Eco de Sitges, 28 de Març
Bacardí, i companyia
Parèntesi en la crisi. Hi tornaré la setmana vinent, tot afegint-hi l'assumpte de la barana de la platja Sant Sebastià. No hi ha bones notícies, ni en un capítol ni en l’altre. Avui, crònica pendent. Amb aquella prevenció del qui reconeix no tenir gens de saque en matèria alcohòlica, ni tampoc el paladar educat per a discernir més enllà dels beuratges de capçalera, em convidaren a assistir a una de les visites comentades de l'Acadèmia Bacardí. Amb aquesta encertada denominació -pel que la proposta té de vocació didàctica des de la teoria i la pràctica- l'empresa fundada pel sitgetà Facund Bacardí, establerta a Cuba des de la seva fundació el 1862 fins a l'arribada de la revolució castrista, i líder avui del mercat mundial del rom -gràcies en part, a una agressiva política comercial, i a un intens estira i arronsa amb Havana Club- ha aterrat a la vila amb una iniciativa singular, que cerca la promoció de la imatge corporativa a través d'un repàs entenedor i amè de la seva història i els mètodes de producció. Un criteri que sempre dóna bons resultats, perquè, deixant de banda tot allò que pugui questionar-se, la història d'una corporació industrial acostuma a ésser, molt sovint, reflex força fidel de la societat que l'ha vist néixer, créixer, desenvolupar-se, i, en el pitjor dels casos, morir.
Enfocada, en principi, als distribuïdors de la marca, i als professionals del sector, però oferint l’oportunitat d’accedir-hi al gran públic –amb una certa discrecionalitat- darrera les grans, venerables, i encartronades portes de fusta, que anys ençà acolliren els gegants centenaris al costat del monument original del Greco, s'inicia un recorregut que, estructurat en quatre àmbits, ha reconvertit alguns dels llocs emblemàtics del nostre patrimoni en quelcom nou. I sense tocar-ne res. Cal començar per aquí, perquè el muntatge de la mostra Bacardí enlluerna pel desenvolupament del discurs narratiu i el bon gust escenogràfic. El cicerone que ens condueix pels diferents àmbits és Juan Bergaz, descendent de la nissaga familiar, i vull creure, si haig de fer cas al tòpic i a les imatges televisives, que un dels pocs madrilenys que no utilitzen gomina. Com és obvi, Bergaz té la lliçó tan apresa que es pot permetre aturar-la i recuperar-ne el fil quan calgui, si es tracta de satisfer la curiositat dels assistents davant de la colla de preguntes i sensacions que es desprenen de la simple contemplació d’objectes, fotografies, recreacions de processos d’elaboració, cates a cegues i bricolage de Mojitos. Tot plegat, durant una hora i mitja llarga de sessió comentada, força amanida d’incentius.
Entre un centenari alambí de coure i un cocoter de bona planta, el vestíbul del saló de vaixells situa als visitants en el context històric de la fundació de la casa. És fàcil adonar-se'n que els decoradors s’han esforçat a fons. Ens envolta una atmosfera comparable a la de qualsevol sala d’exposicions de categoria. Parets negres, il.luminació estudiada i el rat penat emblema de la marca, present de manera destacable, serveixen de carta de presentació. Tranquils, no els explicaré pas la història de Bacardí. Tampoc no és imprescindible, atès que a la sortida s'entrega un llibret molt ben editat, on es glossen les virtuts de l’home i el producte. En qualsevol cas, podria resumir-se des d’una perspectiva típicament americana: Vet aquí el relat d’un self-made-man que aconseguí salvar un gabadal d'obstacles, amb l’objectiu de crear la fòrmula d’un rom, el caràcter del qual es fonamenta en les característiques úniques del llevat que s’usa i del seu procés de destil.lació i filtració. El gruix de l'exposició es dedica, precisament, a explicar, fins on els secrets ho permeten, cadascuna d’aquestes fases que intervenen en la meticulosa i ortodoxa metodologia de fabricació. Escales amunt, el grup es dirigeix al saló blau. Dic saló blau per a situar al lector, perquè tampoc aquí hom no pot trobar cap referència a l'espai original. Estem dins d'una sala nova, moderna. Dins, em comenten, d'un mòdul prefabricat, que s’ha encaixat en l’entorn amb la mateixa precisió que les peces d'una nina russa. La visita és del tot llaminera, i ens permet utilitzar una primitiva premsa de corrons, per a extreure el suc de la canya de sucre, tastar la melassa, contemplar com es depura l'aigua a través d'una pradel.la de carbó, i participar en una cata on es presenten tots els estadis del producte -convenientment rebaixats de graduació en alguns casos, perquè l'aiguardent en estat natural s'acosta a l'alcohol de farmàcia- fins arribar a la seva composició final a punt d'ésser comercialitzada. Coneixent-me, vaig ser prudent, perquè després d'aquesta primera cata, de vuit copes, ens n'esperava una altra de tres combinats elaborats amb tres productes diferents -entre ells rom Bacardí- i no sortirem del Maricel sense beure un Mojito. O sia que si no volia agafar un globus de campionat havia de prendre mesures. No s'espantin, perquè el meu és un cas extrem, i les companyes i companys de visita compliren, en general, amb totes les proves pràctiques sense ensopegar amb cap pedrís ni graó dels molts que farceixen l'indret. Vaja, que no hi ha risc de cap mena, perquè les quantitats a degustar són mínimes i s'imposa el sentit comú.
Després d'haver de reconéixer que em va agradar més la combinació de llimona amb Havana Club 5 años que amb el producte de la casa -vaig preferir Bacardí en companyia de Coca Cola i dels ingredients del Mojito- ens dirigiren cap a la sala de vaixells, metamorfosada en un bar molt cool, on el blanc és omnipresent i el l'ambient de chill out norma. Allí, la professionalitat i els consells de dos experimentats barmans serví de model per a que els neòfits intentéssim defensar-nos a l'hora de fer el nostre particular Mojito, que, com la majoria de còctels, fa bonic de veure encara que no sigui obra d'un professional. La visita finalitzà com la majoria de trobades on l'interlocutor ve de fora. Parlant de Sitges i del cert desig de viure-hi que es desperta en una bona majoria dels qui hi posen els peus. Malgrat tot, la pregunta, des del punt de vista periodístic, va ser una altra: Té la intenció Bacardí de quedar-se a la terra nadiua del seu fundador? Bergaz no té la capacitat ni el poder de decisió per a contestar-ho. Malgrat tot, a ningú no se li escapa que el que ha fet l'empresa al Maricel és quelcom que, per plantejament i resultats, dignificaria qualsevol oferta turístico-cultural de qualitat. Experiències així valen la pena. Els ho recomano. Si ho volen intentar, a l'agència de Turisme de Sitges recullen les sol.licituds per anar-hi.
P.D: Mal que sigui a peu de carrer, he escoltat atentament el testimoni de dos sitgetans –ella madura, ell un veterà de tornada- que treballaren al costat de Ricard Salvat, home d'enorme cultura amb capacitat de compartir-la, difondre-la i encomanar-la, que impulsà, sense deixar mai de banda al poble i als espectadors, un festival de prestigi internacional, on teatrerus i no teatrerus assistiren en massa es tractés d'un espectacle de Lorca posat en escena per una companyia grega, o del retorn de Flotats amb aquell Cirano memorable. L'oblit vers Salvat no té cataplasma possible. Per tant, alguns dels elogis post-mortem també tenen un punt de teatralitat.
