Eco de Sitges, 18 de gener
Comunicant
Per a començar, una esmena relacionada amb el disseny de La Xermada. M’apunta un sitgetà que la
coneix bé que l’edició d’enguany ha recuperat les línies bàsiques del rentat de
cara que es va fer arran de la recuperació momentània de la revista el 2005. No
estem davant d’una proposta formal nova, la qual cosa no exclou que em continui
semblant eixuta i antiquada.
Dissabte, 12 de gener
El web motorpasionf1 informa
que les empreses Altran i Quimera Project han adquirit els drets
d’explotació de l’autòdrom de Terramar amb la finalitat de desenvolupar-hi el
projecte d’un vehicle esportiu, l’Altran-Aspid SS, que utilitzarà un
combustible ecològic provinent de la barreja de diòxid de carboni i hidrògen,
desenvolupat per l’empresa anglesa d’energies sostenibles Air Fuel Synthesis. La francesa Altran
és una mega-consultoria de tecnologia punta i innovació, amb implantació en
els sectors de les telecomunicacions, els transports i les infraestructures,
l’energia i la indústria, i l’aeronàutica o l’automòbil. Quimera project es fundà el 2009 a Barcelona, i està dedicada a
l’assessorament integral de programes de mobilitat urbana basats en l’ús
d’energies alternatives. En la cartera de realitzacions de l’empresa dirigida
per Javier de Rocafort hi consta el Quimera
AEGT01, un esportiu 100% elèctric impulsat per 3 motors, i també
desenvolupat conjuntament amb Altran,
que accelera de 0 a 100km/h en 3 segons i arriba als 300km/h. La questió de
fons és saber si, de debò, aquesta notícia pot significar el primer gran pas
per a poder plantejar un brillant futur per a aquesta joia de l’enginyeria i de
l’arquitectura ideada per Mestres i Martino. Es parla de la possibilitat que la
Generalitat hi aposti…
Dilluns, 14 de gener
El carnet blau està assolint una bona difusió i s’espera que amplïi les
prestacions a col·lectius que fins ara no estaven inclosos en el llistat de
requisits inicials. En paral·lel, ha començat a posar-se en marxa el servei de
menjador social, que, d’alguna manera, agafa el testimoni que durant tants anys
s’ha exercit des de l’hospital, ampliant-ne les possibilitats. Sitges ja té
menjador social, i és per a pensar-hi. A l’altre plat de la balança, em costa
de creure que la burocràcia tingui tenallats tres projectes de l’Ave Maria. M'escriuen
des de la fundació, i els agraeixo la confiança, que segueix pendent la cessió
d’un terreny a Vallpineda per a construir una llar residència de 12 places que
el ple municipal aprovà per unanimitat en el seu dia. També continua
paralitzada, després de 18 mesos, la desafectació de dos habitatges de
propietat municipal per a transformar-los en llar-residència per a sis usuaris,
en una proposta avalada per la consellera Rigau i el propi Ajuntament. I, per a
reblar el clau, en vista de l'èxit la fundació ha llogat i moblat, per compte
propi, 5 pisos amb la mateixa finalitat, però ara la casa gran demana 1300
euros per pis en concepte de tramitació dels permisos, pel fet de tractar-se
d'una activitat no contemplada en el municipì... Pagaria la pena un cop de cap.
Dimarts, 15 de gener
“No és tant fàcil aconseguir
que es compleixin les sentències” afirma la titular d’urbanisme, Elena Redondo, mentre justifica que la
col.locació dels precintes en els balcons de l’hotel de l’Avinguda Sofia l’estiu
passat obeí a la intenció d’evitar que es consolidés una estructura que la
institució considera il.legal. De la conversa amb la regidora en surten dos
aspectes prou importants. Primer. Davant de la hipòtesi que el disseny
estructural de l’edifici pugui impedir, en cas de sentència favorable a
l’Ajuntament, que els balcons s’enderroquin, pel risc de comprometre
l’estabilitat de la façana, Redondo afirma que fins avui no ha arribat cap
informe tècnic que avali la tesi de la propietat en aquest aspecte. Segon. És
cert que, a principis del 2011, un informe dels serveis tècnics avalà la
possibilitat d’una segona modificació del pla general que, de facto, legalitzava uns balcons fins aleshores il.legals. Resulta
fàcil, doncs, suposar que algú deuria garantir a la propietat que els
construís, perquè sinó costa de creure que es llencessin els diners a fons
perdut, o que cap inspector d’obres se n’adonés que allí s’hi estava fent
quelcom més que cobrir un terrat amb alumini. O sia que l'Ajuntament ficà els
peus a la galleda, abans que la comissió d’urbanisme de Barcelona –organisme
supramunicipal que té l’última paraula en la decisió- estronqués el procés amb
la negativa a aprovar aquesta segona modificació...
Dimecres 16 de gener
Ricard Vicente al final ho diu. Entre les al.legacions que ha presentat
el PSC al pressupost del 2013 hi ha la proposta d'eliminació de les places
corresponents als dos càrrecs de confiança de l'actual Ajuntament, en el marc
d’un conjunt de prioritzacions que prescindirien de despeses supèrflues per a
destinar-les a finalitats socials. Son els dos únics llocs de treball que, ara
per ara, el partit exclouria de la plantilla de la corporació. Paradoxalment, sense
questionar-ne la necessitat ni criminalitzar
(sic) la seva condició -tampoc podria fer-ho tenint en compte els precedents
immediats de la legislatura anterior, amb un medaller gairebé olímpic- el portaveu del principal grup de
l'oposició considera que abans les circumstàncies eren unes altres -que ho
permetien, vaja- i avui esdevé un problema de consciència que, vista la
realitat del carrer, es mantinguin els sous del cap del gabinet d'alcaldia i la
cap de comunicació. Potser per això, en la controvèrsia convindria separar la
funció del sou. Des que la secció és viva no hi ha hagut alcalde que no hagi
tingut persones de confiança al seu voltant, per a gestionar el dia a dia d'un
despatx on passen coses d'especial trascendència, que no passen enlloc. Uns
més, els altres menys i en combinacions, denominacions i retribucions diverses.
A la vegada, en el departament de comunicació de l'Ajuntament de Sitges -creat
com a tal fa uns 20 anys- han treballat set caps de premsa. Per a no
atabalar-los amb un rosari d'anècdotes sobre les conseqüències -no sempre
agradables- de les complexes i difícilment desinteressades relacions d’amor-odi,
dependència-independència entre el poder i els mitjans de comunicació, i de com
poden arribar a millorar o empitjorar segons el vent que bufa, el tarannà del capità
que porta el vaixell, o la capacitat de la tripulació de fer valer les
conviccions professionals per damunt de qualsevol condicionant
político-ideològic, avui -més enllà de les questions relacionades amb
l'administració dels continguts, que son figues d'un altre paner- valdria
aplicar, a l'hora d'abordar la dimensió del departament i dels serveis que
gestiona, la mateixa reflexió que hagués pogut aplicar-se des del primer dia. Fins
i tot, el pensament que indico podria extrapolar-se a tots els àmbits de
l’administració que han patit, massa sovint, del mal de l’ambició poc mesurada,
nascuda dels desitjos del regidor/a de torn abans que de l’anàlisi rigorós de
les necessitats del moment. Es tracta, ras i curt, de saber què es vol, com es
vol, amb qui es compta per a voler-ho, què es pensa gastar per a mantenir-ho, i
quins condicionants s’està disposat a assumir, o a què s’està disposat a
renunciar, per a aconseguir-ho. Sembla fàcil oi? Els ben asseguro que
l'experiència m'ha demostrat que no, i l'Ajuntament és ple d’exemples que ho
il·lustrarien amb detall. Tornant al departament de comunicació, protagonista
des del primer dia de l’argumentari crític de l’oposició, només a partir
d'haver definit aquest punt d'inici es pot establir un debat sobre la seva concepció
i objectius, que hauria de defugir els apriorismes i els maximalismes per a intentar
posar ordre tot aprenent de les lliçons del passat. I aquesta consideració
valdria per a la resta...