política és a la política el mateix que és a la vida: una
intenció, simplement. Obviament, cal creure-la bona i prou interioritzada com per a poder
assolir-la amb garanties, però no per això deixa d’ésser, de moment, una
intenció de la qual en caldrà demostrar els fets d’aquí un temps. Comptat i debatut,
hores d’ara, i en espera de la música que acompanyi la lletra, em quedo amb la
prioritat absoluta, amb allò fonamental que ja forma part de l’acció de govern
i que volta e l’entorn de la gestió del deute i la reorganització de
l’estructura municipal. En l’àmbit de les preferències personals, i deixant de
banda la reforma dels museus, hi afegiria la redacció del projecte d’una nova
biblioteca arxiu pel 2015-2019, el foment de la rehabilitació de les façanes
antigues, o la recuperació del pont Doménec, una idea que està sobre la taula
des de fa més d’una dècada. La resta, una llarguíssima llista d’ítems agrupats
en els quatre eixos programàtics ja coneguts, cavalca entre les propostes
atemporals que mai no deixaran d’ésser objectius de qualsevol govern per la
seva incidència en la vida del dia a dia -des del Sitges del civisme, el de la
participació ciutadana, el dels serveis a les persones, o el del model econòmic
basat en la ja coneguda col.laboració públic-privada, a partir de la
consciència que, fins que no hi hagi alternativa, el turisme segueix essent la
base de la nostra economia productiva- fins a aquelles, com la recuperació dels
festivals de teatre i de jazz, que sonen en excès ambicioses en les
circumstàncies actuals. Res de nou, potser perquè el nostre problema necessita
més sentit comú que altra cosa. Reblen el clau algunes propostes ja exposades
en l’anterior legislatura – en serien dos bons exemples el centre d’empreses
creatives o la llotja de pesca artesanal- i els projectes d’envergadura monumental
en els quals cal continuar incidint, com són el del soterrament de la via del
tren o el d’estabilització de les platges, que ha travessat la gestió de tres
alcaldes sense haver aconseguit concretar-se d’una vegada, malgrat haver-se fet
estudis i haver tingut oberta una consignació pressupostària que vagin a saber
si segueix emparaulada. Total, surto del saló blau amb la mateixa sensació
d’antuvi. Els convençuts segueixen estant-ho, els no convençuts continuen
recelosos, i a una gran majoria els resultarà indiferent el pla de mandat,
perquè l’únic que vol és que les coses funcionin sense tantes explicacions.
Dilluns, 24 d’octubre. Vespre.
Ajuntament.
Ha començat el curs polític amb força dosi de fair play al saló de plens. Fa dues setmanes, a l’alcalde només li
tocà exercir de moderador, amb el mèrit afegit de posar contra les cordes la
proverbial i displicent mansuetud del secretari, poc (o gens) acostumat a
desenvolupar el vessant més públic de la seva funció durant les sessions
plenàries, quelcom que acostuma a provocar situacions d’aquelles que
s’englobarien en la frase feta del tant-tranquil-que-ara-estava-i-em-veniu-a-molestar
cada cop que el notari de la casa
gran és interpelat per a puntualitzar qualsevol aspecte que apunta a la seva
competència, tot fent cara de sant de
guix. Caldrà perseverar doncs.... En
el capítol d’intervencions, la menció de la nit se l’endugué David Garcia.
Hàbil, brillant a l’hora d’encarar l’opinió del PSC sobre el nomenament d’Isaac
Bielsa, tot utilitzant les mateixes armes que Forns féu servir en el seu dia
per a questionar l’elecció de l’actual regidor socialista com a president de la
comissió de Carnaval l’any 2008. Al final, el partit acabà amb unanimitat
conciliadora, gràcies al convenciment general que, en aquests casos, la
confiança és un valor intangible. Bielsa haurà d’administrar una important
retallada en el pressupost de la festa, començant pels personatges. Qui no
vulgui pols que no vagi a l’era... Més cantellut i trascendent es presentarà el
debat sobre les ordenances fiscals, aprovades inicialment com a pas previ al
periode d’alegacions establert en aquests casos. Per no haver mesurat els
riscos de les promeses electorals, Convergència i Unió s’haurà d’empassar el
gripau d’haver garantit que la situació econòmica municipal es podria reconduir
sense tocar massa, per no dir poc o gens, la càrrega impositiva dels ciutadans,
ja que fou l’única formació de l’actual govern que reiterà, per activa i per
passiva, la confiança en una previsió que la realitat ha tombat sense
contemplacions. A l’altre costat, el PSC, per molt que apreti en aquest punt,
també haurà de continuar empassant-se que li retreguin, amb els números a la
mà, l’evidència d’una gestió econòmica i de processos que difícilment es pot
defensar si no és des del discurs del tot
es feia a fi de bé, o potser ni tant sols així vist el percal.
Per la resta, el ple va aprovar la sol.licitud a l’ICO d’un préstec per
valor d’1,4 milions d’euros, destinat a pagar 1026 factures pendents, en el que
esdevé una decisió que, encara que suposi augmentar el deute, cal valorar pel
que té de sensibilitat respecte a la situació de moltes petites empreses i/o
autònoms. En contrapartida, segueixo pensant que ajornar la solució del
conflicte en el que s’han vist involucrades les educadores de les llars
d’infants, fins a l’extinció de l’actual contracte de concessió –d’aquí un any-
no respon al que caldria esperar d’una institució que, li agradi o no, és, des
del vessant ètic, responsable subsidiària de l’actuació d’un dels seus ex-regidors.
I amb això n’hi hauria d’haver prou per actuar. De la mateixa manera, seria
preferible evitar que aquest trist assumpte centri la controvèrsia política. De
no fer-ho, tothom en sortirà perdent.
