San Francisco en dues visions

No, encara no parlaré de Vertigo, però si de dues propostes que m'han semblat molt interessants d'incorporar al bloc, i que es relacionen amb la que diuen és la capital més europea dels Estats Units, amb permís de Boston.

250.000 pilotes foren llençades pels carrers de San Francisco, en el que el cronista creu que és la millor campanya de publicitat de Sony. Segurament, molts haureu vist l'spot. Fou el primer, i segurament el més popular, d'una sèrie de dos. L'altre, titolat paint, utilitzà el recurs de les explosions de pintura, amb el mateix objectiu: vendre les millores en la reproducció del color dels, aleshores, nous televisors LCD de la multinacional.

Sony LCD Bravia: Balls



Agència: Fallon London
Soundtrack: Heartbeats, de l'àlbum Veneer de Jose González

The bridge és el títol de la pel.lícula documental d'Eric Steel, que aborda el suicidi a partir de les dades concluents, que afirmen que el Golden Gate és un dels indrets del món on les morts per aquesta causa són més elevades. Prenent com a punt de partida el relat periodístic jumpers, de Tad Friend, publicat al New York Post, un equip de càmeres, estratègicament situat, enregistrà, durant tot el 2004, un bon nombre de les prop de dues dotzenes de suicidis que varen tenir lloc en aquest paisatge mundialment conegut, i un nombre superior encara d'intents frustrats. Lluny de finalitzar aquí, el relat aprofundeix en la realitat personal i familiar d'algunes de les persones que es llençàren al buit, en el que esdevé un contundent fresc de la condició humana en moments difícils.

El trailer no deixa indiferent. Mentre molts s'acosten per a visitar un dels ponts més bonics del món, d'altres el convertiran en l'escenari de la seva tragèdia particular.

La vida és un tango, o una milonga......

Atenció els devots del gran Gardel. Admetent que ningú no superarà en preferències al rei del tango, servidor va contracorrent i prefereix....Julio Sosa. Les discussions sobre tots dos són tan enceses a l'Argentina com qualsevol trifulca futbolística arreu. Julio Sosa, nascut a l'Uruguai l'any 1926, i mort el 1964 arran d'un accident automobilístic, ha passat al diccionari popular amb el renom de el varón del tango. Amb la seva veu potent, poderosa i teatral, Sosa -que reversionà tot el repertori de Gardel, anys després de la mort del rei- aconseguí revifar el gènere en un moment en el qual les noves generacions l'havien arraconat dins del bagul dels anacronismes.

Vet aquí, per començar, una milonga sensacional

El firulete
A l'Argentina, firulete vindria a definir allò que aquí en diem filigrana, fins al punt que s'utilitza a l'argot del futbol per a referir-se als jugadors que s'entretenen amb la pilota.

Música: Mariano Mores
Lletra: Rodolfo Taboada

¿Quién fue el raro bicho
que te ha dicho, che pebete
que pasó el tiempo del firulete?
Por más que ronquen
los merengues y las congas
siempre fue tiempo para milonga.
Vos dejá nomás que algún chabón
chamuye al cuete
y sacudile tu firulete,
que desde el cerebro al alma
la milonga lo bordó.
Es el compás criollo y se acabó.

Pero escuchá, fijate bien,
prestale mucha atención
y ahora batí si hay algo igual
a este compás compadrón.
Batí, por Dios, si este compás
repicadito y dulzón
te burbujea en la piel
y te hace mas querendón.
Pero escuchá... fijate bien,
prestale mucha atención.
Y ahora batí si este compás
no es un clavel reventón;
es el clavel, es el balcón,
es el percal, el arrabal,
el callejón, y es el loco firulete
de algún viejo metejón.

Boomp3.com

I no em puc deixar tota una declaració d'intencions. Un clàssic de capçalera:

Cambalache
Lletra i música: Enrique Santos Discépolo

Que el mundo fue y será una porquería
ya lo sé...
(¡En el quinientos seis
y en el dos mil también!).
Que siempre ha habido chorros,
maquiavelos y estafaos,
contentos y amargaos,
valores y dublé...
Pero que el siglo veinte
es un despliegue
de maldá insolente,
ya no hay quien lo niegue.
Vivimos revolcaos
en un merengue
y en un mismo lodo
todos manoseaos...

¡Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor!...
¡Ignorante, sabio o chorro,
generoso o estafador!
¡Todo es igual!
¡Nada es mejor!
¡Lo mismo un burro
que un gran profesor!
No hay aplazaos
ni escalafón,
los inmorales
nos han igualao.
Si uno vive en la impostura
y otro roba en su ambición,
¡da lo mismo que sea cura,
colchonero, rey de bastos,
caradura o polizón!...

¡Qué falta de respeto, qué atropello
a la razón!
¡Cualquiera es un señor!
¡Cualquiera es un ladrón!
Mezclao con Stavisky va Don Bosco
y "La Mignón",
Don Chicho y Napoleón,
Carnera y San Martín...
Igual que en la vidriera irrespetuosa
de los cambalaches
se ha mezclao la vida,
y herida por un sable sin remaches
ves llorar la Biblia
contra un calefón...

¡Siglo veinte, cambalache
problemático y febril!...
El que no llora no mama
y el que no afana es un gil!
¡Dale nomás!
¡Dale que va!
¡Que allá en el horno
nos vamo a encontrar!
¡No pienses más,
sentate a un lao,
que a nadie importa
si naciste honrao!
Es lo mismo el que labura
noche y día como un buey,
que el que vive de los otros,
que el que mata, que el que cura
o está fuera de la ley...

Boomp3.com

Si us ha despertat la curiositat, no hi ha a la xarxa d'internet millor pàgina per a capbussar-se en l'enorme món del tango, que Todotango.

Els rànquings...... arquitectònics.

Ho sé ho sé. Els rànquings elaborats a partir del vot popular acostumen a tenir un puntet de perversitat, de mentida, i més si tenim en compte el context actual, on gairebé la meitat del món es pot fer passar per l'altra meitat. En qualsevol cas, fins avui sembla que la juguesca continua donant bon resultat a tots aquells que la posen en marxa. Amb motiu del seu 150è aniversari, l'Institut Americà d'Arquitectura, la màxima institució del país en aquest àmbit, ha proposat crear la llista dels edificis més representatius, a partir d'una selecció prèvia de 150 candidats, inclosos en una sensacional pàgina a la xarxa, dins la qual hi ha el més granat de la història recent.

Com era previsible, hores d'ara encapçala la llista l'Empire State. Amb 75 anys a l'esquena, l'edifici dissenyat per William Lamb ha esdevingut, de fa temps, l'icona que tota ciutat necessita, malgrat hagi de conviure amb la massificació turística.

En segona posició, la Casa Blanca -vull creure que més pel significat que no per altra cosa- en tercera la catedral nacional de Washington -un pastitx neogòtic acabat el 1990- en quarta el mausoleu de Jefferson, i en cinquena el magnífic Golden Gate Bridge, que mereixerà un post apart.

De la Rússia zarista, a la Rússia soviètica, i de la soviètica a la de Putin.

Qui coneix Dmitri Medviédiev? El nou cap de govern rus fou la mà dreta de Vladimir Putin, i ara n'és el braç executor. Entre Rússia i Turquia hi ha Georgia, una de les moltes ex-repúbliques de la URSS, que viu dies convulsos per mor d'allò de sempre: un procés històric inacabat, obert a la incertesa, i enfrontat, de nou, al pes de la història recent, i al poder de la capital. Només cal fer un cop d'ull al segle vint, per adonar-se que els russos han viscut alguns dels processos polític-socials més convulsos de tota la història de la humanitat. Són aquells que, ara, cauen al damunt de les relacions entre l'estat i les ex-repúbliques. Mentrestant, com sempre, la població civil reb les conseqüències de la lluita entre el peix petit i el gran.

A Moscou, la posada en escena del govern sembla emmirallar-se, en algunes ocasions, en la d'èpoques zaristes. Vet aquí el vídeo de la presa de posessió de Medviédiev, el passat 8 de Maig. Un exemple més de la imatge de la nova Rússia que vol projectar Putin, des de la reraguarda. Enrera queda Txernòbil, i qualsevol signe de decadència. Cal dir al món que torna el país poderós que va començar l'era espacial. La realització tècnica de l'esdeveniment és excepcional, i la seva planificació s'inspira en els clàssics del cinema soviètic en molts moments. És igual Medviédiev. De l'imposant Mercedes negre que creua la deserta plaça roja, abans que el campanar del Kremlin no toqui les 12 del migdia, surt un home normal, com qualsevol altre. Darrera la seva esquena semblen tornar les formes de la Rússia imperial.

"Das wunder Karajan"

Què tal un post dedicat al director més mediàtic de la història de la música?. Aquest només serà el primer, perquè, per a qualsevol aficionat, és impossible no referir-se a Herbert von Karajan (1908-1989) en més d'una ocasió. I així serà en el meu cas, per molts motius, que espero poder anar explicant. Enguany, s'escau l'any Karajan, en commemoració del centenari del seu naixement, i la maquinaria audiovisual que serva el seu llegat video-discogràfic s'ha posat en marxa, per a que els seguidors no es quedin sense el col.leccionable de torn.

Segurament, la millor manera d'entendre la magnètica personalitat de Karajan és contemplar-lo en acció. En aquest video, el Karajan madur deixa la seva filarmònica de Berlín, per a posar-se al capdavant de la de Viena. És el moviment final de la cinquena simfonia de Tchaikovsky, entre l'assaig i la interpretació final al Musikverein de la ciutat. El so Karajan és aquest: Lligat, avellutat, romàntic fins a l'extrem.



N'hi haurà més. És inevitable.

Li Ning a la glòria olímpica

Hi ha forma més bella d'encendre un peveter?. Probablement no, o a mi em costaria trobar-ne una que superi en lirisme, emotivitat i càrrega de significat, a la que el director de cinema xinès Zang Yimou ha pensat com a culminació de la esplèndida cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Beijing, on l'atleta xinès Li Ning protagonitzà un moment històric.

És cert, els Jocs Olímpics del 2008 poden, perfectament, posar en evidència les contradiccions i la dualitat de la condició humana. Mentre, per una banda, s'anorreen les llibertats individuals, per l'altra hom no pot més que aplaudir el que es va poder contemplar el vespre del passat 8 d'Agost, per concepte, per execució, i per un resultat fora de tota mida. Malgrat tot, veure 2008 persones actuant amb disciplina militar resulta, a més d'estètic, un pèl intranquilitzador. Si la Xina volia demostrar quelcom a la resta del món, ho ha aconseguit. Cal preocupar-se?

Darrera d'aquesta pantalla negra, hi ha la glòria olímpica.

El niu

És obra dels suïssos Jacques Herzog i Pierre de Meuron, els arquitectes guanyadors del premi Pritzker d'arquitectura, i autors de l'edifici fòrum de Barcelona, de la remodelació de la Tate Gallery a l'antiga central elèctrica de Bankside de Londres, de l'espectacular estadi de l'Allianz Arena -seu del Bayern de Munich- o del nou Caixafòrum de Madrid. El niu és la seva darrera obra més emblemàtica. L'estadi nacional de Xina, a Pequín, protagonista de les principals proves dels Jocs Olímpics d'enguany. El ciment i l'acer esdevenen metàfora dels brins de palla sobre els quals les aus viuen, tot formant un enreixat d'evident impacte visual. Ara més que mai, sembla no entendre's el fet arquitectònic sense edificis que destaquin per la seva singularitat, des del seu naixement.

El DVD sobre la seva construcció ja està disponible, aquí.