La divisió de de banca electrònica de Banesto, iBanesto, s'ha empescat un concurs publicitari que cerca spots imaginatius sobre l'estalvi entre la creativitat dels internautes de la xarxa. La iniciativa, titulada 1er concurso low cost film, està oberta a la participació de tothom, professionals o no, que, fins a finals de Novembre, poden penjar els seus spots al canal específic de You Tube obert per a la ocasió. Fins avui, he vist una mica de tot, però, sens dubte, els tres millors diria que són els següents:
Quan encara és fresc el quadre plàstic de l’arribada d’uns quants bastoners a la plaça de l’Ajuntament, a punt de començar la processó de Santa Tecla amb els ulls vidriosos, i l’ànima transportada, la vida real saluda el nou dia a cop de martell pneumàtic.Trrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr.......Trrrrrrrrrrrrrrrrrr......Cuidado, que hay gas, paraaaaaaa, paraaaaaaa! I resulta que es tractava de la tapadora que cobria el forat on, durant tants anys, s'encaixà l'enyorat arbre de Nadal del Cap de la Vila, abans no fos víctima de lasostenibilitat excessivament militant. Més enllà de la fuita d'aigua, i de l'ensurt momentani del gas, al cor de Sitges s'hi fa cirurgia sense massa anestèsia, perquè no és possible, i amb el neguit que suposa el fet de desconéixer què amaga el malalt sota la seva pell. No són les obres més cares de la legislatura -la medalla d'honor correspon al mercat- però, sens dubte, difícil serà trobar-ne unes que generin o concentrin més curiositat,interès, sorpreses amagades, i qui sap si soroll. Un veritable parc d'atraccions per als practicants de l’habitual passatemps dels jubilats. Llàstima que l'aforament sigui limitat, i que la concurrència hagi de transitar a la manera d'un Corpus sense clavells. Un dels grans poetes de l'infern, que viu en excedència, m'adverteix de l'impacte visual i estètic que ofereix el conjunt de plaques de quitrà esqueixades, que s'amunteguen com si haguéssim viscut un terratrèmol. Té raó. És una imatge mai vista, pròpia de qualsevol performance teatral. Amb tot, ben aviat esdevindrà fugissera. A la plaça de capçalera, a la nostra zona zero intencionada i particular, s'hi podria posar el pessebre més bonic del món. No hi haurà temps. El 20 de Desembre ja ha d'estar formigonada. Déu nos en guard que no ho estigui, perquè l'endemà de Reis ha d'iniciar-se l'enrajolat, amb l'objectiu d'enllestir-lo per Carnaval.....i ningú no deu voler enviar la rúa baix a mar, per mor d'un calendari no complert. Total, un tour de force en tota regla, en el qual no hi ha massa lloc pels imponderables.
Per cert, creuen que el Cap de la Vila és una plaça o, simplement, una cruïlla de carrers? La pregunta pot semblar banal, i, en canvi, està centrant el debat de la comissió de vianalització, que ha de decidir el tamany final de les rajoles que s'han de col.locar a l'indret, d’acord amb el criteri que s’imposi per consens. De moment, el regidor Marc Quero -que sempre podrà afirmar que ha viscut un màster en resolució de conflictes, durant la seva primera incursió en l'àmbit de la gestió pública- assegura que, per un costat, ningú de l'equip que va realitzar i supervisar l'obra del carrer del Retiro participa de la que acaba d'iniciar-se -la qual cosa és un consol- i, per l'altre, que tampoc se seguirà ni el model de color ni el del desguàs d'aigua, a través de la canaleta central -la qual cosa és un altre consol-. Parin atenció a la denominació gris quintana, perquè l'escoltaran sovint a partir d'ara. Defineix el tipus de pedra, que s'extreu de la cantera de Quintana de la Serena, la Ciudad del granito, situada a la província de Badajoz, i que s'assentarà a la nova vianalització en peces de vuit centímetres de gruix. Si algú de vostès ha viatjat a Pamplona els darrers anys, és probable que hagi trepitjat paviment construït amb aquest material, perquè també allí, com aquí, s’encarregà l’obra a Arian Construcción y Gestión de Infraestructuras. Si els pica la curiositat, poden passejar-se per www.grisquintana.com i se’n faran el càrrec. M'asseguren que és de tonalitat fosqueta, soferta, discreta, i que no cal patir per una hipotètica manca d’existències, en cas que sigui necessària la reposició de les llambordes. El precedent del carrer Àngel Vidal –que caldrà tocar de nou, aprofitant l’avinantesa de la piconadora- demana que, ara, els invents cedeixin el pas al sentit comú, perquè, tal i com estan les coses, no val a badar.
Dissabte, 27 de Setembre
Han passat dos anys des del primer, i memorable, quatre de vuit descarregat, i l’allargada ombra de la consecució segueix planant en la història recent de la Jove de Sitges. Envoltat de veterans i experimentats coneixedors del fet casteller, paro la meva ignorant orella i escolto: “Com no facin més torres no aconseguiran la tècnica suficient per a continuar progressant. No hi ha millor escola que una torre.” Tenen raó els qui així s’expressen? He escoltat un grapat d’opinions coincidents, de les quals me’n refio plenament.
Dilluns, 29 de Setembre
Confessa Tomàs Gracia, president del Gremi de Constructors de la Comarca del Garraf, que aquesta és la crisi més profunda que recorda en tota la seva trajectòria professional. El crec, malgrat que l'afirmació deixi en safata una reflexió òbvia, relacionada amb si la inflació escandalosa de preus que ha viscut el sector immobiliari a Sitges la darrera dècada, tampoc no s'havia vist mai. I l’interlocutor respon amb la mateixa convicció. Els preus de la vivenda al municipi tampoc no s’havien vist mai. Estem empatats, doncs. Passem el que passem, perquè hem passat el que hem passat, i, amb els peus a terra, el que hem passat ha donat molts diners, un gabadal d’ingressos. Avui, pocs volen reconéixer l’evidència del benefici aconseguit a cop de plànol i de metre quadrat a preu inassumible. Es parla de les constructores de fora, dels bancs que han tancat l’aixeta, de les administracions que havien de controlar la desmesura… Tinc la sensació que es llencen pilotes fora. Davant l’òbvia repercussió social que la crisi ha deixat en el sector de la construcció, i en les petites o grans indústries que en depenen, el Gremi proposa parlar amb els Ajuntaments del Garraf, per a que pensin en les empreses de la comarca, a l’hora d’abordar projectes d’obra pública. Si no és així, poques alternatives hi ha per a salvar la petacada.
Dijous, 2 d'Octubre
No. El Foment del Turisme no desapareixerà, malgrat que la delicada situació per la qual passa hagi estat motiu de rumorologia continuada, i especialment intensa des del passat Corpus. L'alcalde ho assegura, mentre continuen les reunions amb l'objectiu de redefinir el futur de l'ens, que organitza el ral.li, el Corpus i la verema.
Un exemple brillant de quan la televisió comercial apostava sense embuts per la música en majúscules. Entre el 1959 i el 1968, la programació de la NBC nordamericana incorporà un espai musical patrocinat, que ja triomfava a la ràdio des de feia anys:The Bell Telephone hour. La companyia telefònica més important dels Estats Units aconseguí portar als estudis de televisió un planter de músics que, encara avui, resulta envejable d'escoltar i de veure. L'empresa VAIMusic està editant en DVD algunes d'aquestes joies de la prehistòria televisiva. Imatges en color desnaturalitzat, pròpies d'una època en la qual la tècnica encara estava a les beceroles, són testimoni de brillantíssimes interpretacions, acompanyades, la majoria, per la orquestra de la companyia, dirigida per un eficaç Donald Voorhees.
Un dels habituals en els programes de The Bell Telephone hour fou el pianista francès Robert Casadesus. Casadesus actuà als Estats Units en nombrosíssimes ocasions, i, en algunes d'elles, ho va fer en companyia de la seva esposa Gaby, i del seu fill Jean. Aquesta interpretació del tercer moviment del concert per a 3 pianos de Bach, acompanyada d'una realització televisiva prou agosarada, però molt explícita amb els instrumentistes, és plena d'elegància i sensibilitat. És del 1964.
Una reflexió en imatges que glaça la sang. El nen indi i la cobra. La innocència i el perill. Agraeixo l'aportació de l'amic seguidor del bloc, i deixo unes quantes preguntes a partir d'allò que veig: Creuen que existeix alguna mena de comunicació entre la criatura i la serp? Podem arribar a entendre que l'escena forma part d'una manera de viure difícilment concebible en el món occidental? És, senzillament, una imprudència vestida de costum tradicional? Ens esglaiem davant allò que, potser, és un fet d'absoluta quotidianeitat en una altra latitud? Aquest nen ha viscut entre serps tota la vida?. En el nostre món global on molts viuen sobreprotegits, mentre d'altres sobreviuen entre tota mena de riscos, dos éssers vius protagonitzen... un joc? un diàleg? un ritual iniciàtic?
Un dissenyador? El mot es queda curt davant de l'obra d'un dels artistes que més aprecio: Saul Bass. Sóc dels que va conéixer l'obra d'aquest renovador de la imatge gràfica, a través del seu vessant cinematogràfic, arran de la col.laboració amb Hitchcock, que es plasmaria en alguns dels crèdits més bells de la història, com són els de Vertigo, Con la muerte en los talones o Psicosis, o la que establí amb Otto Preminguer a Anatomia de un asesinato, Exodo, Tempestad sobre Washington o El cardenal.
Bass, del qui recordo una classe magistral memorable al Retiro, durant la celebració del festival internacional de cinema fantàstic del 1994, és al disseny gràfic el que Mies a l'arquitectura: l'home que carregà de significat els elements més simples, amb un mestratge que li va obrir les portes a les grans corporacions i multinacionals de l'època. Vet aquí un molt bon resum dels grans encàrrecs de Bass:
Saul Bass corporate identities (Font: Canal Youtube de Misterrp2008)
Escollir d'entre tots els crèdits del mestre és difícil, però els del clàssic West Side Story defineixen molt el seu estil.
West Side Story (Robert Wise-Jerome Robbins, 1961) Editada per Fox/MGM
Una de les moltes portades de la míticaLife, dedicada a Paul Newman, aquí en companyia de la seva inseparable Joanne Woodward.
Darrera aquella mirada magnètica, hi havia un gran actor. Paul Newman ha mort als 83 anys, i, amb ell, una de les figures més compromeses de la seva generació. Newman fou el de la timba de cartes a El Golpe, el company de Robert Redford a Dos hombres y un destino, l'inoblidable solitari de El buscavidas, l'advocat fracassat que guanya un cas impossible a Veredicto final, o la parella amb més feeling que podia tenir Liz Taylor a La gata sobre el tejado de zinc:
Cat on a hot tin roof (Richard Brooks, 1958) Editada per Warner
