Blues per Vadell

Ara han d’imaginar-se una habitació no gaire gran. S’hi arriba per un curt i estret passadís. Hom podria tenir la impressió d’acostar-se a un refugi. I així és. Entrem en un espai on el continent ha quedat engolit pel contingut. Un piano vertical presideix l’entorn i és, a la vegada, aparador perfecte de vivències i records familiars agrupats en un seguit de portaretrats en línia. L’envolten una espectacular panòplia de fotos que s’escampen per les parets perfectament distribuïdes. Dic fotos, i hi afegiria autògrafs, diplomes, reconeixements... Ens mira un all stars de personalitats ilustres, Ellington i tots els que hi vulguin ficar, que hom contempla entre l’admiració i la humilitat. No hi falta un honest equip de música, uns quants llibres,  un bon grapat de partitures apilades -de Bach als stàndards americans del repertori jazzístic- i, com a traca final, discos, molts discos. Vinils, cedés, acompanyats de cassettes o dvd’s, que primer es varen poder col·locar amb ordre i després sobre l’ordre s’hi van amuntegar.. Encara avui, la vida de Josep Vadell és, tota ella, ficada amb calçador aquí dins. I ha estat en aquest escenari, en aquest petit pot de bona confitura, on hi he pogut parlar fins fa quatre dies a cop de cafè, no sense abans fer una prèvia conjunta amb la Maria, que ha estat complement perfecte, i és empenta, força i també allò que avui en diuen resiliència.

Quan s’arriba a la vellesa amb el cap clar i l’ànima lliure, les converses molt sovint poden esdevenir un passar comptes entre tot allò que s’ha fet i tot allò que potser ha quedat per fer. Un balanç induït per l’inexorable pas del temps, i que cadascú aborda com creu o com pot. Una tarda -em disculparàs Josep però ara necessito agafar-me a aquest record- aparegueren els dos puntals de la vida del mestre en una sola frase que resumeix el volgut ordre de prioritats: M’hagués agradat viure de la música, però potser aleshores no hagués tingut la família que he tingut. I aquí podria acabar aquest intent d'obituari d’urgència, si no fos perquè a continuació en Josep em portà a l’infantesa de posguerra d’un marrec de Vilanova, que perdia les nits escoltant les emissions de música de la BBC a la ràdio de casa seva, contravenint les ordres del pare. Fins que, una d’aquelles nits, el delit s’estroncà de cop quan el menut Josep s’adonà amb tristesa que la ràdio no funcionava. Què va passar ahir a la nit Josep? li digué son pare l’endemà, mentre li ensenyava una imprescindible vàlvula electrònica que amb intenció havia desendollat abans d’anar a dormir… Probablement, aquella nit va significar un pas més en el camí d’una il·lusió vocacional, que acabà forjant al músic que treballà a la Pirelli per circumstàncies de la vida, però que tothom recordarà, fonamentalment, per haver estat un senyor del jazz  -que volia les coses ben fetes- i, no cal ni dir-ho, l’impulsor dels històrics i referenciats festivals del 1976 i 1977, que continuen essent incomparables amb res.

L’endemà d’un comiat, em queden moltes vivències i tres lliçons de vida. Primera: cal cuidar les il·lusions i intentar, en la mesura del possible, que es compleixin. Segona: cal que la vellesa no ens agafi sense motivacions pel dia a dia. Tercera: amb música la vida és millor. Infinitament millor. Gràcies per tot Josep!

Amigues i amics, aquest blog també acaba el seu camí amb l'entrada d'avui. El futur està per veure. El present demana una aturada sine die. Gràcies a totes i a tots per la vostra fidelitat setmanal.

Comiat

Qui sap si hagués estat millor evitar escriure sobre quelcom que podria enllestir-se en dues línies i el tòpic fins a sempre de rigor, però alguna cosa dins meu em diu que no puc despatxar l'assumpte a la francesa. Seria impropi del camí fet fins avui, i del respecte que sempre m'ha merescut aquest diari i tots vostès. Començo, doncs, i sense embuts. Amigues i amics lectors, plego. Deixo l'Eco. Acaba aquí aquesta aventura que va néixer un 9 d'abril del 1995. Han passat 19 anys, 8 mesos, i uns 975 escrits. El que ve ara és el relat d'un aterratge no forçós, sinó volgut. Meditat. Parlat. Convençut. Madurat des de la meva impaciència proverbial, i conegut per la nova direcció que m'ha demostrat un tracte excel·lent des del primer dia.

Ho deixes? No tindrà a veure amb els canvis a l'Eco, no? M'ha perseguit amb insistència aquesta cantarella. I la resposta és no, tot i que els darrers números del setmanari m'hagin fet sentir en una posició de difícil encaix en el que se'n diu la línia editorial, que mai no arribaré a saber si els esdeveniments haguessin aprofundit en el futur. Ara és igual plantejar-s'ho i no seria just insistir-hi. A començaments d'octubre, i arran d'aquelles petites feines que es fan per la pura satisfacció de fer-les, i que em retroben amb velles aficions que quedaren fins a cert punt arraconades per la motivadora quotidianeïtat d'escriure, servidor va travessar de manera fugaç la línia imperceptible que separa la devoció de l'obligació. Han passat les setmanes, i s'ha anat afermant en mi la necessitat d'aturar-me abans que la segona prengui massa protagonisme davant de la primera.

Ho deixo abans que la devoció esdevingui obligació, que és quan toca deixar-ho.

Proposar-se opinar sobre allò que t'envolta és un ofici com qualsevol altre. A Sitges, escriure a l'Eco no és qualsevol cosa. I escriure sobre determinades coses a l'Eco encara menys. En puc donar fe, i vostès i jo podríem trobar un bon grapat d'exemples relacionats amb alguns dels articles de la secció que han generat més polseguera al llarg d'aquestes dues dècades. Amb el convenciment que en aquesta vida mai no es pot agradar tothom, i que cal sempre assumir posicionaments, decisions, renúncies, disgustos i també satisfaccions quan es tracta d'exposar un punt de vista de manera pública, confesso no haver dit mai allò que no penso,  haver escrit sempre allò que he volgut, i haver-ho vist publicat a l'Eco sense cap alteració, més enllà de les provocades pels inefables follets de la impremta del carrer Bonaire. Des de l'esperit crític he intentat -amb resultats desiguals- mantenir en equilibri una balança simple en la seva complexitat. La balança de la ponderació. En un plat hi ha l'obligació de dir el que es vol dir. En l'altre el repte de trobar la millor manera de dir-ho, que, en el meu cas, no és altra que la més coherent amb la meva forma de ser, d'actuar i de veure les coses. L'exàmen setmanal, tan motivador com exigent en la responsabilitat, no ha deixat mai de perseguir, en el fons, el sentit final de dues frases referencials per a mi. La primera és del meu pare, que sempre em va aconsellar l'exercici de la llibertat d'expressió sense perdre la consciència de les seves repercussions. La segona és la d'en Josep Manuel Soler, de qui mai deixaré de recordar aquells no afluixis! que arribaven just a temps per a donar-me un cop de mà emocional en els moments difícils. En els darrers anys ell i el seu nét Josep s'han convertit, d'entre la família, en les peces fonamentals que, des de l'Eco, han ajudat a mantenir viva la crònica setmanal.

He intentat ser fidel al consell del meu pare sobre com dir les coses sense deixar de dir-les.

I és en aquest moment quan la secció es disculpa. Em disculpo per tots aquells episodis durant els quals, malgrat ficar-hi els cinc sentits, la balança s'ha bescantat i he pogut ferir quan no volia, fer mal quan no volia, decebre quan no volia. Serà que, de vegades, per molt que hom intenti pesar les paraules mai pot arribar a controlar l'impacte inevitable que tindran en qui les rebi. Però no per això s'ha de deixar d'opinar. Mai. A la vegada, no tindria prou espai per a relacionar la llista d'agraïments que mereixen les i els que han ajudat a resituar i a mantenir de peus a terra al cronista. A desinflar-lo quan s'ha inflat, a calmar-lo quan s'ha alterat, i a mantenir-lo lluny de les vanitats hipòcrites de l'adulació i les convencions socials. Als i les que, en definitiva, han ajudat a créixer en tots els sentits al geperut que en ocasions no s'ha vist el gep. Aquesta ha estat una ocupació voluntària exercida des de la solitud de l'equilibrista sense xarxa, però viscuda des de la companyia de la reciprocitat amb les lectores i els lectors que m'han fet confiança perquè han cregut que era confiable, o perquè poden haver tingut la sensació que la secció ha parlat per ells al tractar determinats temes. Sitges dóna molt de si. I tretze anys després de llegir-lo, penso que el context actual em permet recuperar les reflexions que llençava a l'aire en el meu discurs d'acceptació de la ploma d'or. El 2001 em preguntava: "Com serà Sitges en el futur? Que haurem fet nosaltres per possibilitar que sigui com ens agradaria que fos? I ja sabem con ens agradaria que fos de veritat? I estem disposats a sacrificar-nos d´alguna manera per a que Sitges sigui com volem? I els que manen ara, i els que manaran, també estan disposats a conciliar posicions per a que així sigui?" Des de l'Eco he volgut aportar un humil gra de sorra a la causa comuna.

Gràcies als qui han llegit, i, sobretot, als qui m'han ajudat en aquesta aventura.

Acabo. Amb el seu permís, els agraïments més grans me'ls quedo dins meu. Fa dies em referia al pom de dalt. Servidor també té un pom de dalt, format pels absents i pels presents. És un pom molt petit que mereix el millor per haver-me demostrat el millor. Al meu pom de dalt, sense el qual no serveixo per a res, li dedico la darrera crònica local.

Vent del Cau. Capítol final.

Dilluns -prou que ho saben- s'inaugura la remodelació dels museus. Descomptant referències prèvies, afegits ficats dins d'altres cròniques i confusions en la numeració, vet aquí el capítol XIIè d'un serial que va començar el 15 de gener del 2010, just quan les portes del Cau Ferrat es tancaren en espera d'un futur millor. El 5 d'abril del mateix any el Maricel seguí el mateix camí que la casa de Rusiñol, i amb ells Can Rocamora, l'edifici-frontissa protagonista d'un procés judicial encara obert. Hauran passat gairebé cinc anys des d'aleshores, i no entraré en detalls. Crec que les reflexions bàsiques a l'entorn de l'atzarosa història viscuda ja les he deixades per si algú de vostès les vol rellegir, i ja no toca resumir-les. Els escriu l'home que va creure en la passarel·la envidriada i que va respectar, des del primer dia, el posicionament de la plataforma gràcies a la qual -que ningú no ho oblidi- el dibuix inicial canvià de rumb, malgrat que al final, i amb tots els matisos que vulguin, el resultat tampoc hagi complagut del tot als historicistes o proteccionistes. Però això ja és passat, i del passat, si convé, en podríem extreure una única conclusió que vindria a dir-nos que si mai l'esdevenidor ens torna a col·locar al davant d’una oportunitat com aquesta, seria bo no fer-la malbé des de l'amargor de la controvèrsia en tots els fronts, des de l'esquerda emocional, des de la lluita somorta dels egos, des de la indefinició de criteri dels qui n'haurien d'haver tingut, o fins i tot des d'aquella hipocresia política que acostuma a defensar de manera numantina un posicionament, mentre permet altres pecats no menys qüestionables i tant o més visibles... Ara ja està fet.

Del Cau enyoro entrar per la porta original i veure el mar. La resta ha millorat en gairebé tot.

Els veuràs amb uns altres ulls resa el lema amb el qual el Consorci del Patrimoni obre aquesta històrica i nova etapa dels nostres museus més emblemàtics. I a la pregunta òbvia sobre com han quedat cal una resposta sincera: millor que com estaven, i millorables com tot a la vida. L'estampa del Cau és relativament senzilla d'explicar, en el sentit que el plantejament de treball ha incidit en la rebotiga i no pas en el criteri museogràfic, establert d'antuvi i responsable que el museu sigui com és. El veuran gairebé igual, sobre un recuperat blauet magnífic, i amb subtils canvis en la presentació de mobles, plafons de ferro, i la recol·locació d'algunes peces d'art -suggerida per criteris tècnics i condicionada per l'obertura del primer pis vers Can Rocamora- que potencien la seva contemplació respecte l'antic Cau. Vaig per feina i apunto quatre detalls d'urgència. Tots quatre responen a circumstàncies que ompliran les següents frases d'uns quants peròs. Primer. Tot i que he superat la impressió que em causà el paviment renovat de la sala del brollador, m'està costant acostumar-me a entrar al Cau de costat. Segueixo enyorant la magnífica perspectiva des del carrer, però no puc contradir els draconians criteris de seguretat que impedeixen utilitzar la porta original. Segon. Enyoro veure el mar. Sí, ho han llegit bé. Per les finestres del Cau entra la llum, però els filtres solars que han de protegir les obres de les radiacions son tan espessos, que hom té la sensació d'estar davant d'un vidre opalí que només deixa intuir vetlladament que tenim el Mediterrani als peus, tot i sentir-lo. Tercer. Pels qui siguin sensibles a les modificacions en els espais, podran comprovar com la lleu elevació del terra del primer pis -obligada pels requeriments imprescindibles de les instal·lacions de serveis- crea una sensació de perspectiva una mica més enxiquida, sobretot si es fixa la mirada cap el finestral de mar i els festejadors que estan al llindar de la desproporció respecte l'entorn. I quart. En general, llevat d'excepcions, hi ha molta llum, és molt focalitzada i molt poc matisada. M'asseguren que és provisional i que s’hi està treballant a fons.

El Maricel ha perdut l'oportunitat de ser quelcom més que un museu, però ara és un bon museu.

Al Maricel els canvis s'evidencien amb major contundència. Del Maricel antic enyoro poques coses. Gairebé res finalitzada la remodelació. Amb tot el respecte per el llegat Pérez-Rosales, sense el qual mai no hagués existit el museu, sempre m'havia semblat que entrava a un magatzem d'antiquari on el pitjor eclipsava el millor en un conjunt massa eclèctic que salvava, i amb reserves, el contingut de la planta baixa. Ara, es constata un veritable discurs museogràfic establert de forma clara i ordenada, i que culmina en una planta baixa que és, simplement, sensacional en concepció de l'espai i col·locació de les obres, excepció feta de la sala gòtica que diria que mereix un cert replantejament en una zona molt concreta. La resta enlluerna, i la pensada de situar l’estàtua del Greco original presidint l’àmbit de pas entre el mirador i el passadís que mena a la sala Sert és de llibre d’estil. Als pisos superiors, que és per on comença la visita, els esperen algunes joies pictòriques molt estimades, acompanyades d'un grapat de novetats encantadores –com els quadres de Lola Anglada o els cartells modernistes- disposades sense angoixes en unes sales que han perdut alçada de sostre -de nou climatització obliga- i personalitat pròpia. Deixo per escrit un impossible desig de futur: que La Festa Major de Felip Masó i La processó de Corpus de Mas i Fontdevila es trobin cara a cara en una petita habitació que sembla feta a mida per a esdevenir un santuari d'essència sitgetana. Surto pensant que totes les crítiques es poden reduir a una sensació: l'alegria de veure els museus oberts. Tot va bé si no acaba malament.

Pal i pastanaga

Dilluns, 24 de novembre

El llibre es deixa sentir. I no només en el l'aspecte físic. Un gruixut quadrat de 366 pàgines profusament il·lustrat que explica, cercant totes les connexions possibles amb els referents estilístics del pintor, la vida, l'obra i la petjada d'un dels pares de l'escola Luminista, al costat, entre d'altres, del també gracienc de naixença Joan Roig i Soler, l'autor d'aquella petita joia -a punt de descobrir-se dalt de tot de Maricel- on es representa un tren de vapor arribant a l'estació de la vila. Isabel Coll acaba de publicar Arcadi Mas i Fontdevila: el pintor poeta. En la portada, un detall de El pastor, quadre del 1901, gairebé quinze anys posterior a la popularíssima Processó de Corpus, que l'autora ha escollit pel que té d'exemplificador del sentit final de l'obra de l'artista: captar la llum a través de la pinzellada en una mena d'impressionisme sitgetà que res té a envejar a l'escola francesa. D'aquí que el volum esdevingui un veritable descobriment per als qui, com un servidor, poca cosa havíem llegit de Mas i Fontdevila més enllà de l'escrita per la pròpia Isabel Coll, Antoni Sella i Roland Sierra en aquell esplèndid catàleg de la memorable exposició sobre el Luminisme que es programà al Miramar l'any 2002. En paral·lel al mestre que dominava totes les tècniques, i que trobà la inspiració en els paisatges i els costums de Catalunya i Itàlia, l'autora posa un especial èmfasi en el vessant humà del personatge. El pare de família que avantposà la vida pròpia a l'artística sense equivocar-se en l'elecció. El marit que morí un 31 de gener del 1934, deu dies després que la seva esposa, la Laieta, amb qui es casà el 1883. Editat per El centaure groc, Arcadi Mas i Fontdevila: el pintor poeta és l'estudi biogràfic i crític d'un gran pintor, que, a més, també fou una gran persona. Un excel·lent regal per aquestes festes.

Més enllà de "La processó de Corpus", Isabel Coll ens descobreix un altre Mas i Fontdevila.

Dissabte, 29 de novembre

El mar pica de valent el mur de la Torreta i travessa sense esforç els límits de la barana del passeig renovat. Un espectacle tardoral impressionant que amaga la incertesa de saber si, un cop acomiadat el temporal de llevant quedarà prou platja de Sant Sebastià com per a no generar una nova frustració entre els que ja consideraven que havia minvat enormement els darrers anys. Han passat quatre mesos des que la draga Josefa Pérez actuà d'urgència a les platges del municipi en una operació que ja s'intuïa conjuntural malgrat que, de no haver-se fet, probablement ara en lamentaríem les conseqüències per a tots els negocis i famílies que depenen de les platges per a viure. La natura ens recorda cada any que Sitges té una assignatura pendent de resoldre, i qui sap si també un debat sobre els límits de l'explotació turística del nostre litoral. Sota un cel plomós i espurnejant, Francesc Sillué descobrí la seva placa a la plaça dels artistes, minuts abans d'inaugurar exposició al primer pis del Miramar. Una gairebé antològica segons confessa ell mateix, a la qual no hi ha pogut portar algunes peces que aprecia. En qualsevol cas, el visitant té cinquanta set obres per a resseguir la evolució d'un pintor que vesteix els paisatges urbans d'una atmosfera màgica, on els espais es defineixen de manera subtil, apuntada a través d'un perfecte domini de la composició i de la llum. Des dels clàssics aparadors anglesos fins als ocres intensos de les façanes dels palaus venecians, o les places de Paris o Barcelona, hom té la sensació de viatjar per un mon de bellesa eterna.

La proposta de baixar l'IBI és una gran notícia. La rebaixa insòlita del coeficient permet malpensar.

Dijous, 4 de desembre

En roda de premsa, l'alcalde, acompanyat de Jordi Mas, Vinyet Lluís i Lluís Marcé, anuncia un titular dels de lletres de motlle. La proposta del govern de rebaixar el coeficient de l'IBI per al 2015 fins al 0,83%, 10 centèsimes per sota del 0,93% previst en el debat inicial de les ordenances fiscals, i 15 centèsimes per sota del 0,98% que és el que s'ha aplicat durant l'any que deixem enrere. Estem, doncs, davant d'una gran i bona notícia que permet pensar no només en el fet, sinó també en les possibles, probables, veritables o hipotètiques raons que poden justificar aquesta mesura que depassa qualsevol previsió i que, d'aprovar-se definitivament, suposaria una rebaixa mitjana del 5,5% en l'import de gairebé 26.000 rebuts dels 29.000 que es despatxen a Sitges. El cas és que després que el PSC, el PP, la CUP, NeCAT (ara MES),  l'Entesa per Sitges, la plataforma per uns impostos i serveis justos o el Gremi d'Hostaleria, hagin reiterat una demanda gairebé crònica durant la segona part de l'actual legislatura, Forns els ha respost amb un cop d'autoritat que justifica a partir dels bons resultats del tancament del balanç de caixa del 2013, de la capacitat de la casa gran de compensar la minva del prop d'un milió d'euros en ingressos derivats dels rebuts més baixos a través de la gestió d'altres partides, i, òbviament, de la necessitat d'aprovar definitivament els comptes per l'any que ve des del consens. Sigui com sigui -i deixant de banda el crèdit que se li vulgui donar a les explicacions de l'alcalde- el joc polític té un manual d'estratègia intemporal que suggereix, en la mesura del possible, que si cal apujar impostos es faci a l'inici dels mandats, i que es deixi pel final la possibilitat d'abaixar-los. L'ésser humà és desmemoriat per naturalesa quan es tracta de somatitzar els mals moments, si al final n'arriben de bons. Quelcom d'això hi deu haver quan superat el pal de la contribució amb ferides que encara es curen, sis mesos abans d'eleccions s'ofereixi la pastanaga per a compensar-lo.

De Manhattan a Can Falç

Divendres, 28 de novembre. Matí.

Artur Mas és, avui, un valor segur al qual molts s'agafen. El president pot agradar o no, però transmet una imatge de fermesa granítica que genera expectació. Ho sap ell. Ho saben els qui l'acompanyen. Ho saben els qui el segueixen des de l'admiració, i també ho saben els qui es pensen que pel fet d'anar darrera de Mas se'ls empeltarà alguna virtut d’aquelles que permetin  presumir davant de les amistats de torn. En companyia dels representants de les entitats i associacions signants del manifest a favor del procés participatiu o com s'anomeni, l’Artur Mas post-querella aparegué igual en les formes que abans de ser denunciat. Fins i tot diria que està sabent vendre amb estratègia el plus d'imatge que li dóna la condició d'home encausat que va pel món explicant els motius de la seva circumstància i les suposades raons o no raons dels qui l’acusen. O sia, que tot i que dono per segur que a Mas no li ve gens de gust ser el querellat, no puc evitar pensar que ho suporta amb quelcom més que simple estoïcitat, assumint el risc de situar-se al llindar del victimisme. L’alcalde en tingué prou en evocar la figura i l’obra compromesa del doctor Bartomeu Robert per a complementar el discurs del president que, òbviament, no va dir més del que ja ha dit manta vegades.

Mas porta la querella amb la intel·ligència de qui sap rendibilitzar-la en benefici propi.

Tarda.

Si és que es tractava d'això, l'objectiu es va aconseguir amb escreix. Si n'hi havia d'altres, varen quedar eclipsats per l'evidència inicial. Tothom ha parlat de la llista de l'Eco. Bé, es tracta de la llista dels 36 establiments que l'associació Salvem Sitges demana que siguin inspeccionats per part de l'Ajuntament, i que ha publicat l'Eco generant una tensió considerable dins del sector de la restauració i l'oci nocturn, per molts motius que no venen al cas. L'Ajuntament se'n desmarca i l'alcalde lamenta l'exposició pública d'un document de treball. No soc ningú per a qüestionar els criteris que han mogut al col·lectiu a confeccionar una llista tan diversa de locals, on es fiquen en un mateix sac casuístiques absolutament diferents i contraposades, ni els del mitjà que ha divulgat de forma tan explícita i cridanera quelcom que, d'alguna manera, amplifica una mena de causa general que tinc la sensació que no sempre es mou sobre una base fonamentada com cal. Penso que ha mancat una mica de prudència. De sensibilitat. De mà esquerra. La mateixa mà esquerra que ha de possibilitar que totes les parts en conflicte arribin a un acord per a avançar en l'objectiu de conciliar postures i resoldre problemes. Com a col·laborador només em permetré un apunt, des del respecte que em mereixen els gestors del diari: l'ànima de l'Eco mai no hagués publicat una llista com aquesta. Mai.

“Recuperar molts dels drets que s’han perdut és tasca de tots” sentencia amb raó Emma Reverter.

Nit.

Les darreres edicions de la Nit de premis Sitges estan sortint molt rodones. No només per la nòmina de premiats, que també, sinó per l’encert en encarregar la concepció de la vetllada a persones vinculades al món de la creació artística. Anna Barrachina trobà una fórmula enginyosa, simpàtica i molt nostra per a que la vetllada mantingués el pols fins al final. La secció felicita als guardonats i s’agafa a una declaració d’intencions que expressà la periodista Emma Reverter, que torna a casa per a encetar una nova etapa després de 14 anys a Nova York. Entre records als seus referents vitals i professionals, la ploma d’or d’enguany va encadenar dues frases lapidàries que val la pena conservar: “Recuperar molts dels drets que s’han perdut en els últims anys és una tasca de tots. Com també ho és lluitar contra la corrupció, un paràsit que ha debilitat les institucions democràtiques del país”. Bravo. Per la seva banda, l’alcalde enfilà un discurs amb un punt -o dos, o tres- d'essència pre-electoral, anunciant pel 2015 un rosari de titulars -està per veure si tots realitzables o no- que asseguren l'arribada del nou festival de la creativitat i la innovació de Catalunya, o el projecte d'un museu d'història de Sitges a Can Falç, que s'afegiria al centre d'interpretació de la festa a l'Escorxador, a la reforma de la teulada i el saló-teatre del Prado, a la rehabilitació en marxa de la biblioteca Santiago Rusiñol, o a la imminent inauguració dels museus abans de Nadal. Una Biodramina si us plau.

Moltes de les idees del pressupost participatiu son contradictòries amb un criteri de selecció.

Dilluns, 1 de desembre

Reconec que, en un primer moment, la secció va valorar de forma molt positiva la idea del pressupost participatiu. I penso que en el fons ho segueix essent, encara que la recta final de la iniciativa m'està resultant un pèl desconcertant. Per una banda, l'enorme quantitat de propostes que s'han validat, 72, ajuda ben poc a escollir-ne les 5 finalistes que demana el procés de votació popular que comença dimarts dia 9. I per l'altra, m'he vist obligat a revisar un dels criteris que condicionava la seva acceptació a que no féssin referència a subvencions, plans d'ajuts, despeses obligatòries, actuacions de manteniment i obres menors municipals. I, paradoxalment, la majoria de les idees escollides son fàcilment englobables en aquest epígraf. Des de l'arranjament del paviment i la millora de l'enllumenat en un grapat de carrers, fins a la renovació de parcs infantils o edificis municipals, passant  per l'ampliació de carrils bici o l'augment de papereres a les platges, un elevat percentatge de propostes -de ben segur necessàries- es refereixen a actuacions pròpies de les obligacions quotidianes de la casa gran, i ben poques -ni una dotzena- responen al sentit final que demanava projectes nascuts de bell nou.

Forns versus Miquel

Fe d'errades per a esmenar una patinada numèrica. En cas de sortir, Marc Martínez ho deixaria el 2019 i no el 2016. Vaja, ho deixaria el mateix any que, en cas de tornar a sortir, Lluís Marcé també assegura que ho deixarà. La secció ho haurà deixat abans. Molt abans. Moltíssim abans...

Dimarts, 18 de novembre. Vespre.

Al Prado, l'assemblea de Convergència i Unió ratificà l'elecció del candidat a les municipals de l'any que ve. Com que l'època de les multituds a les agrupacions locals -si mai ha existit- ja és història passada, em comenta un veterà que de les prop de la cinquantena de persones presents, una vintena -les habilitades per a fer-ho d'acord amb els estatuts- donaren suport inequívoc a Miquel Forns. Per tercera vegada, doncs, l'actual alcalde serà el candidat de la federació nacionalista en un context local i nacional radicalment diferent al del 2007, quan es presentà per primer cop. I avui, més enllà de les indiscutibles consecucions que el govern i el seu cap puguin fer valer a l'hora de tornar a demanar la confiança dels sitgetans, probablement, des del punt de vista de la percepció pública de la persona, un dels principals rivals de l'alcalde que torna a ser alcaldable sigui, paradoxalment, aquell militant de base que fou proclamat alcaldable ara fa set anys. El Miquel Forns d'avui s'enfronta a la imatge un punt idealitzada del jove il·lusionat del carrer Sant Pau que volia ser alcalde, i que enfilà, mentre evocava els seus orígens familiars i aficions personals en un discurs d’investidura emocionat, la història metafòrica del ciclista que no podia deixar mai de pedalar per a superar els obstacles d'una crisi i de l'herència enverinada amb un deute desquiciant i intolerable que deixà el seu antecessor. Forns arribà al càrrec amb l’aura -guanyada a pols- de persona propera, dialogant i coneixedora de la realitat social i cultural sitgetana des de la base. Una consolidada imatge d’home bo i confiable que en ocasions aprofitaren els seus detractors per a qüestionar o desqualificar barroerament les capacitats que podria tenir per a exercir l’autoritat que el càrrec exigeix. Estava per veure si Forns podria deixar enrere la imatge naïf d’alcalde del carrer Sant Pau, per a projectar-ne una de nova. I el cert és que ho ha aconseguit sense perdre bona part de les virtuts amb les quals hi va arribar, tot i que en aquest camí s’han perdut companys de viatge. Tant és així que, fins i tot dins de la pròpia Convergència -i per causes diverses, personals i intransferibles- més d’un ha observat un distanciament emocional respecte l'esperit original que movia l'ànima de l'home que volia ser alcalde quan encara no ho era. Una deriva qui sap si condicionada per les càrregues inherents al càrrec, i a la vegada per la inevitable influència del pom de dalt, del qual molt sovint se n’ha parlat més que del propi alcalde, i que ha jugat tant la carta de la protecció del personatge que ha acabat per aïllar-lo de la imperfecció socialitzadora, de l'empatia que havia conreat essent, simplement, un ciutadà ras de professió bibliotecari i apassionat pel folklore i l'associacionisme.

El principal rival del Miquel Forns alcaldable és el record de quan era, simplement, ciutadà.

Tots els governants precisen d'un pom de dalt. I el pom de dalt s'enfronta perpètuament al repte d'equilibrar la difícil balança entre la necessitat d'administrar les converses que han d'arribar a la taula de l'alcalde, i la de permetre la permeabilitat amb la ciutadania. Fou precisament Forns qui va reconèixer durant la primera audiència pública al Miramar ser víctima de la síndrome del despatx, comprometent-se a sortir més al carrer. Una fita assolida a mitges.

Més enllà dels condicionants del càrrec, el repte és retrobar un tarannà que alguns enyoren.

Assumint que mai –repeteixo mai- es pot contentar tothom, per molt que el joc polític acostumi a publicitar als candidats des de l’objectiu d'intentar-ho, no hi ha hagut alcalde a qui el pas pel càrrec no hagi canviat. Condició humana obliga. L’exercici de l’administració del poder marca a qui el protagonitza i al seu cercle familiar i d’amistats més proper. D'aquí que seria de ximples prendre's al peu de la lletra la clàssica declaració d'intencions que s’acostuma a escoltar als inicis dels mandats, relacionada amb el deure de no perdre el nord del caràcter, mentre s’assumeixen decisions –i l’actual legislatura n’ha estat una bona mostra- que imposen fer de dolent, un registre ingrat i desagraït per naturalesa. Per tant, Miquel Forns viu el que varen viure els qui el precediren, amb la diferència que en el seu cas la positiva imatge conreada pels anys de participació en l'àmbit de l'activisme social ha resultat difícil d'encaixar amb les conseqüències a voltes desagradables que de vegades comporta l'exercici de les comeses del càrrec públic. A sis mesos de les eleccions, l’home que segueix sense tenir competidor en l’oratòria –clara, ordenada i entenedora- té el repte de conciliar el paper d’alcalde amb la labor de reconduir la sensació que molts tenen d’haver perdut en Miquel, malgrat que d’altres defensin amb fermesa que, en petit comitè, és el mateix de sempre.

Els Grecos ja son al Cau Ferrat. Ara només falta que hi entri la ministra.

Dimarts, 25 de novembre.

És de nit i una pau malauradament cada cop menys usual amara el Racó de la Calma. Des de Málaga arriba el camió que porta Les llàgrimes de Sant Pere entre d'altres peces del Cau Ferrat. En aquest Nadal avançat tot el que va marxar fa cinc anys està tornant a casa. A punt per a descobrir-se davant nostre. Només cal que una conjunció planetària posi en línia una ministra, un president de la Generalitat, un president de la Diputació i un alcalde. I no es pensin tampoc que sigui tasca fàcil.

Els segons

Dilluns, 17 de novembre

Abans que ser definits com a membres del grup de regidors no adscrits -o mixt per a entendre'ns- Jorge Carretero i Mercedes Ortúzar prefereixen, o defensen, que se'ls presenti com a Populares de Sitges. Així, sense embuts, amb un ús hàbilment intencionat de la mateixa denominació que apareix a la pancarta que penja del balcó de la seu oficial del PP al carrer de Sant Francesc. O sia que, oficialment, Ferran Ignasi Llombart és el portaveu del Partit Popular a l'Ajuntament, i Carretero i Ortúzar es consideren que ho son de tots aquells i aquelles que se sentin identificats amb la seva causa i circumstància, que té paral·lelismes en d'altres municipis de la comarca. Portaveus d'aquells que els dos regidors expulsats creuen que son majoria dins d'un partit que tampoc consideren seu, i si dels qui han anorreat la democràcia interna. I el cert és que Carretero es despatxa a gust a l'hora de referir-se al què i al com d’allò que ha viscut. No només amb Ferran Ignasi Llombart, amb qui la relació està més deteriorada que alguns trams de la barana del passeig de la Ribera, sinó amb la majoria dels qui foren els seus companys al govern, vistos avui com a mers valedors dels interessos personals de cadascú per davant dels interessos col·lectius dels sitgetans. I del naufragi només se'n salven tres apuntadors. Marc Martínez -vatua l'olla, ara que comença a volar sol-, Elena Redondo, la dona a qui molts ja donen per apartada de les llistes, i Francisco Castillo, de qui denuncia que es lapidà injustament en el seu dia. La resta de companys de govern romanen al calaix de la indiferència en el testimoni del qui fou alcaldable popular. És la història d’una desil·lusió, una mica salpebrada de cabreig, explicada per un home de caràcter molt reservat i no especialment comunicatiu, a qui les convencions formals i no tant formals de la política han superat en més d’una ocasió. Carretero té clar que vol participar activament de la vida sitgetana en el futur, però gairebé assegura que no serà des de la primera línia.

En la pel·lícula de Carretero, només se salven tres apuntadors: Martínez, Redondo i Castillo.

Dimarts, 18 de novembre

Es podria escriure un assaig sobre els segons, o les segones. Els segons plats d'un menú, els actors o les actrius secundàries, les segones parts que mai no son bones, els segons d'a bord en un vaixell, els segons fills d'una parella, els segons d'un castell, o els segons premis de qualsevol concurs o competició. En política els segons o queden sovint a l'ombra, o poden fer ombra al primer, i en qualsevol dels dos casos administrar aquest paper no és fàcil. Llombart era segon el 2011, i ara és primer, i Marc Martínez era segon el 2011, hagués estat tercer el 2015, i acabarà primer d'una altra llista. La seva.

I Martínez li digué a Marcé que marxava, mentre el fum de l'infern cobria la sortida d'ofici.

“I el dia de la Festa Major, el 24 d’agost, amb tot el carinyu del món, li vaig dir: mira, ni de tercer, ni de segon, ni de primer. No vaig. Compliré amb tots els nostres compromisos (…) però el pròxim d’això no aniré a la llista” Marc Martínez, el segon fins avui de Lluís Marcé, evoca d’aquesta manera la conversa que, en plena sortida d’ofici de la Festa Major d’enguany, tingueren els dos mentre el cel s’omplia del fum de l’infern. Ell diu que en la decisió poc hi ha tingut a veure que el cap de llista més veterà del consistori li anunciés que aniria de tercer, perquè el segon lloc l’ocuparia un bon home –un tossut bon home ex convergent si m’ho permeten- amb cognom de pedra preciosa. Feia força temps que l’actual regidor de benestar social coïa la proposta de Sitges, benestar i cultura, a partir, segons reconeix, de la motivació que li han injectat representants d’associacions i col·lectius de l’àmbit del voluntariat solidari, per a presentar una candidatura que doni veu als qui no n’acostumen a tenir, La decisió de Marcé esdevingué, doncs, l’oportunitat per algú que confessa que va intentar en debades democratitzar el funcionament intern de Nou Horitzó, i que, en cas que la nova proposta funcioni, garanteix que se’n desvincularà el 2019… Acompanyen Marc Martínez a les beceroles d’aquest projecte la pintora Blanca de Nicolás, que es presentà de número quatre per Nou Horitzó el 2011, i la sempre positiva i encantadora Margot Martínez, la coordinadora de l’associació iberoamericana de Catalunya. Seguint l’estel·la del PSC i PP, però de manera menys traumàtica –almenys en aparença- del pom de dalt de Nou Horitzó també n’han sortit esqueixos. En el fons, Martínez ha fet un camí ja explorat per altres regidors de l’equip de govern, que han anat saltant de casa en casa fins a fundar-ne una de pròpia. La història no és nova.

Potser més que partits nous, el que es troba a faltar de debò són cares noves...

La reflexió, ara, ha de venir per una altra banda. Segur que Sitges necessita aquesta quantitat de candidatures per a les municipals de l’any que ve? Tothom té clar que podrà presentar programes electorals que aportin solucions singulars als problemes comuns coneguts per a tothom? Algú ha pensat que més que nous partits potser el que fa falta son cares noves i nous models de funcionament que sacsegin estructures de gestió encarcarades? És un parlar en veu alta davant del que hom considera una bona metàfora d’aquest Sitges d’avui una mica erràtic, superat pel context que li ha tocat viure, i amb poques personalitats polítiques de pes que generin una veritable connexió amb la ciutadania. Potser sigui aquesta la raó final que pot explicar la inflació de noves propostes en el nostre mapa polític. Tot està més tranquil quan la ciutadania té la sensació que les coses van per la drecera correcta. El temps ho dirà....