Amigues i amics, aquest blog també acaba el seu camí amb l'entrada d'avui. El futur està per veure. El present demana una aturada sine die. Gràcies a totes i a tots per la vostra fidelitat setmanal.
Comiat
Qui sap si hagués estat millor evitar escriure sobre quelcom que podria
enllestir-se en dues línies i el tòpic fins
a sempre de rigor, però alguna cosa dins meu em diu que no puc despatxar
l'assumpte a la francesa. Seria impropi del camí fet fins avui, i del respecte
que sempre m'ha merescut aquest diari i tots vostès. Començo, doncs, i sense
embuts. Amigues i amics lectors, plego. Deixo l'Eco. Acaba aquí
aquesta aventura que va néixer un 9 d'abril del 1995. Han passat 19 anys, 8
mesos, i uns 975 escrits. El que ve ara és el relat d'un aterratge no forçós,
sinó volgut. Meditat. Parlat. Convençut. Madurat des de la meva impaciència
proverbial, i conegut per la nova direcció que m'ha demostrat un tracte
excel·lent des del primer dia.
Ho deixes? No tindrà a veure
amb els canvis a l'Eco, no? M'ha
perseguit amb insistència aquesta cantarella. I la resposta és no, tot i que
els darrers números del setmanari m'hagin
fet sentir en una posició de difícil encaix en el que se'n diu la línia
editorial, que mai no arribaré a saber si els esdeveniments haguessin
aprofundit en el futur. Ara és igual plantejar-s'ho i no seria just insistir-hi.
A començaments d'octubre, i arran d'aquelles petites feines que es fan per la
pura satisfacció de fer-les, i que em retroben amb velles aficions que quedaren
fins a cert punt arraconades per la motivadora quotidianeïtat d'escriure,
servidor va travessar de manera fugaç la línia imperceptible que separa la
devoció de l'obligació. Han passat les setmanes, i s'ha anat afermant en mi la
necessitat d'aturar-me abans que la segona prengui massa protagonisme davant de
la primera.
Ho
deixo abans que la devoció esdevingui obligació, que és quan toca deixar-ho.
Proposar-se opinar sobre allò que t'envolta és un ofici com qualsevol
altre. A Sitges, escriure a l'Eco no
és qualsevol cosa. I escriure sobre determinades coses a l'Eco encara menys. En puc donar fe, i vostès i jo podríem trobar un
bon grapat d'exemples relacionats amb alguns dels articles de la secció que han
generat més polseguera al llarg d'aquestes dues dècades. Amb el convenciment que
en aquesta vida mai no es pot agradar tothom, i que cal sempre assumir
posicionaments, decisions, renúncies, disgustos i també satisfaccions quan es
tracta d'exposar un punt de vista de manera pública, confesso no haver dit mai
allò que no penso, haver escrit sempre
allò que he volgut, i haver-ho vist publicat a l'Eco sense cap alteració, més enllà de les provocades pels inefables
follets de la impremta del carrer Bonaire. Des de l'esperit crític he intentat -amb
resultats desiguals- mantenir en equilibri una balança simple en la seva
complexitat. La balança de la ponderació. En un plat hi ha l'obligació de dir
el que es vol dir. En l'altre el repte de trobar la millor manera de dir-ho,
que, en el meu cas, no és altra que la més coherent amb la meva forma de ser,
d'actuar i de veure les coses. L'exàmen setmanal, tan motivador com exigent en
la responsabilitat, no ha deixat mai de perseguir, en el fons, el sentit final
de dues frases referencials per a mi. La primera és del meu pare, que sempre em
va aconsellar l'exercici de la llibertat d'expressió sense perdre la
consciència de les seves repercussions. La segona és la d'en Josep Manuel
Soler, de qui mai deixaré de recordar aquells no afluixis! que arribaven just a temps per a donar-me un cop de mà
emocional en els moments difícils. En els darrers anys ell i el seu nét Josep s'han
convertit, d'entre la família, en les peces fonamentals que, des de l'Eco, han ajudat a mantenir viva la
crònica setmanal.
He
intentat ser fidel al consell del meu pare sobre com dir les coses sense deixar
de dir-les.
I és en aquest moment quan la secció es disculpa. Em disculpo per tots
aquells episodis durant els quals, malgrat ficar-hi els cinc sentits, la balança
s'ha bescantat i he pogut ferir quan no volia, fer mal quan no volia, decebre
quan no volia. Serà que, de vegades, per molt que hom intenti pesar les
paraules mai pot arribar a controlar l'impacte inevitable que tindran en qui
les rebi. Però no per això s'ha de deixar d'opinar. Mai. A la vegada, no
tindria prou espai per a relacionar la llista d'agraïments que mereixen les i
els que han ajudat a resituar i a mantenir de peus a terra al cronista. A desinflar-lo
quan s'ha inflat, a calmar-lo quan s'ha alterat, i a mantenir-lo lluny de les
vanitats hipòcrites de l'adulació i les convencions socials. Als i les que, en
definitiva, han ajudat a créixer en tots els sentits al geperut que en ocasions
no s'ha vist el gep. Aquesta ha estat una ocupació voluntària exercida des de
la solitud de l'equilibrista sense xarxa, però viscuda des de la companyia de
la reciprocitat amb les lectores i els lectors que m'han fet confiança perquè
han cregut que era confiable, o perquè poden haver tingut la sensació que la
secció ha parlat per ells al tractar determinats temes. Sitges dóna molt de si.
I tretze anys després de llegir-lo, penso que el context actual em permet
recuperar les reflexions que llençava a l'aire en el meu discurs d'acceptació
de la ploma d'or. El 2001 em preguntava: "Com serà Sitges en el futur? Que
haurem fet nosaltres per possibilitar que sigui com ens agradaria que fos? I ja
sabem con ens agradaria que fos de veritat? I estem disposats a sacrificar-nos
d´alguna manera per a que Sitges sigui com volem? I els que manen ara, i els
que manaran, també estan disposats a conciliar posicions per a que així sigui?"
Des de l'Eco he volgut aportar un
humil gra de sorra a la causa comuna.
Gràcies
als qui han llegit, i, sobretot, als qui m'han ajudat en aquesta aventura.
Acabo. Amb el seu permís, els agraïments més grans me'ls quedo dins meu.
Fa dies em referia al pom de dalt. Servidor
també té un pom de dalt, format pels
absents i pels presents. És un pom molt petit que mereix el millor per haver-me
demostrat el millor. Al meu pom de dalt, sense
el qual no serveixo per a res, li dedico la darrera crònica local.