Eco de Sitges, 12 d'abril
Viure on no toca
Amigues i amics. Han passat
18 anys. La secció arriba a la
majoria d’edat sense haver deixat de pensar, en alguns moments, que això seria
més fàcil del que és en realitat. M’ho he buscat, no passa res. Per a
celebrar-ho, vet aquí un mea culpa arran
d’un oblit imperdonable que l’inexorable pas del temps no em va permetre esmenar
abans que la crònica local fos engolida per les màquines de la
impremta de l’Eco. Va venir d’una hora. L’article de la setmana passada no
deixà constància de la comunitat de monges de l’hospital en la llista de
col.lectius que cal tenir molt presents a l’hora d’entomar el futur. Si em
permeten la metàfora, aquell article es va escriure sobre un paper de fumar,
pendent d'esberlar-se en qualsevol moment. O sobre una petita i tremoladissa
corda fluixa. I els dóno la raó. Hi ha una història per a escriure, i una
corrúa d'interrogants que caldrà contestar quan la tensió minvi, i que no
podran quedar sense resposta ni conseqüències. Com era previsible, arran de les
reflexions escrites els darrers dies he tingut la fortuna, vull dir-ne fortuna
perquè no puc definir-ho d'altra forma, de conversar sobre el particular des
d'una confiança que mai pot traïr-se. O que a casa m'ensenyaren a no trair mai
sota pena de no dormir tranquil. També des d'aquesta mateixa confiança puc
assegurar que he escoltat testimonis de forta intensitat emocional, que agraeixo
profundament i que ajuden a contextualitzar un cert estat de la qüestió. Dues
reflexions finals, de moment, sobre l'assumpte. Primera: tinc la sensació que
les raons estan repartides. Que cadascú en té, malgrat que, fins avui, només
s'hagin escoltat les d'una de les parts. Segona: També tinc la sensacíó que potser
l'Ajuntament, amb tot el pes que li atorga l'obligació de fer complir la norma,
li està demanant a l'hospital una ortodòxia i una escrupolositat en els
processos, que pot ficar a la casa gran a la galleda de la paradoxa, atès que tampoc
pot l'administració municipal vantar-se d'haver demostrat, en moltes ocasions,
ser referència en matèria de gestió, amb la llista d'exemples que l'han o la
poden questionar i que son coneguts per a tothom.
No hi ha bones notícies? Per descomptat que si. I venen, en la majoria
de casos, de l’anomenada societat civil que
es mou per organitzar coses, i de l'empenta personal en d'altres. Aquí
en tenen unes quantes d’espigolades. Joan Duran ha guanyat l’acreditat premi
Bernat Ribas de poesia. La primera edició del festival Jazz Antic Sitges –fet amb un pressupost testimonial- ha estat un
èxit rotund. Les caramelles es mantenen en plena forma, o en una forma
infinitament superior que fa vint anys enrere. El restaurant La Nansa celebra el cinquantenari en una
època on per a molts establiments ja és un èxit arribar a la dècada
d’existència. La 22ª edició del Concurs
de mestres xatonaires va demostrar, un any més, que els júniors pugen amb
força, però que cal, amb urgència, donar un cop de cap general si es vol que la
participació en el certàmen respongui a l’anomenada que té Sitges, si és que
encara la té. Oriol Monzó s’ha proclamat campió de Catalunya de tennis taula.
L’IES Vinyet va guanyar el concurs de Lipdubs
per la pau, obert a totes les escoles de Catalunya. Esther Morales ha
aconseguit 3 medalles d’or en els campionats d’Espanya, i el nedador del Club
Natació, Toni Ponce, aconseguí el rècord d’Espanya dels 50 esquena en la
categoria S6 de natació adaptada. I aquesta setmana coneixiem, a través del
portal visitsitges.com un cas de salvament
protagonitzat pel jove Germán Bravi, que rescatà sense pensar-s’ho a una dona que
s’ofegava a la zona de la platja de l’Estanyol i la Riera Xica. Fins i tot,
algú ha picat el 15 de la quiniela a l'administració del carrer Sant Francesc,
i li han tocat 97.000 euros. I seguiria...
En l’àmbit institucional, i deixant de banda les píndoles estratègiques
que anuncien baixades de taxes i preus de serveis, el darrer titular positiu és
recent. Dilluns passat, a través de les xarxes socials, l’alcalde anunciava
l’acord de tots els grups polítics municipals per a la creació d’una comissió
mixta, on hi participaran tècnics, juristes i també una representació de la
societat civil, amb l’objectiu d’analitzar el drama dels desnonaments a la vila,
i cal creure que posar-hi solució en la mesura del possible. Ha costat posar en
marxa aquest grup de treball. Molt. Massa donades les circumstàncies, i tenint
en compte la tensió generalitzada que es viu al carrer arran del sens fi de
casos que han acabat a les pàgines de successos. Em cal ser positiu i pensar
que, des dels estaments públics, sempre es podrà fer més força a l'hora de
reconduir situacions que els particulars no poden afrontar.
Malgrat tot, la secció pensa que la comissió podria encarregar-se d’un
altre problema no menys sagnant, nascut de la picaresca, dels qui viuen a costa
dels altres, dels espavilats de torn que s’aprofiten de la inoperància d’un
sistema que no vetlla prou. I el problema fa temps que s’arrossega. I és
constatable. I seria denunciable per pocs mitjans que es posessin per a
controlar-lo. Tant important com donar suport als casos de desnonament, és
tenir un control de l’ús que es fa de la vivenda pública que en el seu dia
s’adjudicà. I a Sitges, com a tot arreu, hi ha propietaris als quals els tocà un
pis de l’Ajuntament i no hi viuen. No
hi viuen perquè viuen en un altre lloc, i en el seu pis hi viu algú altre,
sigui parent, sigui amic, sigui qui sigui, pagant o sense pagar. Hi ha una
normativa molt estricta i específica que regula l’ús dels habitatges de
protecció oficial, i que condiciona al vist-i-plau de les administracions –que
poden exercir els drets de tempteig o retracte, per exemple- bona part dels
plantejaments de futur que en vulguin fer els seus propietaris, per mor de
tractar-se, precisament, d’un bé públic sobre el qual hi juguen tot un seguit
de requisits que en garanteixen la seva condició amb el pas del temps. A Sant
Cugat del Vallès s’han convertit en uns petits experts en el tema, arran de
trobar-se amb situacions que clamaven al cel. Fa tres anys fou notícia que
l’empresa municipal Promusa, encarregada de construir i gestionar la vivenda
pública, obrí un procés d’investigació per escatir pressumptes irregularitats
d’aquesta mena. I ho va fer per la via directa. Amb una bona colla d’indicis
sobre la taula es contractà un detectiu privat que demostrà sobre el terreny
que hi havia adjudicataris que no posaven els peus al pis que els va tocar. Com
era previsible, els informes certificaren el que era un secret a veus, i
l’empresa envià les proves concluents als jutjats, que sentenciaren als espavilats
propietaris amb la pèrdua del pis que en el seu dia els fou atorgat. En
conseqüència, l’immoble quedava lliure per a poder adjudicar-se als següents candidats
de la llista d’espera. Així de simple. I l’actuació tenia precedents. A finals
del 2006 s’obriren 25 expedients i es varen tramitar 12 denúncies. Se’n facin
més o menys, l’objectiu de totes era el mateix: no permetre que algú s’aprofiti
del que molts necessiten.
La pregunta és, quants de vostès son coneixedors de casos semblants a
Sitges? De pisos de protecció oficial on no hi viu qui hi ha de viure? Ho ha
vigilat l’Ajuntament? Ho ha vigilat la Generalitat? Ho ha vigilat algú? Molt em
temo que, de fer-se una mínima anàlisi, més d'un s'enduria una sorpresa....