dijous, 11 d’abril del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 12 d'abril


Viure on no toca


Amigues i amics. Han passat 18 anys. La secció arriba a la majoria d’edat sense haver deixat de pensar, en alguns moments, que això seria més fàcil del que és en realitat. M’ho he buscat, no passa res. Per a celebrar-ho, vet aquí un mea culpa arran d’un oblit imperdonable que l’inexorable pas del temps no em va permetre esmenar abans que la crònica local  fos engolida per les màquines de la impremta de l’Eco. Va venir d’una hora. L’article de la setmana passada no deixà constància de la comunitat de monges de l’hospital en la llista de col.lectius que cal tenir molt presents a l’hora d’entomar el futur. Si em permeten la metàfora, aquell article es va escriure sobre un paper de fumar, pendent d'esberlar-se en qualsevol moment. O sobre una petita i tremoladissa corda fluixa. I els dóno la raó. Hi ha una història per a escriure, i una corrúa d'interrogants que caldrà contestar quan la tensió minvi, i que no podran quedar sense resposta ni conseqüències. Com era previsible, arran de les reflexions escrites els darrers dies he tingut la fortuna, vull dir-ne fortuna perquè no puc definir-ho d'altra forma, de conversar sobre el particular des d'una confiança que mai pot traïr-se. O que a casa m'ensenyaren a no trair mai sota pena de no dormir tranquil. També des d'aquesta mateixa confiança puc assegurar que he escoltat testimonis de forta intensitat emocional, que agraeixo profundament i que ajuden a contextualitzar un cert estat de la qüestió. Dues reflexions finals, de moment, sobre l'assumpte. Primera: tinc la sensació que les raons estan repartides. Que cadascú en té, malgrat que, fins avui, només s'hagin escoltat les d'una de les parts. Segona: També tinc la sensacíó que potser l'Ajuntament, amb tot el pes que li atorga l'obligació de fer complir la norma, li està demanant a l'hospital una ortodòxia i una escrupolositat en els processos, que pot ficar a la casa gran a la galleda de la paradoxa, atès que tampoc pot l'administració municipal vantar-se d'haver demostrat, en moltes ocasions, ser referència en matèria de gestió, amb la llista d'exemples que l'han o la poden questionar i que son coneguts per a tothom.

No hi ha bones notícies? Per descomptat que si. I venen, en la majoria de casos, de l’anomenada societat civil que es mou per organitzar coses, i de l'empenta personal en d'altres.  Aquí en tenen unes quantes d’espigolades. Joan Duran ha guanyat l’acreditat premi Bernat Ribas de poesia. La primera edició del festival Jazz Antic Sitges –fet amb un pressupost testimonial- ha estat un èxit rotund. Les caramelles es mantenen en plena forma, o en una forma infinitament superior que fa vint anys enrere. El restaurant La Nansa celebra el cinquantenari en una època on per a molts establiments ja és un èxit arribar a la dècada d’existència. La 22ª edició del Concurs de mestres xatonaires va demostrar, un any més, que els júniors pugen amb força, però que cal, amb urgència, donar un cop de cap general si es vol que la participació en el certàmen respongui a l’anomenada que té Sitges, si és que encara la té. Oriol Monzó s’ha proclamat campió de Catalunya de tennis taula. L’IES Vinyet va guanyar el concurs de Lipdubs per la pau, obert a totes les escoles de Catalunya. Esther Morales ha aconseguit 3 medalles d’or en els campionats d’Espanya, i el nedador del Club Natació, Toni Ponce, aconseguí el rècord d’Espanya dels 50 esquena en la categoria S6 de natació adaptada. I aquesta setmana coneixiem, a través del portal visitsitges.com un cas de salvament protagonitzat pel jove Germán Bravi, que rescatà sense pensar-s’ho a una dona que s’ofegava a la zona de la platja de l’Estanyol i la Riera Xica. Fins i tot, algú ha picat el 15 de la quiniela a l'administració del carrer Sant Francesc, i li han tocat 97.000 euros. I seguiria...

En l’àmbit institucional, i deixant de banda les píndoles estratègiques que anuncien baixades de taxes i preus de serveis, el darrer titular positiu és recent. Dilluns passat, a través de les xarxes socials, l’alcalde anunciava l’acord de tots els grups polítics municipals per a la creació d’una comissió mixta, on hi participaran tècnics, juristes i també una representació de la societat civil, amb l’objectiu d’analitzar el drama dels desnonaments a la vila, i cal creure que posar-hi solució en la mesura del possible. Ha costat posar en marxa aquest grup de treball. Molt. Massa donades les circumstàncies, i tenint en compte la tensió generalitzada que es viu al carrer arran del sens fi de casos que han acabat a les pàgines de successos. Em cal ser positiu i pensar que, des dels estaments públics, sempre es podrà fer més força a l'hora de reconduir situacions que els particulars no poden afrontar.

Malgrat tot, la secció pensa que la comissió podria encarregar-se d’un altre problema no menys sagnant, nascut de la picaresca, dels qui viuen a costa dels altres, dels espavilats de torn que s’aprofiten de la inoperància d’un sistema que no vetlla prou. I el problema fa temps que s’arrossega. I és constatable. I seria denunciable per pocs mitjans que es posessin per a controlar-lo. Tant important com donar suport als casos de desnonament, és tenir un control de l’ús que es fa de la vivenda pública que en el seu dia s’adjudicà. I a Sitges, com a tot arreu, hi ha propietaris als quals els tocà un pis de l’Ajuntament i no hi viuen. No hi viuen perquè viuen en un altre lloc, i en el seu pis hi viu algú altre, sigui parent, sigui amic, sigui qui sigui, pagant o sense pagar. Hi ha una normativa molt estricta i específica que regula l’ús dels habitatges de protecció oficial, i que condiciona al vist-i-plau de les administracions –que poden exercir els drets de tempteig o retracte, per exemple- bona part dels plantejaments de futur que en vulguin fer els seus propietaris, per mor de tractar-se, precisament, d’un bé públic sobre el qual hi juguen tot un seguit de requisits que en garanteixen la seva condició amb el pas del temps. A Sant Cugat del Vallès s’han convertit en uns petits experts en el tema, arran de trobar-se amb situacions que clamaven al cel. Fa tres anys fou notícia que l’empresa municipal Promusa, encarregada de construir i gestionar la vivenda pública, obrí un procés d’investigació per escatir pressumptes irregularitats d’aquesta mena. I ho va fer per la via directa. Amb una bona colla d’indicis sobre la taula es contractà un detectiu privat que demostrà sobre el terreny que hi havia adjudicataris que no posaven els peus al pis que els va tocar. Com era previsible, els informes certificaren el que era un secret a veus, i l’empresa envià les proves concluents als jutjats, que sentenciaren als espavilats propietaris amb la pèrdua del pis que en el seu dia els fou atorgat. En conseqüència, l’immoble quedava lliure per a poder adjudicar-se als següents candidats de la llista d’espera. Així de simple. I l’actuació tenia precedents. A finals del 2006 s’obriren 25 expedients i es varen tramitar 12 denúncies. Se’n facin més o menys, l’objectiu de totes era el mateix: no permetre que algú s’aprofiti del que molts necessiten.

La pregunta és, quants de vostès son coneixedors de casos semblants a Sitges? De pisos de protecció oficial on no hi viu qui hi ha de viure? Ho ha vigilat l’Ajuntament? Ho ha vigilat la Generalitat? Ho ha vigilat algú? Molt em temo que, de fer-se una mínima anàlisi, més d'un s'enduria una sorpresa....