Dona'm una càmera.....

Primer, l'avís previ de cada any. Endreço notes en dimecres de cendra. I refredat. Per tant, i qui sap si en espera d'una segona part si avui hi ha un daltabaix en els discursos, vet aquí el tradicional balanç d'urgència que surt a raig.

Dijous, 27

Res no està escrit, i menys a Sitges encara que ho estigui en el protocol de torn. A contracorrent del que assenyalen els cànons de la tradició, A Tope s'arriscà -penso que massa- encaixant un impactant Arribo a l'auditori en sessió triple i sense poder-se treure's del damunt la sensació d'organitzar un acte privat, però evità riscos en la temàtica, que ha prioritzat el vessant de l'espectacle per a tots els públics per davant de la sàtira, a través d'un repertori de personatges i temes musicals impossibles de no reconèixer i compartir amb alegria entusiasta. Entre Miquel Jackson Mata i Toni Elvis Alcázar no hi ha hagut una excessiva química teatral. Em refereixo a aquella capacitat innata de jugar al diàleg amb naturalitat, improvisació i una mica de punch. A canvi, ho han compensat amb una entrega absoluta acompanyada de l'enorme i valorable esforç de la colla per a desplegar l'esperit del Carnaval fora dels límits del casc antic. I una paradoxa de dijous gras. Mentre les rues han avançat l'horari, l'Arribo cada vegada acaba més tard, i amb les presses de rigor que podrien estalviar-se amb plantejaments menys ambiciosos. Camila Cicero -espectacular de reina- també va haver de córrer per arribar a l'Ajuntament.

Dissabte al matí neix un nou Carnaval al Cap de la Vila. A la tarda es viu un fet inexplicable.

Dissabte, 1

El dissabte al matí la vila viu un Carnaval paral.lel, que es desenvolupa sense  la faixa de la norma ni la de l'obligació. És el del fardo de categoria. Un retorn als orígens fet amb enginy, tant pel que fa a les tres colles que organitzaren la paròdia irònica de les comparses vilanovines, No-Kalia, Panxampla's i Llanto's, com pels participants en la cursa de llits sense distinció, on brillaren els guanyadors i la comitiva reial amb pintor de cort inclòs. A la tarda, una multitud mai vista en cap -repeteixo cap- altre moment de l'any, no deixà espai físic disponible al llarg de l'eix Jesús-Cap de la Vila-Parellades, desbordat d'humanitat incapaç de moure's. Fou el millor moment per a plantejar-se els beneficis i les renúncies que Sitges assumeix per mor d'una setmana on, de vegades, hom sembla trobar-se davant de situacions incontrolables.

La televisió serveix a un Carnaval que vol lluir. I no té sentit que el lluiment no es vegi prou.

Diumenge, 2

Dona'm una càmera i..., parafrasejant la sentència d'Arquímedes, aturaré una rua. I si me'n dones dues, situades en indrets diferents, l'aturaré dues vegades. I si, per a arrodonir la jugada, els indrets son propers en l'espai, tot esdevindrà més difícil i la anhelada i beneïda fluïdesa atribuïda als canvis es dissoldrà com un volado. Voldria començar amb la necessitat d'assumir d'una vegada per totes dues evidències. Primera: les rues, com les processons, duren el que duren. Especialment la de la disbauxa, històricament lenta i, en conseqüència, generadora de comentaris que acostumen a esperonar al personal en el repte de millorar la marca del crono en la de l'extermini, com de nou ha succeït enguany. Malgrat tot, vint minuts amunt o avall, una rua dura el que dura una rua. A qui li agradi que ho agafi, i a qui no, almenys de moment, que ho deixi córrer, perquè ja fa anys que el sistema està establert i no cal esguerrar-se la camisa ni posar el crit al cel per quelcom que ha format i forma part de l'adn carnavaler fins que la majoria no vulgui el contrari. Segona. A Sitges, pàtria xica del Carnaval de lluïment, on el fardo treu el cap per damunt de l'aigua, la televisió local ha exercit dues funcions primordials: la de servei públic per a tots els qui es queden a casa, i la de testimoni visual per als qui surten al carrer i volen conservar el record en video de la festa que han protagonitzat. Per tant, pensar en la possibilitat que ningú no s'aturi davant la televisió, sigui la d'aquí, sigui TV3, sigui la que sigui, té, si m'ho permeten, un punt d'innocència il.lusa, que connectaria amb el debat de la baixada de les escales per Festa Major. Tothom en renega en privat i al final tothom les baixa..... Respecte al Cap de la Vila, per televisió a baix a mar els que llueixen poc encara llueixen menys, i els que llueixen de debò no poden lluir mai com lluirien a la cruïlla dels cinc carrers. Així de simple. És una qüestió de proporcions d'escenari, de distància vers el públic, d'il.luminació de l'entorn, de presència del so que acompanya les colles.... de caliu, en definitiva. Sitges no és Rio de Janeiro, i un grup de 25 persones, per maco que sigui, es perd en la immensitat de la nit sitgetana al passeig, i les carrosses s'enxiqueixen fins a semblar capses de mistos quan un pla general amb un bon angular les enfoca fent via cap al Pic-Nic. I si hi volen afegir que, a aquestes alçades del recorregut, els ànims del personal ja van una mica deixats anar el resultat final és bastant previsible, malgrat que s'intenti compensar amb l'inefable presència de la postal de la punta de fons. D'entre el conjunt, em quedo amb Llanto's i No-Kalia, que segueixen jugant en una altra divisió, amb la bellíssima elegància de les noies d'Asúcar, l'excepcional i incomparable lluïment de la gent de 1,2,3 i.... les Lagartes de Maracuyá o el nou registre de Carnavalia amb el festival Punk Barroc. I no em vull deixar la brigada de neteja, més efectiva que en ocasions anteriors, tenint en compte que amb tantes deixalles acumulades ha de ser difícil saber per on començar....