Fum. Foc. Debat.

Guardo el gruix de temes festamajorencs per la setmana vinent. Abans no puc evitar aturar-me davant l'aparador de mobles Yll. Un exercici d'estil sensacional a partir de dues icones de la festa. I ho faig de camí cap a la Plana Est. Més enllà de la situació del parc de Can Robert, que sobreviu mentre es decideix qui ha de fer què i què és responsabilitat de qui, els espais no urbanitzats de la zona han envellit malament, per mor de no haver conjugat massa el verb mantenir. Tancats debilitats, bardisses i males herbes que depassen els límits de les parcel·les envaint les voreres o cavalcant pels murs, casetes d’obrers abandonades de construccions que mai no arribaren a fer-se, i solars d'important extensió per on no hi ha passat una desbrossadora des que va començar la crisi… L’única nota de color enmig d’aquest entorn tant eixut prové de l’acolorida façana de la nova residència, i, ara, de les atraccions de la fira de Festa Major, instal·lades a l’entrada del parc. La canalla es deleix, com ens delíem nosaltres quan anàvem al circ o als autochoques de Can Perico.

L'Ave Maria tenia un projecte molt maco per Can Vinyals. I el va presentar...

A Can Vinyals encara és molt potent la fortor de pinassa cremada. L’incendi del passat divendres ha propiciat que la major part de la casa, prou atrotinada en general, s’hagi descobert gairebé totalment a la vista dels curiosos. El terreny i el propi immoble son municipals des que en un ple del 19 d’abril del 2010 l’Ajuntament aprovà l'operació consistent en l'acord amb l'antiga propietat d'aquest patrimoni, per a bescanviar-lo per una modificació del pla general que permetés la construcció del nou hotel de l’Avinguda Sofia seguint uns paràmetres d’alçada i volumetria prohibits on antigament hi havia hagut l'hotel Veracruz. De quatre anys ençà, aquesta cantonada entre camí capellans i passeig Vilafranca, que completava el desig de la casa gran d'aconseguir que el feréstec lateral del segon fos de titularitat pública, s’ha anat degradant de manera progressiva. Els exposo una paradoxa, del grapat que s’amaguen darrera del sovint contradictori aparador sitgetà. Probablement, d’haver tirat endavant la iniciativa que la fundació Ave Maria va deixar sobre la taula dels responsables municipals fa un any i mig, i que consistia en el desenvolupament d’un projecte per a la rehabilitació de la masia amb l’objectiu de convertir-la en una petita residència per a discapacitats amb tots els serveis, ara no estaríem parlant d’un foc en un espai degradat on malvivien okupes. Així de simple. La regidora de governació admet que l'indret s’havia convertit en aixopluc habitual de diverses persones -suposadament també de la dona detinguda arran dels fets de divendres- reconeix que l’Ajuntament té algun procés judicial obert per a poder-les treure, i assegura que s’augmentarà el control per a evitar que tornin nous inquilins. Mentrestant, a la porta d’entrada continua penjat, com si res no hagués passat, el rètol que adverteix de la prohibició d’accedir a la propietat, i informa de l’existència de vigilància policial.

Els bombers voluntaris també cremen. Per dins. És el foc somort de la injustícia.

Les imatges del succés han esdevingut un petit fenomen viral, perquè resulten prou gràfiques per a entendre la rapidesa amb la qual s’esdevingueren els fets. En pocs minuts, de la columna de fum en sorgí una llengua de foc que va prendre embranzida i alçada fins arribar a la rotonda, tot esporuguint el veïnat que maldava per la presència immediata dels bombers en veure l’amenaça tan propera. No queda lluny Can Vinyals del parc de bombers voluntaris de Sitges, però aquella tarda només un dels quinze membres del cos estava disponible per a respondre a la trucada d’emergència del control central. I se’n necessiten un mínim de tres per a que pugui sortir un camió a realitzar qualsevol servei. El pitjor que li pot passar a un voluntari vocacional és haver de renunciar al sentit de la vocació per mor de circumstàncies o condicionants que no es poden controlar. Per un moment m’han vingut a la memòria pàgines viscudes fa vint anys enrere. A inicis de la dècada dels noranta coincidiren dos episodis complexos relacionats amb els qui treballen per la comunitat gratis et amore. La desmilitarització de la Creu Roja va posar contra les cordes l’assemblea local, incapaç d’assumir el cost que suposava contractar conductors professionals per a cobrir el servei de 24 hores. Foren moments molt difícils durant els quals el futur trontollà. I també per aquelles dates tancà el parc de bombers voluntaris, cansats els seus integrants de la manca de suport i de ser l’ase dels cops. Una història que no és nova i que, d'alguna manera, continua vigent dues dècades més tard. Tenallats per la negativa de la Generalitat a que pugui incorporar-se nou personal al parc sitgetà, i per un marc legal especialment inflexible a l’hora de plantejar la compatibilitat entre la vida laboral i el voluntariat d’urgència, els bombers voluntaris suporten una responsabilitat enorme que, a la vegada, tampoc és coberta per cap assegurança o mútua específica com la dels seus companys funcionaris. Si un bomber es fa mal, seguirà el camí del seguro trigui el que trigui, amb les conseqüències que tothom pot preveure. I, per a reblar el clau, porten dos anys sense cobrar ni una de les dietes que els correspon pels serveis prestats. Ricard Rodríguez, el cap del parc, es mostra agraït pel suport de l'Ajuntament, i crític amb les instàncies superiors per un immobilisme que posa a prova la moral d'un col·lectiu que, per raons òbvies, hauria de merèixer un altre tracte.