Eco de Sitges, 29 d'octubre
Dietes i
quilometratges
Coincidiren dos plats en el menú informatiu del passat dijous. En un
d’ells se servia el pla de mandat, o el pla d’intencions
i propostes de mandat. En l’altre, les dades de l’informe del departament
de control financer sobre les despeses de l’àrea de presidència, serveis
centrals i ciutadania de l’ajuntament, entre el 2008 i el 2011, del qual Nou
Horitzó en féu públic un resum a través de les xarxes socials, i que he pogut
fullejar –que no analitzar- en la seva totalitat. Obligada per l’actualitat, la
secció vol actuar amb prudència, perquè res mai és del tot blanc o negre. I
l’evidència no es pot menystenir. Sigui com sigui, es tracta d’un plec d’uns 90
fulls, que sota l’epígraf Requeriment documentació targetes Visa més resta
de despeses pels mateixos conceptes àrea 1 satisfà la petició formulada pel
partit de Lluís Marcé, i al qual s’hi han afegit, fa quatre dies i a través
dels mateixos canals i procediment, algunes dades de l’agència de turisme i de la Visa de la regidora Carmen Prat, en el que ha esdevingut un petit
degoteig que s’incorpora al rosari de xifres que, de manera més o menys tímida
o pública, es van escolant per la nostra quotidianeitat. És la ressaca dels
excessos, la constant que, de manera cíclica, està esquitxant la vida politica
sitgetana dels darrers mesos, a cavall entre els que purguen la pena, els que
n’assenyalen les causes, i els que en pateixen les conseqüències. Per la pròpia
condició del treball del departament d’intervenció, aquí no s’interpreten els números,
sinó que es presenten als ulls dels qui els vulguin o puguin interpretar, amb
tot el detall que permeten els extractes bancaris de les dues targetes de
crèdit associades a l’ex-alcalde Baijet, i la llarga relació de despeses
vinculades a les bestretes – o sia, als diners en efectiu subjectes a
justificació- que tenia l’àrea 1 -dins
de la qual, entre d’altres, s’hi encabia l’alcaldia- per al seu funcionament
quotidià. A ulls de qualsevol, del global de 278.384,56€ res pot cridar més
l’atenció que la facturació consignada a restaurants i càterings durant el
periode de referència: 174.239,8€. Si hi afegeixen 74.338,97 en concepte
d’hotels i transports, i uns altres 29.805,79 en peatges, taxis, benzina i
pàrquings, els sortirà la xifra que encapçalava la informació de Nou Horitzó, que
s’acompanya del llistat de noms dels restaurants-raons socials als que
s’associen les despeses que s’efectuaren en cadascun d’ells durant els tres
anys i mig que abasta l’estudi. Les xifres més baixes ronden els 4500€. Les més
altes s’acosten als 15.000€, o, en el cas del càtering, superen els 35.000€. I
aturo aquí el relat, perquè serà suficient per a enfilar les reflexions
posteriors, més enllà de les quantitats concretes i de la manera de sumar-les i
adjudicar-les. M’interessava, també, conéixer dos detalls que entenc
importants, malgrat puguin semblar colaterals. Primer, si Nou Horitzó havia
demanat mai abans aquesta informació que deixa anar avui, tot provocant considerable
polseguera. I, segon, si en algun moment s’havia plantejat fer-la pública de
manera conjunta amb la resta de socis de govern. M’asseguren des del partit que
la petició no és nova, que s’havia demanat amb anterioritat però que mai no havia
estat complimentada fins avui. Pel que fa al segon supòsit, m’expliquen que no
es va contemplar en cap moment, i que la formació assumí la llibertat
d’actuació a partir del criteri que fou ella mateixa qui demanà la documentació,
i que, en conseqüència, en podia fer el que cregués convenient sense encomanar-se
massa a ningú. I així ho ha fet, des d’aquella ortodòxia formal sui generis tan valorada com questionada, i a la vegada molt pròpia de qui
és plenament conscient que aquest material
sensible no deixarà indiferent i li ve de gust treure’l del forn sense esperar
massa.
A primer cop d’ull, tres conclusions ràpides, aprofitant que avui
aquesta crònica sembla venir estructurada per l’imperatiu d’haver de posar una
mica d’ordre. Primera: probablement, a més d’un no li vindran de nou els
resultats de la mini-auditoria. Segona: assumint que en un Ajuntament mai no hi
deixaran d’haver despeses generades per les obligacions protocolàries, per les
d’imatge institucional davant d’esdeveniments d’especial trascendència, o,
simplement, per les que poden beneficiar als nostres interessos col.lectius, la
sensació que neix de la consideració de les xifres des del seu valor absolut
s’acosta al que podria entendre’s com una administració poc escrupolosa del
sentit final que ha de tenir el diner públic, per acostar-se a la clàssica
imatge de la màniga ampla o la mà trencada, en el marc d’una inèrcia
poc o gens controlada. I això, en temps de crisi, fa mal. Vaja, poques coses no
fan mal hores d’ara. Tercera: Més prosaica i planera, però simptomàtica: molt
em temo que els protagonistes no anaven de
menú si haig de fer cas a la llista. Dit
això, s’ha comès alguna ilegalitat? En principi no. Diria que es tracta, més
aviat, d’un assumpte que, de nou, apela directament a la conducta ètica i moral
que ha de regir la gestió dels càrrecs públics, en questiona la credibilitat
dels qui tenien l’obligació de conduïr-se amb mesura, obliga als qui ara ocupen
el seu lloc a mantenir una conducta a l’alçada -si no volen caure en el mateix
parany que ara denuncien amb èmfasi- i referma l’extens convenciment entre la
ciutadania de la minsa capacitat que té el sistema per a evitar les males
praxis que l’erosionen.
A partir d’aquest punyent pecat original, palesat en els informes, vet
aquí la dicotomia, que pot plantejar-se del dret o del revès. On acaba el sa
exercici de transparència en els comptes públics i on comença l’estratègia
política? A ningú no se li escapa –tampoc a Nou Horitzó- que és indissociable
una cosa de l’altra en el cas d’avui. La publicació d’aquestes dades és una
càrrega de profunditat a la línia de flotació del partit dels socialistes,
però, a la vegada, i malgrat les dificultats per a accedir a aquesta
informació, resulta inevitable plantejar-se el paper de l’actual govern quan el
més calent era a l’aigüera aleshores. A peu de carrer, al malestar-indignació
per el que expressen les xifres, s’hi afegeix un cert rum rum sobre si s’hagués
pogut fer més per a evitar la causa de tantes lamentacions d’avui. Si, tot i
que es va apretar, s’hagués pogut fer més per a fiscalitzar, limitar o
reconduir la gestió del passat que avui és condemnada amb un lapidari ja
veus els socialistes!. Ai el passat! No vivim res que no tingui molts punts
de connexió amb la revisió dels moments més dolorosos de la història. Des de
les engrunes del present, revisar el passat, quan s’és conscient que pot
questionar-se, sempre genera tensió. Pels qui n’han estat responsables hi ha
l’obligació d’assumir-ne les errades -mal que sigui des de la consciència
d’haver obrat amb la millor de les intencions- d’empassar-se l’orgull, i de
passar pàgina des de la conciliació. Pels que ho viuen des de la nova i volguda
responsabilitat, hi ha l’obligació de resoldre la situació sense caure en el
victimisme ploramiques. I, per a tots
plegats, hi ha l’obligació d’aprendre de les lliçons que deixa per a no
condemnar als contribuents a patir les conseqüències que se’n deriven. Sense
necessitat de ferir, ni de fer sang, ni d’anatemitzar ningú -quelcom prou
difícil en el molt sovint maniqueu joc de la política- de l’anàlisi crítica
d’allò que hem viscut en sortirà el millor full de ruta. Acabo deixant-me massa
teca al tinter, qui sap si de major importància. No m’he referit al pla de
mandat, o als interessants debats que surten dels plens. Pau Pérez de Acha ho deixa
i torna Marc Quero. Mentrestant, Gabi Serrano ha parlat, i tampoc no vull
obviar-ho. Isaac Bielsa agafa les regnes del Carnaval, Vinyet Panyella serà la
gerent del Consorci del Patrimoni d’aquí un mes, la Jove de Sitges ha
aconseguit un altre carro gros fet amb tranquil.litat però amb mala llet i
la regidora Mònica Almiñana té tots els números per a convertir-se en
senadora... Agafo aire i poc a poc.
