dijous, 5 de març del 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 7 de Març



La dimensió desconeguda



Dilluns, 2 de Març

Em sabran disculpar la llicència, que travessa l'àmbit personal per un instant. Passat el Carnaval, més que davant d’un micro hom creu trobar-se en una audiència pública prenent declaracions. Si l’any passat fou motiu de controvèrsia l’actuació de la policia de la Generalitat, aquest ho ha estat la de la comissió de Carnaval del Prado arran dels fets que vostès ja coneixen, i si no els coneixen tampoc aquesta secció hi tornarà. L’aforisme popular té raó: Quan no és un all és una ceba. Hores d’ara, l’assumpte sembla tancat i el principal portaveu dels afectats segueix païnt els esgotadors efectes emocionals d’una onada de comentaris que ha estat a punt, si no ho ha fet en alguna ocasió, de descarrilar de les vies de la mesura i el sentit comú. En el fons, tothom ha acabat força fastiguejat de les circumstàncies viscudes, que poden haver posat en qüestió procediments difícils d’aplicar en moments concrets de tensió i que, passat el temps, poden ser motiu de dubte per mor dels greuges comparatius. És l’altre Carnaval. Aquell que comença on el protocol acaba, el que cavalca entre la rauxa de les rúes, i el seny que cal aplicar de manera immediata davant de qualsevol contingència, el que es viu en l’etern món dels contraris: la festa és curta, però la nit llarga, intensa i esperada. I en aquest context, no per menys sabut menys arriscat, es fa difícil, per uns i per altres, poder pensar amb calma sobre la mesura justa de decisions i actuacions.


Els deixo algunes preguntes, després de garbellar entre paraules. El que li va passar a la colla Caraha li hagués pogut passar a alguna colla més? La solució hagués estat la mateixa? Es varen prendre d'altres decisions disciplinàries que no han trascendit, perquè només s'aplicaren als qui, veritablement, perjudicaren el desenvolupament de la festa? Algú estava per no sortir i va fer-ho sense conseqüències? Vivim el Carnaval del botellón? Els culpables sempre són de fora? Deixant de banda la ressaca del debat, dues reflexions, que volen superar-lo. Primera: Els poden dir moltes coses, però donguin per segur que el Carnaval al carrer presenta millor aspecte que fa deu anys enrera, quan aquelles colles de cent cinquanta o dos-cents passaven per la Disneylandia del Cap de la Vila en estampida, carregades de cervesa i barreja, i amb bona part dels seus membres en veritable estat de trànsit, o quan, al carrer Espalter, el públic més deixat anar s'abraonava sobre les comparseres, sense cap obstacle que els ho impedís, i arriscant-se a que els trenquéssin la cara. És evident que l'alcohol no ha desaparegut ni ho farà. Forma part indisoluble de la nostra cultura del lleure i, per tant, el Carnaval no n'és pas aliè. Els escriu un defensor absolut de la llibertat individual d'acció, malgrat entengui que sempre ha d'anar acompanyada de les mesures oportunes per a retallar-la en el cas que afecti, perjudiqui, o limiti la dels altres. I és probable que convinguem en què limitar el que sigui una nit de Carnaval no és tasca fàcil.


El que no pot sorprendre ni escandalitzar ningú, a aquestes alçades, és que una festa que neix de la transgressió, i que treu al carrer les gernacions ja sabudes, conegudes, i molt publicitades fins fa quatre dies, passi per les nostres vides sense deixar-hi gran emprenta, com si fos una festa infantil d'aniversari. Seria d'il.lusos pensar-ho. L'únic límit al model del Carnaval actual vindrà donat pel grau de tolerància col.lectiva a determinades actituds o conseqüències que l'envolten. No ens hem d'enganyar, ni demonitzar la celebració. El grau de permisivitat davant de les coses es relaxa, inevitablement, quan s'està de festa, i tots hem tingut vint anys. Alguns, fins i tot, creuen que encara els tenen. Un exemple senzill. De la mateixa manera que hom no pot convidar cent persones al menjador de casa una nit de revetlla i, a la vegada, pensar que no es trencarà res, i que tothom sortirà d'allí com qui surt d'un museu, no li podem demanar al Carnaval un balanç final equivalent al de qualsevol altra festa del calendari sitgetà, perquè en dimensió i en magnitud -que no en importància- no n'hi ha cap que la guanyi. Comptat i debatut, passen poques coses, tenint en compte les que podrien passar. L'incivisme i la petita -o no tan petita- delinqüencia que ronda durant les hores més fosques dels grans dies de les rúes, roman amagada a la nostra condició humana. Lògic. A ningú no li agrada contemplar, o haver de pensar en tot allò que pot amargar-li una celebració esperada durant molts mesos, sigui el Carnaval, la Festa Major, un casament o qualsevol gresca de cap de setmana, i més si li ha suposat una despesa econòmica. El Sitges que es desperta quan l'altre se'n va a dormir, veu allò que no agrada veure, mentre lamenta el preu que la vila ha de pagar per les servituds carnavaleres. El frustrant paisatge del dimecres de Cendra no respon, sens dubte, a l'esforç d'un munt de sitgetans, sinó als desitjos dels qui utilitzen la vila per al gaudi del seu particular sensesentit. És i serà així fins al límit que volguem. No costaria res prendre en consideració les reflexions públiques -assenyades i respectuoses- que ha expressat Jordi Robles, el sots-inspector en cap de la comissaria de districte dels mossos, a l'hora de manifestar que seria bo pensar en allò que passa a la nostra esquena, durant un munt d'hores que generen esgarrifança.


Dimarts, 3 de Març. Vespre

L'ex conseller en cap, i actual director de l’Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, ha estat el primer dels convidats a la trobada informal amb representants locals del món de la cultura, a partir d’una interessant iniciativa mensual, que acaba d'encetar el dinàmic equip de la revista On. Al Asador Donostiarra situat en una petita masia just on Vallpineda és a punt de perdre el nom, Bargalló es mostrà locuaç i lúcid des d’una responsabilitat en la qual aparenta trobar-s’hi més còmode, que no pas quan era al pom de dalt. Des del tour de force que suposà la fira del llibre de Frankfurt, fins a l’objectiu de mantenir la presència del català a les principals universitats del món, tot passant pels delicats equilibris protocolaris amb les ambaixades espanyoles, el director de la Llull agafa el repte pel vessant menys polititzat. Si no interpreto malament les seves paraules, en ple segle XXI el món reconeix, sobretot, les identitats/singularitats culturals, per davant del concepte nació. Si és així, a Catalunya no li hauria d’ésser massa difícil promocionar-se. L’invitat només canvià el gest en referir-se a tots i cadascun dels protagonistes de les innombrables tertúlies radiofònico-televisives que volten per aquests móns de Déu. No en salvà ni un a l’hora de definir-los, de manera entre maniquea, simplista i un pèl ressentida, com a servidors dels interessos d’aquells que els posen davant del micro. Paradoxal reflexió per algú que ha viscut, i viu, ficat dins l’univers de la política, on el servilisme no és norma, però tampoc excepció. Cadascú se sap lo seu, que dirien les iaies.