Eco de Sitges, 17 de Gener
El Cartell original de "La túnica sagrada" (Henry Koster, 1953) primera pel.lícula en Cinemascope.
Anècdotes en 35mm.
Deixant de banda les petites -massa?- llambordes de gris Quintana, no es parla d'altra cosa que de la marxa de la nombrosa delegació sitgetana a Nova York, amb l'objectiu d'organitzar els preparatius de l'exposició sobre Martin Luther King que auspicia l'Ajuntament, i que s'inaugurarà dimecres que ve a Gotham. Diu El Pais que l'assumpte ha costat 300.000 euros.... I have a dream. Vull creure que no tots surten de la caixa comuna, tot i que, surtin els que surtin, tampoc no hi acabo de trobar argument de pes que pugui justificar el cop d'efecte de Gabi Serrano. I jo que em pensava, il.lús de mi, que l'única vinculació de Sitges amb Nova York era que aquí també tenim una cinquena avinguda.... En fi, agafo aire, i, per ara, passo pàgina en espera d’informació més aclaridora, i qui sap si punyent. La meva àvia sempre deia que va quedar esgotada de veure Charlton Heston remar sens descans al costat dels pobres esclaus cristians, que omplien les galeres de Ben-Hur. Més enllà de la memorable carrera de quàdrigues, l'escena li quedà tan marcada a la memòria que la imatge tornava perennement, tot provocant el nostre somriure, cada cop que la televisió emetia la pel.lícula, per Nadal o Setmana Santa.
Arran de la presentació del llibre d'en Francesc Borderia, que no decebrà gens ni mica ni als habituals seguidors de l'Eco, ni als qui, sense ser-ho, tinguin un mínim d'interès pel setè art, he fet recull d'unes quantes anècdotes personals. Probablement, tot deuria començar durant les sessions dobles al cinema del primer pis del Patronat. Sóc generós definint com a tal aquella veritable llauna de sardines, on amb prou feines era visible el peu de la pantalla, ocultat per les ràncies butaques de fusta de les primeres fileres, que grinyolaven com la Bounty del capità Bligh, i on no sempre la pel.lícula era el centre d'atenció, enmig del xivarri general de les tardes del cap de setmana. Però per a nosaltres, que l'ompliem a vessar, allò era massa. Cada cop que hom s'aixecava de la cadira, resultava inevitable sentir com les sabates es feien pas per damunt d'una sorollosa, i molt sovint enganxifosa, catifa de pipes i quicos, que havia anat prenent cos amb el pas de les hores, i que es desvetllava de l'anonimat quan, a les mitges parts, s'encenien els llums i tocava sorteig....I si als ulls de menut el Patronat ja feia patxoca, el pas a les sessions de Tom i Jerry al Rialto varen prendre el caire d'una vetllada de luxe. La d'ampolles de Mirinda que havien rodat platea avall sense aturador! El Rialto era el cinema dels cinemes....En fí, no val la pena escriure sobre el que ja hem perdut per sempre.
Mor el Rialto, el Retiro, nou de trinca després de la reforma, en va prendre el testimoni del glamour. Ara ja no passa, però les cortines verdes que s'obrien automàticament durant els crèdits inicials de la pel.lícula donaven tota la sensació d'estar en un cine de la capital. I això, malgrat que fóssim uns marrecs, es percebia a la primera. Eren els darrers anys del No-Do, quan el color, una capçalera magnífica, i l'arranjament modernitzat de la música del mestre Parada, arribaren per a intentar rentar la cara a quelcom ja caduc, per intenció i concepte. El 1976 s'estrenà Tiburón. Crec no recordar una cua de públic tan llarga com la d'aquella tarda. Diria que arribava sense esforç al pati de Can Font. El que no sabria explicar-los és com aconseguirem entrar tota la família sense prendre mal, perquè crec que el trànsit pel vestíbul retirista es féu sense tocar de peus a terra, empesos per la pressió de la multitud que intentava fer-se pas vers la platea i el primer pis. Fou una prèvia impagable a una sessió angoixant plena de crits i esgarips de tota mena. Vaig tornar a casa mort de por. Més festives foren, en canvi, les estrenes de Fiebre del sábado noche i Grease. Vist avui, costa de creure que el prototipus de Travolta a la pel.lícula que disparà el fenòmen de la disco fever generés una espectació tan absoluta, només equiparable a la del vestit de cuir d'Olivia Newton John en l'escena final de la segona, quan la multitud adolescents carregats d'adrenalina, acompanyà la parella protagonista, tot cantant la inefable You're the one that I want a la manera de qualsevol festa de final de curs. La sala s'ensorrava. Anys més tard, retrobaria la veritable màgia del llenguatge visual amb les insuperables projeccions d’uns quants clàssics retirats de la distribució comercial durant trenta anys. En el cicle Lo esencial de Hitchcock, al Retiro es varen poder veure El hombre que sabía demasiado, La ventana indiscreta, Vertigo....Hi ha quelcom millor?
La cabina de projecció del Prado és a la quinta forca. Darrera del galliner, els projectors s'encaren a la pantalla en la mateixa posició que prenien els avions de caça de la segona guerra mundial just abans d'atacar. Si no l’erro, l'estiu del 1981, quan els jardins de l'entitat bullien amb El baile de los pajaritos, al saló-teatre Alfredo Landa feia d’investigador privat a El crack de José Luís Garci. L'interès afegit venia donat per la projecció de Sitges 1900, la pel.lícula de Pere Stämpfli sobre el nostre passat, que conserva tot l'interès d’antany. Amb el projector de 16mm de Can Culapi sota el braç –un sensacional Elmo 16CL que pesava un mort- servidor, tot complint el benvingut encàrrec del mestre -amb tot el valor del terme- Josep Maixenchs, pujà escales amunt fins arribar al cim, des del qual em tocà projectar la còpia del film....Malauradament, el meu record no arriba a identificar al projeccionista. Una excel.lent persona, de família ribetana, que m'explicà tots els detalls de la maquinària, mentre servidor creia trobar-se en un parc d'atraccions, davant dels dos impressionants OSSA, un amb llanterna de carbons –era tot un espectacle veure com es creava l’arc voltaic en el seu ventre de ferro- i l'altre amb una novedosa làmpada de xenó, que esperaven infatigables el menú del dia. De tots és sabut que la pantalla del Prado sempre ha resultat esquifida per a les exigències d'un cinema comme il faut. Abans de començar la sessió, l'operador me'n féu adonar quan col.locà la lent de conversió anamòrfica, pròpia de les projeccions en Cinemascope, i que al local no es podia fer servir per raons òbvies de tamany. Amb l’òptica posada i sense pel.lícula a la bobina, el quadre immensament blanquíssim del fotograma panoràmic il.luminava les llotges dels dos laterals de l'escenari fins arribar a les parets mestres….Tot plegat, un pelet frustrant pel professional, que assumia de bon grat les limitacions del dia a dia.
En qualitat de programador, Francesc Borderia ha estat al darrera de les vivències cinematogràfiques de vàries generacions de sitgetans, durant prop d'un quart de segle. El Retiro, 100 anys de cinema. Anecdotari és un llibre modest en el plantejament i d'entretinguda lectura, però, sobretot, carregat d'estimació vers la casa que va veure créixer i desenvolupar-se l'altra vocació -apassionada- del serraller. Dels incendis a la “Mostra de cinema en català”, de l'estrena de La túnica sagrada al sostre de paper, l'obra és plena de bons moments encara que no sempre abordi esdeveniments agradables. A mi m'agradaria pensar que és el punt de partida vers una petita -o no tan petita- història del cinema a la vila. Hores d'ara, no conec ningú que pugui entomar el repte amb més garantia que en Siscu.
