dijous, 17 de gener del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 18 de gener



Comunicant

Per a començar, una esmena relacionada amb el disseny de La Xermada. M’apunta un sitgetà que la coneix bé que l’edició d’enguany ha recuperat les línies bàsiques del rentat de cara que es va fer arran de la recuperació momentània de la revista el 2005. No estem davant d’una proposta formal nova, la qual cosa no exclou que em continui semblant eixuta i antiquada.

Dissabte, 12 de gener
El web motorpasionf1 informa que les empreses Altran i Quimera Project han adquirit els drets d’explotació de l’autòdrom de Terramar amb la finalitat de desenvolupar-hi el projecte d’un vehicle esportiu, l’Altran-Aspid SS, que utilitzarà un combustible ecològic provinent de la barreja de diòxid de carboni i hidrògen, desenvolupat per l’empresa anglesa d’energies sostenibles Air Fuel Synthesis. La francesa Altran és una mega-consultoria de tecnologia punta i innovació, amb implantació en els sectors de les telecomunicacions, els transports i les infraestructures, l’energia i la indústria, i l’aeronàutica o l’automòbil. Quimera project es fundà el 2009 a Barcelona, i està dedicada a l’assessorament integral de programes de mobilitat urbana basats en l’ús d’energies alternatives. En la cartera de realitzacions de l’empresa dirigida per Javier de Rocafort hi consta el Quimera AEGT01, un esportiu 100% elèctric impulsat per 3 motors, i també desenvolupat conjuntament amb Altran, que accelera de 0 a 100km/h en 3 segons i arriba als 300km/h. La questió de fons és saber si, de debò, aquesta notícia pot significar el primer gran pas per a poder plantejar un brillant futur per a aquesta joia de l’enginyeria i de l’arquitectura ideada per Mestres i Martino. Es parla de la possibilitat que la Generalitat hi aposti…

Dilluns, 14 de gener
El carnet blau està assolint una bona difusió i s’espera que amplïi les prestacions a col·lectius que fins ara no estaven inclosos en el llistat de requisits inicials. En paral·lel, ha començat a posar-se en marxa el servei de menjador social, que, d’alguna manera, agafa el testimoni que durant tants anys s’ha exercit des de l’hospital, ampliant-ne les possibilitats. Sitges ja té menjador social, i és per a pensar-hi. A l’altre plat de la balança, em costa de creure que la burocràcia tingui tenallats tres projectes de l’Ave Maria. M'escriuen des de la fundació, i els agraeixo la confiança, que segueix pendent la cessió d’un terreny a Vallpineda per a construir una llar residència de 12 places que el ple municipal aprovà per unanimitat en el seu dia. També continua paralitzada, després de 18 mesos, la desafectació de dos habitatges de propietat municipal per a transformar-los en llar-residència per a sis usuaris, en una proposta avalada per la consellera Rigau i el propi Ajuntament. I, per a reblar el clau, en vista de l'èxit la fundació ha llogat i moblat, per compte propi, 5 pisos amb la mateixa finalitat, però ara la casa gran demana 1300 euros per pis en concepte de tramitació dels permisos, pel fet de tractar-se d'una activitat no contemplada en el municipì... Pagaria la pena un cop de cap.

Dimarts, 15 de gener
“No és tant fàcil aconseguir que es compleixin les sentències” afirma la titular d’urbanisme, Elena Redondo, mentre justifica que la col.locació dels precintes en els balcons de l’hotel de l’Avinguda Sofia l’estiu passat obeí a la intenció d’evitar que es consolidés una estructura que la institució considera il.legal. De la conversa amb la regidora en surten dos aspectes prou importants. Primer. Davant de la hipòtesi que el disseny estructural de l’edifici pugui impedir, en cas de sentència favorable a l’Ajuntament, que els balcons s’enderroquin, pel risc de comprometre l’estabilitat de la façana, Redondo afirma que fins avui no ha arribat cap informe tècnic que avali la tesi de la propietat en aquest aspecte. Segon. És cert que, a principis del 2011, un informe dels serveis tècnics avalà la possibilitat d’una segona modificació del pla general que, de facto, legalitzava uns balcons fins aleshores il.legals. Resulta fàcil, doncs, suposar que algú deuria garantir a la propietat que els construís, perquè sinó costa de creure que es llencessin els diners a fons perdut, o que cap inspector d’obres se n’adonés que allí s’hi estava fent quelcom més que cobrir un terrat amb alumini. O sia que l'Ajuntament ficà els peus a la galleda, abans que la comissió d’urbanisme de Barcelona –organisme supramunicipal que té l’última paraula en la decisió- estronqués el procés amb la negativa a aprovar aquesta segona modificació...

Dimecres 16 de gener
Ricard Vicente al final ho diu. Entre les al.legacions que ha presentat el PSC al pressupost del 2013 hi ha la proposta d'eliminació de les places corresponents als dos càrrecs de confiança de l'actual Ajuntament, en el marc d’un conjunt de prioritzacions que prescindirien de despeses supèrflues per a destinar-les a finalitats socials. Son els dos únics llocs de treball que, ara per ara, el partit exclouria de la plantilla de la corporació. Paradoxalment, sense questionar-ne la necessitat ni criminalitzar (sic) la seva condició -tampoc podria fer-ho tenint en compte els precedents immediats de la legislatura anterior, amb un medaller gairebé olímpic- el portaveu del principal grup de l'oposició considera que abans les circumstàncies eren unes altres -que ho permetien, vaja- i avui esdevé un problema de consciència que, vista la realitat del carrer, es mantinguin els sous del cap del gabinet d'alcaldia i la cap de comunicació. Potser per això, en la controvèrsia convindria separar la funció del sou. Des que la secció és viva no hi ha hagut alcalde que no hagi tingut persones de confiança al seu voltant, per a gestionar el dia a dia d'un despatx on passen coses d'especial trascendència, que no passen enlloc. Uns més, els altres menys i en combinacions, denominacions i retribucions diverses. A la vegada, en el departament de comunicació de l'Ajuntament de Sitges -creat com a tal fa uns 20 anys- han treballat set caps de premsa. Per a no atabalar-los amb un rosari d'anècdotes sobre les conseqüències -no sempre agradables- de les complexes i difícilment desinteressades relacions d’amor-odi, dependència-independència entre el poder i els mitjans de comunicació, i de com poden arribar a millorar o empitjorar segons el vent que bufa, el tarannà del capità que porta el vaixell, o la capacitat de la tripulació de fer valer les conviccions professionals per damunt de qualsevol condicionant político-ideològic, avui -més enllà de les questions relacionades amb l'administració dels continguts, que son figues d'un altre paner- valdria aplicar, a l'hora d'abordar la dimensió del departament i dels serveis que gestiona, la mateixa reflexió que hagués pogut aplicar-se des del primer dia. Fins i tot, el pensament que indico podria extrapolar-se a tots els àmbits de l’administració que han patit, massa sovint, del mal de l’ambició poc mesurada, nascuda dels desitjos del regidor/a de torn abans que de l’anàlisi rigorós de les necessitats del moment. Es tracta, ras i curt, de saber què es vol, com es vol, amb qui es compta per a voler-ho, què es pensa gastar per a mantenir-ho, i quins condicionants s’està disposat a assumir, o a què s’està disposat a renunciar, per a aconseguir-ho. Sembla fàcil oi? Els ben asseguro que l'experiència m'ha demostrat que no, i l'Ajuntament és ple d’exemples que ho il·lustrarien amb detall. Tornant al departament de comunicació, protagonista des del primer dia de l’argumentari crític de l’oposició, només a partir d'haver definit aquest punt d'inici es pot establir un debat sobre la seva concepció i objectius, que hauria de defugir els apriorismes i els maximalismes per a intentar posar ordre tot aprenent de les lliçons del passat. I aquesta consideració valdria per a la resta...