Insomni veïnal
Dimarts,
9 de setembre
Ho hagués pogut titular Rèquiem per a un veïnat però vull creure
que hi ha una sortida possible. Parlo, està clar, del cas que exposen alguns
veïns dels carrers Bonaire i Joan Tarrida, agrupats en la plataforma Salvem Sitges contra la degradació i la
contaminació acústica de la vila (sic).
Tant dels que s'han donat a conèixer a traves dels mitjans, les xarxes socials
o les intervencions al ple municipal, com dels qui fa anys que viuen al barri
i, sense necessitat de formar part d'aquest grup, poden explicar com ha canviat
la vida en determinades hores del dia, o de la nit. Els sona? Vet aquí un cas
que s'arrossega des de l'anterior legislatura i que, lluny de resoldre's, sembla
encallat, cronificat en un malestar que, durant l'estiu, arriba al seu nivell
més alt. Més enllà de la variadíssima casuística que expliquen els veïns -i que
inclou situacions que palesen fins a quin punt l'administració s'ha mostrat
algunes vegades incapaç de respondre a l'assumpte amb eficàcia o sensibilitat-
el relat m'ha portat a un record recent. El 20 de setembre del 2013, i arran
d'un vers de la colla de diables infantil de la Jove, servidor es va empescar
un article que intentava evidenciar allò que, malauradament, sembla continuar
vigent avui, i qui sap si amb major intensitat. Deia aleshores en aquell El parc temàtic, que malgrat que es
vulguin maquillar de glamour, els estius a Sitges son el fidel reflex d'una
conjuntura econòmica on molts caminen pel llindar de la norma i el campi qui pugui
acostuma a imposar-se, per mor de no perdre la mínima, lícita, raonable i
justificada oportunitat de fer calaix, sota pena de banalitzar en extrem la
nostra postal. Ho tornaria a escriure. En un any s'han exposat unes quantes
evidències lligades a aquest malestar ciutadà constatable. N'apunto quatre. Primera:
es reconeix que cal reformular l'ordenança de civisme perquè no serveix de gran
cosa, tot i que quan suposadament servia tampoc es va poder aplicar en casos
tan cridaners com el de les sancions de 750€ per trepitjar els parterres. Temps
i feina en debades. Segona: es reconeix que el pla d'usos ha quedat superat per
les circumstàncies actuals i que també caldria reformular-lo, quelcom que
difícilment es farà en període electoral. Cal no oblidar que en aquest document
rau l’origen de la situació que es viu avui, atès que el pla d'usos pot
facilitar, o limitar, l'obertura de determinats negocis d'oci, comerç o
restauració, d'acord amb el criteri establert per l'administració, sigui quin
sigui. Tercera: es reconeix, no sempre de manera explícita i si soto voce, que l'Ajuntament no pot
controlar totes i cadascuna de les situacions que podrien relacionar-se amb
l'ocupació abusiva de l'espai públic, molt sovint monopolitzat per activitats
que incideixen directament en l'equilibri entre l'oci, el negoci i el dret al
descans. Una realitat que aprofiten els qui saben com treure rèdit de les
escletxes del sistema. I quarta, conseqüència en part de la tercera: es
reconeix, també en veu baixa, o, com a mínim sense que ningú no ho hagi
desmentit categòricament en veu alta, que, enmig d'aquest complex panorama, la
norma no sembla aplicar-se amb la mateixa contundència davant de tots aquells
casos o persones que la vulneren.
Sitges
no ha abordat com cal la repercussió social del negoci del lleure.
Enguany, el ple municipal va
aprovar l'ampliació de l'àmbit ZARE -establert el 2007 únicament al carrer
primer de maig- als carrers Bonaire, Joan Tarrida, Marquès de Montroig i Santa
Tecla. La declaració de zona acústica de
règim especial porta associada una atenció específica als nivells de pressió
sonora que generen els establiments, amb l'objectiu de minimitzar-ne les
molèsties. Altra cosa és el que passa al carrer, un brogit perpetu que molts
veïns pateixen dia a dia entre la derrota emocional i la indignació creixent,
al comprovar que no hi ha mesura eficaç per a contenir-lo. Difícil solució pot
tenir aquest atzucac si, en la pràctica, hi ha locals amb permís per a tenir obert
des de la mitjanit fins a quarts de set del matí. M'ensenyen el flyer promocional d'un d'ells que ho
corrobora.... La plataforma vol
solucions, té tot el dret a demanar-les com els negocis dret a treballar si
tenen el paperam en regla i el compleixen. Està per veure si l’origen del
problema rau en una planificació que no va tenir en compte que, en determinades
circumstàncies, complaure els drets de tothom esdevé un oximoron gairebé
impossible de descabdellar.
Els
alcaldables no en tindran prou amb ganes ni voluntat. Avui, el poble necessita
més.
Dissabte,
13 de setembre
Aurora Carbonell es presentà en societat
davant d’un Prado ple per a escoltar-la a ella i a Oriol Junqueras, que
desplegà un registre inusualment contingut i intimista, carregat de silencis
interpretables i, fins i tot, d’una certa transcendència conceptual digna
d’escoltar. El discurs de l’alcaldable va pecar d’un mal que és probable que
s’estengui durant els propers mesos. No n’hi haurà prou amb apel·lar al procés
sobiranista per a resoldre els problemes de Sitges. Ni tampoc n´hi haurà prou
amb referir-se a la empenta i a la il·lusió personal, o al record d’aquella
vila que captivà Rusiñol i que ara ha perdut bona part del seu encant. Ni tampoc
al recorrent argumentari de la transparència i la participació necessàries,
exigibles i sempre millorables. Això és, només, el guarniment del plat. Més que
mai, la ciutadania espera que la maquinària de l’administració estigui prou
afinada com per a entomar la cada cop més complexa quotidianitat del poble-on-mai-no-deixen-de-passar-coses. I per a que això succeeixi caldrà quelcom més que bona
voluntat.
Bona Santa Tecla!
